09 diciembre 2009

To the World he gave a World.


The lower East west corner of Central Park is dedicated to him. Maybe it is not one of NYC's highlights, but the statue has a beautiful inscription to honor The Almirant.Scoffed at before,
during the voyage menaced,
after it chained,
as generous as oppressed,
to the World he gave a World.



La cantonada inferior dreta de Central Park està dedicada a Cristòfor Colom. Potser no és una de les principals atraccions de Nova York, però l'estàtua té una inscripció ben maca: Menystingut primer,
durant el viatge amenaçat,
encadenat després,
tan generós com vexat,
al Món, li regalà un Món.

01 diciembre 2009

Improvisación: Niagara


Como te he dicho, estuve en Niagara el pasado fin de semana.Y me gustaron infinitamente más que la otra vez,
posiblemente gracias al hecho de que pude dedicarle el tiempo que se me antojó
sin un maldito guía marcándome los tempos.
Bajé a una excursion detras de las cataratas,que en realidad era debajo;
Una excursion de esas que papá nunca hubiera hecho, porque parecen una turistada
pero me encantó quedarme al pié.
Me acordé nuevamente del tipejo,cuando dijo aquello de que el mirador del lado americano solo sirve para los
que no pueden salir del país.
Menudo capullo.
Hay un refrán que dice que Las Cataratas se ven desde Canadá, pero se viven en América.
Y tiene razón: la sensacion de tener el abismo junto a ti es sobrecogedora.
También recuerdo que dijiste que te habían decepcionado,
porque no eran grandes.
Sin embargo nunca pretendieron vender que eran unas cataratas altas porque no lo son.
Pero sí son las cataratas más abundantes del mundo
y, aunque parezca mentira,
riegan el 20% del agua dulce del planeta
que ahí es nada.
Lo que confirma nuevamente aquello de que, en realidad,un sitio es tan especial como tú estés dispuesto a ´verlo
y que, en definitiva,
mi capacidad para ilusionarme en Niagara,
como en Nueva York o Boston,
es grande.
Estos días tapados, en que una ligera llovizna cae al salir en bici por la mañanay el pueblo, que huele a tierra mojada,
con montones de hojas amontonadas en las aceras,
tiene un aire otoñal que los hace muy bonitos
Y me alegro de estar aquí
a pesar de oír a algunos decir: "joder, y pensar que en Bcn hacen 25 grados.."
Supongo que todo tiene su tiempo y el hecho de calzarme la semana pasada
el abrigo invernal por primera vez,
tenía un olor a montaña que sólo he percibido
cuando he ido a esquiar al Pirineo.
Así que estoy feliz,
incluso con la de horas que me paso delante de un ordenador,
y mi incapacidad para comunicarme como me gustaría en inglés.
Bueno, creo que me voy despidiendo aunque debo añadir que creo que no puedes quejarte
por esta carta improvisada
:)




Esta foto, obviamente, está tomada en Canadá.

15 noviembre 2009

It's always about NYC


Cambiaría el más bello atardecer del mundo por una sola visión de la silueta de Nueva York. Particularmente cuando no se pueden ver los detalles. Sólo las formas. Las formas y el pensamiento que las hizo. El cielo de Nueva York y la voluntad del hombre hecha visible. ¿Qué otra religión necesitamos?. Y entonces la gente me habla de peregrinaciones a algún agujero infecto en una jungla, a donde van a homenajear a un templo en ruinas, a un monstruo de piedra con barriga, creado por algún salvaje leproso. ¿Es genio y belleza lo que quieren ver?. ¿Buscan un sentido de lo sublime?. Dejadles que vengan a Nueva York, que vengan a la orilla del Hudson, miren y se pongan de rodillas. Cuando veo la ciudad desde mi ventana -no, no siento lo pequeña que soy- sino que siento que si una guerra viniese amenazar esto, me arrojaría a mí misma al espacio, sobre la ciudad, y protegería estos edificios con mi cuerpo.

Ayn Rand



I would give the greatest sunset in the world for one sight of New York's skyline. Particularly when one can't see the details. Just the shapes. The shapes and the thought that made them. The sky over New York and the will of man made visible. What other religion do we need? And then people tell me about pilgrimages to some dank pesthole in a jungle where they go to do homage to a crumbling temple, to a leering stone monster with a pot belly, created by some leprous savage. Is it beauty and genius they want to see? Do they seek a sense of the sublime? Let them come to New York, stand on the shore of the Hudson, look and kneel. When I see the city from my window - no, I don't feel how small I am - but I feel that if a war came to threaten this, I would throw myself into space, over the city, and protect these buildings with my body.

Ayn Rand

16 octubre 2009

Chocolate


Recordaba la habitación donde vivían, una estancia oscura y siempre cerrada casi totalmente ocupada por la cama. Había un hornillo de gas y un estante donde ponía los alimentos. Recordaba el cuerpo estatuario de su madre inclinado sobre el hornillo de gas moviendo algo en la sartén. Sobre todo recordaba su continua hambre y las sórdidas y feroces batallas a las horas de comer. Winston le preguntaba a su madre, con reproche una y otra vez, por qué no había más comida. Gritaba y la fastidiaba, descompuesto en su afán de lograr una parte mayor. Daba por descontado que él, el varón, debía tener la ración mayor. Pero por mucho que la pobre mujer le diera, él pedía invariablemente más. En cada comida la madre le suplicaba que no fuera tan egoísta y recordase que su hermanita estaba enferma y necesitaba alimentarse; pero era inútil. Winston cogía pedazos de comida del plato de su hermanita y trataba de apoderarse de la fuente. Sabía que con su conducta condenaba al hambre a su madre y a su hermana, pero no podía evitarlo. Incluso creía tener derecho a ello. El hambre que le torturaba parecía justificarlo. Entre comidas, si su madre no tenía mucho cuidado, se apoderaba de la escasa cantidad de alimento guardado en la alacena.

Un día dieron una ración de chocolate. Hacía mucho tiempo -meses enteros- que no daban chocolate. Winston recordaba con toda claridad aquel cuadrito oscuro y preciadísimo. Era una tableta de dos onzas (por entonces se hablaba todavía de onzas) que les correspondía para los tres. Parecía lógico que la tableta fuera dividida en tres partes iguales. De pronto -en el ensueño-, como si estuviera escuchando a otra persona, Winston se oyó gritar exigiendo que le dieran todo el chocolate. Su madre le dijo que no fuese ansioso. Discutieron mucho; hubo llantos, lloros, reprimendas, regateos… su hermanita agarrándose a la madre con las dos manos -exactamente como una monita- miraba a Winston con ojos muy abiertos y llenos de tristeza. Al final, la madre le dio al niño las tres cuartas partes de la tableta y a la hermanita la otra cuarta parte. La pequeña la cogió y se puso a mirarla con indiferencia, sin saber quizás lo que era. Winston se la quedó mirando un momento. Luego, con un súbito movimiento, le arrancó a la nena el trocito de chocolate y salió huyendo.

-¡Winston! ¡Winston! -le gritó su madre . Ven aquí, devuélvele a tu hermana el chocolate.

El niño se detuvo pero no regresó a su sitio. Su madre lo miraba preocupadísima. Incluso en ese momento, pensaba en aquello, en lo que había de suceder de un momento a otro y que Winston ignoraba. La hermanita, consciente de que le habían robado algo, rompió a llorar. Su madre la abrazó con fuerza. Algo había en aquel gesto que le hizo comprender a Winston que su hermana se moría. Salió corriendo escaleras abajo con el chocolate derretiéndosele entre los dedos.

Nunca volvió a ver a su madre.


1984. George Orwell





He remembered the room where they lived, a dark, close-smelling room that seemed half filled by a bed with a white counterpane. There was a gas ring in the fender, and a shelf where food was kept, and on the landing outside there was a brown earthenware sink, common to several rooms. He remembered his mother's statuesque body bending over the gas ring to stir at something in a saucepan. Above all he remembered his continuous hunger, and the fierce sordid battles at meal-times. He would ask his mother naggingly, over and over again, why there was not more food, he would shout and storm at her (he even remembered the tones of his voice, which was beginning to break prematurely and sometimes boomed in a peculiar way), or he would attempt a snivelling note of pathos in his efforts to get more than his share. His mother was quite ready to give him more than his share. She took it for granted that he, 'the boy', should have the biggest portion; but however much she gave him he invariably demanded more. At every meal she would beseech him not to be selfish and to remember that his little sister was sick and also needed food, but it was no use. He would cry out with rage when she stopped ladling, he would try to wrench the saucepan and spoon out of her hands, he would grab bits from his sister's plate. He knew that he was starving the other two, but he could not help it; he even felt that he had a right to do it. The clamorous hunger in his belly seemed to justify him. Between meals, if his mother did not stand guard, he was constantly pilfering at the wretched store of food on the shelf.

One day a chocolate-ration was issued. There had been no such issue for weeks or months past. He remembered quite clearly that precious little morsel of chocolate. It was a two-ounce slab (they still talked about ounces in those days) between the three of them. It was obvious that it ought to be divided into three equal parts. Suddenly, as though he were listening to somebody else, Winston heard himself demanding in a loud booming voice that he should be given the whole piece. His mother told him not to be greedy. There was a long, nagging argument that went round and round, with shouts, whines, tears, remonstrances, bargainings. His tiny sister, clinging to her mother with both hands, exactly like a baby monkey, sat looking over her shoulder at him with large, mournful eyes. In the end his mother broke off three-quarters of the chocolate and gave it to Winston, giving the other quarter to his sister. The little girl took hold of it and looked at it dully, perhaps not knowing what it was. Winston stood watching her for a moment. Then with a sudden swift spring he had snatched the piece of chocolate out of his sister's hand and was fleeing for the door.

'Winston, Winston!' his mother called after him. 'Come back! Give your sister back her chocolate!'

He stopped, but did not come back. His mother's anxious eyes were fixed on his face. Even now he was thinking about the thing, he did not know what it was that was on the point of happening. His sister, conscious of having been robbed of something, had set up a feeble wail. His mother drew her arm round the child and pressed its face against her breast. Something in the gesture told him that his sister was dying. He turned and fled down the stairs' with the chocolate growing sticky in his hand.

He never saw his mother again.


1984. George Orwell

28 septiembre 2009

O Cesar o nada



Tu ets testimoni de la meva caiguda.

Recorda als futurs que un dia vaig brillar amb llum pròpia, que jo havia de ser el Flagell dels Déus i els Homes...

Espurnes que s'apaguen en la Nit, ara més fosca, ara més freda...



You will be witness of my fall.

Remind the newcomers that once I stood out on my own. Me, who was called to became Whip of Gods and Humans...

Sparks vanishing in the Night, even darker, even colder...

12 agosto 2009

New York 2: No todo el monte es oregano



Si hubiera nacido en Harlem, donde hice la foto, diría que nadie es profeta en su tierra.

Como no es así, parece que nunca llueve a gusto de todos. Es una manera muy curiosa de hacer política.



THE BLOOD OF JESUS AGAINST OBAMA.
MR. OBAMA SHOW US YOUR BIRTH CERTIFICATE
NO DEW NOR RAIN

ATLAH, World Missionary Church

10 agosto 2009

New York New York I



Una de las mejores citas que jamás leí sobre la ciudad más increible que he visto en mi vida. De La Insoportable Levedad del Ser, de Milan Kundera:

FRANCIS: — La belleza europea ha tenido siempre un cariz intencional. Había un propósito estético y un plan a largo plazo según el cual la gente edificaba durante decenios una catedral gótica o una ciudad renacentista. La belleza de Nueva York tiene una base completamente distinta. Es una belleza no intencional. Surgió sin una intención humana, algo así como una gruta con estalactitas. Por mas, que en sí mismas son feas, se encuentran casual mente, sin planificación, en unas combinaciones tan increíbles que relucen con milagrosa poesía.

SABRINA: — Una belleza no intencional. Sí. También podría decirse: la belleza como error.





I also want to share my experiencies with my English speakers friends. So here is my English translation of the text above. Please, feel free to correct me, so the idea would be definitely better expressed and I will improve my English :)

This is one of the best quotation I have ever read about the most incredible city I have ever seen in my entire live. It is from the Unbearable Lightness of Being, by Milan Kundera:

FRANCIS: — European beauty always had an intentional look. There was an aestethic purpose and a long-term plan under which people built for decades a gothic cathedral or a renaissance city. New York's beauty has a completely different basis. It's a non intentional beauty. It emerged without human wish, similar to a cave of stalactites. Despite the fact that they are ugly, they meet by chance, witthout planning, in such incredible combinations that they shine with miraculous poetry.

SABRINA: — A non-intentional beauty. Yes. It could be named beauty as a mistake, too.




30 marzo 2009

Globalització: AF






Galileu va enunciar al segle XVII la teoria dels vasos comunicants, segons la qual, quan connectem dos dipòsits que contenen un mateix líquid a diferent alçada, es produeix un transvasament del líquid, i el nivell d’un recipient baixa mentre el de l’altre puja fins a arribar a una situació d’equilibri on els nivells s’igualen.

De manera similar, la globalització augmenta i eixampla les connexions entre els dipòsits de riquesa econòmica i cultural dels països, possibilitant un transvasament de capitals, valors i coneixements com no s’ha vist mai a la història.
Més encara, el seu propòsit final és eliminar les barreres existents entre els països, per tal d’aconseguir un marc comú únic ,un implúvium on tots hi aportem, i d’on tothom hi pugui beure.

I és que la globalització és un fenomen unificador que transcendeix situacions locals, transformant-les en plantejaments de caràcter mundial. És un procés complex, que afecta les relacions entre països però també comprèn molts aspectes de la vida quotidiana de les persones. Al llarg d’aquest debat els mostrarem com les diferents vessants de la globalització milloren la qualitat de vida dels ciutadans.

1. En primer lloc, la vessant econòmica. Fa 250 anys, la humanitat, excepte alguns privilegiats, era globalment pobre. Amb la Revolució Industrial, aquesta situació va canviar a Occident, però la resta del món no se’n va beneficiar.
Com veurem més endavant, la globalització acaba amb el proteccionisme i les pràctiques oportunistes, fa partícip a la resta del món dels avanços tecnològics, i això té com a conseqüència clara en els principals índexos que mesuren la qualitat de vida.
A tall d’exemple, l’any 1970 al Nord d’Àfrica 200 nens de cada 1000 naixements morien abans de complir els 5 anys. En canvi, el 2006 aquesta xifra havia baixat fins a 50 morts per cada 1000 naixements, reduint-se l’índex de mortalitat en un 75 %

2. En segon terme, la innovació tecnològica i l’aparició d’Internet han permés el sorgiment de mitjans de comunicació globals. Avui dia, en qualsevol moment qualsevol ciutadà pot informar-se de què està succeint a l’altra banda del món. Com més informació disponible tenim, millor formació i més coneixements adquirim. Així, la globalització fomenta l’esperit crític, símbol indispensable de la civilització.
Organitzacions com Greenpeace o Amnistia Internacional deuen gran part del seu renovat èxit a la globalització de la informació. L’any 2002 aquesta última va evitar que Amina Lagual, una noia nigeriana, fos condemnada a la lapidació per adulteri gràcies a una campanya de pressió social via Internet que va reunir més de 3,5 milions de firmes.

3. Finalment, es dóna un procés de globalització cultural, heterogeni, que no implica l’eradicació de la cultura pròpia, sinó la modernització de les estructures socials dels països mitjançant l’aprenentatge i compartició de noves idees i coneixements, la transmissió de valors i, en definitiva, la composició creativa de noves formes culturals que prenen elements de la cultura tradicional del país així com d’altres propis d’influències externes.
L’ablació, o extirpació del clitoris, és una tradició imperant al continent africà des de fà segles. Seguint les directrius de les ONU el govern d’Eritrea ha prohibit aquesta pràctica cruel.

Com diu Anthony Giddens, professor del London Business School, “cal que ens lliurem dels hàbits i prejudicis del passat per construir el futur”

Perquè la globalització és una eina. Una eina creada per nosaltres i per a nosaltres. És en un món globalitzat, on té sentit aplicar solucions globals per a problemes de dimensió internacional.

Vivim en un període de transició històrica, on els canvis que es produeixen no afecten només a una zona concreta del món, sinó que s’estenen a tot el globus. Encara estem aprenent, però els primers fruits han madurat.

La globalització econòmica ha generat riquesa alhora que ha reduït fronteres, i ha millorat la sanitat, l’educació i l’esperança de vida. Els nous mitjans de comunicació han fomentat l’esperit crític de la humanitat, i la globalització cultural ha divulgat coneixements i expandit valors més justos.

No podem oblidar que ens trobem al segle més democràtic de la història.

08 marzo 2009

De la Lectura



"Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa - un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot.

I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva."

Alan Benett





"The best moments in reading are when you come across something - a thought, a feeling, a way of looking at things - which you had thought special and particular to you. And now, here it is, set down by someone else, a person you have never met, someone even who is long dead.

And it is as if a hand has come out, and taken yours."

Alan Benett

17 enero 2009

Girona en prime time



Reiem, cantàvem i jugàvem alegres, nens irresponsables, lliures, desitjosos de ser nens, sense saber que, ben aviat, la L de l'autoscola se'ns retiraria per decret marcial i hauriem de regir-nos per les Lleis de la Convivència...


[Traumes infantils, volumen 2. Hectorcín contra el Mundo]

Calle indefinida. Ciudad de Girona. Gironès. Excursión familiar en un domingo de otoño. Edad aproximada:8.

Es un dia soleado y la hora de comer se acerca. La familia ha decidido comprar pollos a l'ast para tomarlos en una zona de esparcimiento, muy bucólica, junto al Estany de Banyoles.

Mientras mi padre y mi tío compran, mi hermana -que tendría dos añitos- y yo, nos quedamos al cargo de mi madre y mi tía, en un parque cercano, al lado del coche Renault 21 (rojo).



Puesto que el Sol está radiante y no hace frío, pese a ser octubre, decido quedarme en el coche jugando a la Game Boy (o similar). Típica escena de frustración materna.

Al estar dentro del coche, “vigilándolo”, las llaves están conmigo, junto al volante.
De repente, un mal augurio me recorre el espinazo: “¿Y si alguien pretende robar el coche ? ” ¿Cómo lo impido yo, que soy sólo un niño? Es necesario proteger el coche de los ladrones...dicho y hecho, subo todas las ventanillas [las de delante, accionando la llave en el contacto] y cierro los seguros de las puertas. Ahora puedo estar tranquilo. Sigo jugando a la Game Boy.

Quince minutos más tarde, me canso del coche y quiero salir a jugar. Llamo a voces a mi madre, que no me oye porque está al otro lado del parque; “No puedo dejar el coche así, con las llaves puestas, a merced de los ladrones”.

Se me ocurre que, si consigo salir del coche y mantener los seguros activados, los ladrones no podrán entrar. Bajo la ventanilla trasera, subo manualmente el seguro trasero, abro desde fuera [esto lo hacía siempre porque mi padre no permitía abrir el coche desde dentro en los asientos de atrás..hecha la ley, hecha la trampa]. Abierta la puerta, vuelvo a subir la ventanilla, cierro el seguro, cierro la puerta, y me voy a los columpios.

Diez minutos más, y se descubre el pastel. Las llaves han quedado dentro, y no hay forma humana de acceder al coche sin destrozar el cristal. La Guardia Urbana no puede ayudarnos.
Una empleada de una Caixa cercana nos ofrece una salita para comernos los pollos.

Mi padre decide ir en tren a Barcelona a por las llaves de repuesto. 4h más tarde volvemos a casa, tras un apacible domingo en familia.

La caravana masiva en la A-7 del diumenge vespre no perdona.

05 julio 2008

Economista Moral


Las mismas personas que menosprecian la Lógica generalmente advertirán al lector contra la Economia Política. Es insensible, le dirán. Reconoce los hechos más desagradables. Por mi parte, lo más insensible que conozco es la ley de la gravedad: rompe el cuello de la persona más buena y más afable sin escrúpulos, si ésta se olvida por un momento de no tener cuidado. El viento y las olas también son muy insensibles. ¿Aconsejaría a los que van al mar que no tuvieran en cuenta el viento y las olas o, por el contrario, que los utilizaran y encontraran la forma de guardarse de sus peligros?
Mi consejo es que estudie a los grander autores de la Economía Política y se aferre firmemente a lo que encuentre de verdad en ellos; y esté seguro de que si usted no es ya egoísta o despiadado, la Economía Política no hará que lo sea.


John Stuart Mill

22 junio 2008

Castillos de Arena



Siempre me gustó la playa. Siempre, hasta que me hice adolescente y, entre otras imbecilidades, empezaron a molestarme los granitos de arena, los vertidos en el agua sucia, las colillas a medio enterrar...y preferí quedarme en el sofá a ver Las Gemelas de Sweet Valley. [¡ya ves tú!]

Pero de pequeñín me gustaba mucho [la playa]. Uno de mis mayores entretenimientos era construir castillos de arena. No es que se me diera bien, pero yo siempre le puse mucho empeño: mis castillos no eran artísticos pero sí robustos: con sus fuertes muros y su gran foso, la bandera [algun papelote de Calippo] permanecía inalcanzable al invasor. Cuando acababa uno, me ponía con el siguiente, ya más pequeñito [pues no era la Capital] y los interconectaba, y seguía hasta...

...a lo más tardar aquí llegaba el punto traumático. Nunca disfruté destrozando mis obras, y nunca lo hice. El agua hacía acto de presencia y derrumbaba parte de las conexiones, o medio castillo, y mi afán constructor debía esperar a la reparación del accidente..ay..pobre de mí, nunca conseguía retomar mi obra: a partir de aquí todo era frustración, llantos y pataletas en un fallido intento por conservar los castillos del Reino. Uno tras otro caían bajo el yugo marino, y las reconstrucciones sobre arena mojada no eran sinó como los últimos coletazos del Imperio Romano antes de desaparecer.

Quizá por esto nunca fui nacionalista. Ningún Castillo perdura eternamente.

26 junio 2007

Donde Dios no tiene cabida


Como estudiante y ciudadano del siglo XXI, resulta desesperante la reiterada presencia de DIOS en la Historia de la Filosofia hasta el siglo XIX y en la Historia de la Ciencia hasta el siglo XVIII.

Si bien la aparición de Dios en el terreno filosófico es "fácil de esperar", no resulta coherente establecer relación alguna entre Dios y Ciencia. ¿Por qué? Porque la doctrina religiosa, irracional, no sigue las leyes de la lógica aristotélica, en las que se basa todo postulado científico.

Veamos el siguiente contraejemplo:

Dios es omnipotente -> Dios es capaz de realizar cualquier cosa -> en particular, Dios puede crear algo (A) que no pueda destruir siquiera él -> Dios no puede destruir A -> Dios no es omnipotente.

Contradicción! Luego, o bien Dios no es omnipotente, o bien la Omnipotencia de Dios escapa a la Lógica, piedra angular del método científico.



En consecuencia, creo pues que la doctrina religiosa, cualquiera que sea su orientación, NO es válida para extraer conocimientos OBJETIVOS de la realidad externa [naturaleza, evolución, análisis sociológico...] algo a priori tan obvio aquí y ahora, y sin embargo, desgraciadamente, no tanto, también ahora, en otras partes del mundo donde la Religión juega un papel que no le pertenece.


p.d: ¿A quién se le ocurriría demostrar un Teorema usando la Biblia? entonces...¿Por qué el Creacionismo se enseña como alternativa válida a Darwin?

28 mayo 2007

Fer-se gran


Arriba un moment en la vida de qualsevol matemàtic, en que es creua la línia, conscient de que no podrà tornar enrere. Arriba un moment, en el que ajuntant els records de totes les festes grans que has viscut, ja en tens més de deu minuts. En el que els teus amics de sempre comencen a estar al lado oscuro, a l'altra banda, donant classes! I te n'adones. T'adones que estàs creuant el llindar de la innocència. T'estàs fent gran. Amb prou feines te'n recordes del dia en que vas entrar, de la teva primera impressió en veure la bata de la Pons. Ja has fet tots els mètodes. Penses (il·lús), que per fi te'n podràs oblidar d'una vegada per totes. Parles dels Primis amb nostàlgia, esperant que algú dels que t'escolta n'hagi sentit a parlar. Ja saps què és el graf de la facultat, de fet, ja n'ets un node, de fet, ja hi tens més d'una aresta, de fet, ja en tens moltes més del que t'atreveixes a reconèixer. És en aquest moment, en el que el fòrum inicia la gran metamorfosi, i de ser una mera distribuïdora de bolis, el comences a veure com un lloc on es pot buscar feina, fins i tot et planteges tirar currículums! Però sobretot, és el moment en què - i aquest, en el fons, era l'objectiu de l'article - el moment en què, per sort o per desgràcia, et toca organitzar el viatge.

I aquesta, estimats lectors i lectores, no és pas una tasca fàcil, res més lluny. Perquè el moment en que els teus records de la festa gran superin els deu minuts, superaran les 27 hores! Perquè quan et fas gran i et tornes vell, aprens molt. Aprens, entre altres coses, el poder del mail. El mail, tan mono i inofensiu com sembla, és una eina letal quan es troba en les mans adequades. És tota una arma de destrucció massiva. I mai més ben dit, perquè massiva, massiva ho serà, i molt, capaç de rebentar la taxa de mails per segon que qualsevol cervell humà (i qualsevol bústia de correu que no estigui al MareNostrum) pot arribar a suportar. I el seu contingut, esmolat a més no poder, són com bombes nuclears de malrotllisme, capaces de fer posar de mala llet al mateixos teletubbies.

Però el mail no és res, que va, on realment et curteixes és a les reunions. Reunions pseudoinfinites, dissenyades únicament i exclusiva per a ensenyar-te de quin pal va la vida. Aprens a cridar. A cridar per fer callar, per fer-te escoltar, per discutir, en sol major i do menor, a cridar per cridar, en grup, contra algun grup, per als que et cauen bé, pels que no tant, para los que ríen, para los que lloran, para los piratas, para los wallys, para los altos, para los bajos, para ... Ui que se m'està anant... Aprens que tot s'ha de parlar, i reparlar, i discutir, i tornar a parlar, i quan arribes a aquest punt, a votar. Perquè tot es vota. Bé, digues-li votar... Perquè el món de les votacions del viatge és un intricat laberint del que sempre se'n surt malament, i, acaben desencadenant recargolades batalles mailistisques. Recordeu lo del paràgraf anterior?... pos eso.

A les reunions també descobreixes un estrany efecte òptic inexplicable. Dóna la sensació que d'unes trenta-cinc persones que som les del viatge, doncs que ocupem espai de quinze a les reunions. Us ho juro, sigui la reunió que sigui, convocada per qui sigui, sempre sembla que siguem uns quinze (bé, o menys). Potser és que sóm molt prims, o molt densos, o ens tapem els uns als altres, qui sap. El que està claríssim és que ens assemblem moltíssim, però moltíssim moltíssim, perquè fins i tot sempre sembla que siguem els mateixos quinze... Ja us ho dic, un efecte òptic increible!

I encara diria més, estic completament convençut que Einstein feia reunions d'aquestes quan va descobrir la teoria de la relativitat, que el temps depèn del sistema de referència en que es pren: duren unes quatre hores, però sembla que en durin vint! I al final, el dia que en fas una que dura menys de quatre hores, se't fa curt. Tant curt, que ho trobes a faltar, et sents buit quan no estàs reunit amb ells. Però afortunadament, sempre hi ha algú que es preocupa per tu, se n'ha adonat d'aquesta angoixa interior que sents, i ha enviat un mail convocant una altra reunió per l'endemà. Recordeu lo del paràgraf anterior a l'anterior a l'anterior?... pos eso.

Però no tot és dolent en el viatge, ni molt menys. Aprens a fer pastissos. I ... bé, aprens a fer pastissos.

Ah, i la festa gran, on realment descobreixes els límits de la resistència humana! On aprens a passar-te la millor festa de l'any darrera la barra currant com un negre mentre tots els teus amics són a l'altra banda passant-s'ho teta tajes com una cuba. I després d'una setmana de feina, després de vint-i-set hores non-stop, resulta que no en tens ni puta idea de que fer amb els dos-cents litres de fanta que han sobrat. I tens ganes de plorar, i d'anar a dormir, bueno, sobretot d'anar a dormir. T'enfades. No pots més. I et cagues en tot i en tothom. I decideixes que se t'han tret les ganes d'anar de viatge.

I aleshores, és quan aprens el més important de tot el que aprendràs en tot aquest procés. I és que un dia, quedaràs per sopar amb la gent del viatge, i en vindran uns quants, i anireu als toreros, i us tajareu, i anireu al pakis, i us tajareu, i anireu als enfants, i us passareu la nit ballant i rient, i fent el boig i us ho passareu teta, i trobareu a faltar als que no han pogut venir, i us abraçareu amb els que si que han pogut, i pensareu, pos clar que vull anar de viatge amb ells, joder! I totes les reunions hauran valgut la pena...

Arnau

16 abril 2007

¡¡ No te la puedes perder !! ¡ Héctor estará allí !

12 abril 2007

Riña


Estación de San Andrés Condal, Barcelona. 19.34. Llovizna y frío.

Los pasajeros bajan del tren destino Granollers y se amontonan pacientemente en el andén, a la espera de su turno para ascender por la escalera hacia el puente. Los más lentos se posicionan a la derecha, mientras el carril izquierdo queda libre a los briosos. Suena el cierre de puertas del tren.

Un negro acelerado se precipita sobre el andén desde la escalera, presto a coger el tren. Pese a no ser alto, su embergadura imponente, que asemeja un Marcellus Wallace samoano, le hace dificil avanzar entre el populacho. Repentinamente, alguien le barra el paso, produciéndose una colisión; Yusuf, horondo moro barbado, no se deja amilanar por un extraño, y no aparta su camino.

El samoano tropieza, y queda encarado con el árabe. Miradas violentas. El primero mascuya un sonido gutural, algo así como "¿qué pasa contigo?" cuya contestación no es sino un rugido "uuuh" del berebere.

Ipso facto, cual Zidane enfadado, le propina el negro un cabezazo. Chorrea sangre la nariz. La cena está servida.

Empieza un baile de derechazos, mientas futilmente un amigo del árabe intenta separarlos. Le abofetean la cara. Hay tortas para todos.
La gente empieza a apartarse con temor. Se embisten con fiereza, y el hombre de ébano da con sus huesos contra el tren, que aún no ha partido, mientras su maletín cae raudo a la vía, arrojando papelajos por toda la estación. Tras reponerse, Marcellus vuelve a la carga con su testa, sin duda su mejor arma ...tras varios guantazos y empujones, empieza el tambaleo macabra, propio de púgiles o animales heridos. Caen un par de viejas al suelo, y la gente intenta refugiarse de la trifulca tras la escalera. Alguien grita "seguridad". Nadie repara en las viejas. Los gritos se hacen populares, y se distingue un "te voy a matar" ... las viejas siguen en el suelo.

Otro minuto de caricias, y llega el Cuerpo de Servicio, porras en mano, a poner paz. El negro tiene el ojo hinchado, también negro, y el egipcio gordito tiene ya la barba roja, empapada en sangre. Al amigo de este, pacificador frustrado, le han roto la chaqueta...

Parte el tren de la estación...

De haber dominado ambos la noble lengua del Catalán, nada de esto hubiera pasado. Tampoco con Franco. xDDD

Héctor J.Bernal [basado en hechos reales]

27 marzo 2007

Fase Anal

Reiem, cantàvem i jugàvem alegres, nens irresponsables, lliures, desitjosos de ser nens, sense saber que, ben aviat, la L de l'autoscola se'ns retiraria per decret marcial i hauriem de regir-nos per les Lleis de la Convivència...


[Traumes infantils, volumen 1. Hectorcín contra el Mundo]

Parc dels Pinetons, La Garriga. Excursió escolar. Tardor. Edat aproximada: 5.

4pm. Hora de recollir després d'un dia d'esbarjo i tornar a casa. Els profes, zoòlegs, ens reuneixen per jugar, segons diuen, al JOC MÉS DIVERTIT DE TOTS. L'expectació és màxima, i tots deixem els nostres "i vale que llavors jo me salvava..." i ens concentrem, excitats, a rebre la bona nova.

4.15pm. El professor fa saber el famós joc: es tracta de recollir tota la merda del Parc que hem escampat. El joc, com gairebé tot el que procedeix de l'escola, és desmotivant :(
Per re-motivar-nos, ens fa cridar la següent consigna (per què agrada tant cantar?) :

Profe: Perquè, allò que abans era NET, ho deixarem...
Animalumnes: NEEEEEEEEEEEET
Profe: I allò que estava BRUT, ho deixarem...
Animalumnes(excepte un): NEEEEEEEEEEEET
-mentrestant,
l'Alumne en discòrdia: BRUUUUUUUUT!

4.16 pm. Profe: Què passa Héctor? Altre cop l'estàs liant?
Alumne en discòrdia: Aviam, perquè he de netejar jo allò que no és meu, si ja m'he cuidat de netejar la meva part.
Profe: PERQUÈ HO DIC JO!
Alumne en discòrdia: I a mi què? No em dóna la gana de recollir si no he embrutat jo.

[val a dir en favor de l'alumne, que Ell s'havia preocupat de llençar "sus enseres" dp de dinar, mentre altres compartien alegrement la seva merda amb la resta :)

4.30 pm. L'Héctor torna assegut sol, castigat, a l'autocar, indignat i plorós, perquè a més l'han obligat a netejar, "la merda dels altres".

5.15 pm. La tragèdia augmenta quan els seus pares, lluny de secundar-lo, el renyen pel mal comportament, i recolzen l'autoritat escolar.

MORALINA: Emmerda tot lo que vulguis. Tots recullen per igual :S

06 marzo 2007

Lleterades i Martí

Imatge del Divendres 2 de Març al Billy's, local on serveixen la Llet de Pantera més famosa de tota Barcelona [com arribar-hi: contactar amb en Billy Viladot, aka El Chanquete].

Tampoc és que sigui una gran foto, i a més no hi som tots [a banda de la Diana, falten la Kt -estava vomitant o potser era qui feia la foto? xDD i els dos jerkis: el simpàtic Andreu i el vacilón Hawaii, amb qui en Martí i la Kt van creuar més que paraules.]


Però alerta, no és una foto qualsevol! Hi ha dos detalls sublims: el primer, la mà innocent que suaument toca les abdominals del Feix i que, unida al seu somirure, demostren que hi ha algunes coses que no canvien mai ;)

El segon és el bunyol sota el pectoral del Feix mateix. Allò tan indescriptible no és sinó el cap d'en Martí, en posició del tot artificial que, mig estirat pels terres, emulava algun tipus d'escultura sublim que, desgraciadament, la foto no va poder captar. El resultat, però, no queda gens malament, perquè el conjunt de mans dirigint-se cap al seu coll inexistent susciten algun tipus de pràctica macabra sobre el seu tors que, certament, no és inverosímil.

Així doncs, felicitats Martí, tu sempre ets l'heroi de la festa! Sisplau, no et suicidis. La teva vida (encara) és valuosa, si més no fins que l'Ander trobi nòvia i ens deixi tirats a tots tres [sí, a tu Unicorn Blau també xD]

19 febrero 2007

Argument per a una Tragèdia

Perquè sentir-se trist sense tenir un bon motiu no em fa sentir millor.


Perquè l’evolució de raons i passions sempre ha estat desequilibrada, i les primeres governades per les segones.


Perquè el Superhome és tan irreal com els herois de l’Antiga Grècia o els contes per a nens.


Perquè , desencisat, he entès que la Política sempre s’ha alimentat dels Somnis dels pobles, i amb prou feines n’ha complert els d’uns pocs escollits.

Perquè ni la Religió ni Déu han omplert mai aquest buit tan profund.


Perquè les postures nihilistes no poden construir una vida.


Perquè la Poesia que a mi em realitza és un art subtil que sublima amb les desgràcies de l’esperit.


Perquè la Filosofia no aporta felicitat; és conseqüència de la seva absència.


Perquè la Veritat mai ha importat, però a tothom li encanta omplir-se’n la boca amb ella.


Perquè una existència frívola no pot apaivagar totes les fogueres nocturnes.


Perquè buscar arreu les segones lectures no és clau de felicitat, i perquè mai n’he tingut prou només amb les primeres.


Perquè la clau de la Felicitat, deien, és acceptar les coses tal com són.


Perquè acceptar les coses tal com són requereix un conformisme que sempre m’ha mancat.


Perquè per ser feliç cal APRENDRE a ser feliç, i jo sempre he congeniat amb els romàntics.


Perquè trobar esperits afins és més difícil que la recerca de l’Atlàntida.


Perquè mai he sabut conservar les amistats, i tampoc he après a assumir-ne la pèrdua.


Perquè cal ser estúpid per avenir-se amb tothom, o superficial, o hipòcrita, i mai he tingut aquestes qualitats.


Perquè acceptar-se un mateix implica defugir tota opinió externa, i “llibertat” és un antònim per a “societat”.


Perquè ja no crec en l’home, i alhora, no es pot viure sense creure-hi.


Perquè fa falta un gran caos per parir una estrella.

06 enero 2007

Abiert@ hasta el amanecer

Hablamos de ello en un bar hace un par de semanas: si yo tuviera novia, sin duda éste seria mi regalo de cumpleaños preferido, ¿cuál?

Un "bailecito inocente" como este de Salma Hayek ante Tarantino en "La Teta Enroscada",
metáfora del Deseo Prohibido, la Lujuria y el pecado carnal en una stripper mexicana [que por cierto se llama Satánico Pandemónium...jejeje]

[premio Excelso a la Escena más Erótica de los 90].


A los que habéis visto la escena, ¿lhubiérais preferido una escena con Hayek desnuda? [por ejemplo, en Desperado, que por cierto está censurada en U.S.A]
¡Yo me quedo con su bikini y su serpiente! ;) y que conste que a mi Hayek, pues tampoco me entusiasma...que yo crecí idolatrando a Meg Ryan... ¡y así me va! :)


P.D: Al final resulta que la chica [la bailarina] sí era una arpía... ¡si es que hay que fiarse de las primeras impresiones! xDDD.

P.D2: He recuperado un diálogo de la peli
Pandemónium[Hayek]: (sometiendo a Clooney) "Bienvenido a la esclavitud"
Clooney: "No, gracias, ya he estado casado"

26 diciembre 2006

Das Parfum


Diria que, com ahir, Nadal, mai haviem trobat tan buit els Enfants aquests... és una paradoxa ben curiosa que, si ple, per motius obvis el local esdevé agobiant, però no deixa de sorprendre que, si buit, tampoc el clima és propici per a ballar... vaja, tot i així la nit va ser profitosa i diria que vam poder parlar de tot allò que, amb el Pol present, no hauria estat pas fàcil tractar ;) xDDD

Per cert, que com vam dir, incloc la descripció inicial d "El Perfum". Una de les millors descripcions de la literatura universal. Ah, i en ambdues llengües.
PER QUÈ? Doncs perquè volia suscitar el següent Debat: aquest llibre és un clar exemple on la Llengua Catalana literària es mostra allunyada del nostre Català usual [tret del del Pol, potser]. Sensació que, altrament, no m'ha sobrevingut llegint-lo en Castellà. Sense cercar culpables [o sí], llegiu i jutgeu l'evidència.

Tot vostre:


"En la época que nos ocupa reinaba en las ciudades un hedor apenas concebible para el
hombre moderno. Las calles apestaban a estiércol, los patios interiores apestaban a orina, los
huecos de las escaleras apestaban a madera podrida y excrementos de rata, las cocinas, a col
podrida y grasa de carnero; los aposentos sin ventilación apestaban a polvo enmohecido; los
dormitorios, a sábanas grasientas, a edredones húmedos y al penetrante olor dulzón de los
orinales. Las chimeneas apestaban a azufre, las curtidurías, a lejías cáusticas, los mataderos, a sangre coagulada. Hombres y mujeres apestaban a sudor y a ropa sucia; en sus bocas
apestaban los dientes infectados, los alientos olían a cebolla y los cuerpos, cuando ya no eran
jóvenes, a queso rancio, a leche agria y a tumores malignos. Apestaban los ríos, apestaban las
plazas, apestaban las iglesias y el hedor se respiraba por igual bajo los puentes y en los
palacios. El campesino apestaba como el clérigo, el oficial de artesano, como la esposa del
maestro; apestaba la nobleza entera y, si, incluso el rey apestaba como un animal carnicero y la reina como una cabra vieja, tanto en verano como en invierno, porque en el siglo XVIII aún no se había atajado la actividad corrosiva de las bacterias y por consiguiente no había ninguna acción humana, ni creadora ni destructora, ninguna manifestación de vida incipiente o en decadencia que no fuera acompañada de algún hedor."

I ací en Català.

"A l'època a la qual ens referim regnava a les ciutats una fetor a penes concebible per a nosaltres, homes moderns. Els carrers pudiem a fems, els patis interiors pudien a orins, els bucs de les escales pudien a fusta podrida i a excrements de rata, les cuines, a col podrida i a greix de moltó; les cambres sense ventilació feien pudor de resclosit, les alvoces pudien a llençols llardosos, a edredons humits i a la punyent olor dolássa dels orinals. Les xemeneis pudien a sofre, les adoberies pudien a lleixius corrosius, els escorxadors, a sang coagulada. Els homes pudien a suor i a roba bruta; en llurs boques pudien les dents corrumpudes, llur alè pudia a ceba i llurs cossos, quan ja no eren joves, a tumors, a llet agra i a formatge ranci. Pudien els rius , pudien les places, pudien les esglèsies, pudia sota els ponts i dins els palaus. El pagès pudia com el capellà, l'oficial d'artesà com l'esposa del mestre; pudia tota la noblesa, i fins i tot pudia el rei, pudia com una fera, i la reina pudia com una cabra vella tant a l'estiu com a l'hivern. Perquè al segle divuit encara no havia estat deturada la corrosiva activitat dels bacteris, i a causa d'això no hi havia cap ocupació humana, sia creadora sia destructora, cap manifestació de vida en gestació o en decadència que no anés acompanyada d'alguna fetor."

24 diciembre 2006

Gorgeous!

Aloha Fuckowskis!

Ara que és Nadal, periode de vacances alegres per a gairebé tothom, època de reclusió i penitència per a nosaltres, els de sempre [UPC-ins and co.], només volia dedicar-vos un dolç "Que us bombin" a tots aquells que...vaja... a tothom :)

Ací, una magnífica imatge nadalenca dels cosinets materns que invita a pensar...jo, jo vull tornar a la E.S.O. xD!!!!

18 noviembre 2006

Declaració de principis

- Mirem-nos cara a cara. Som hiperboris, - sabem prou bé com vivim d'apartats. "Ni per terra ni per aigua no trobaràs el camí que mena als hiperboris": Píndar ja sabia això de nosaltres. Més enllà del nord, del glaç, de la mort - la nostra vida, la nostra felicitat... Nosaltres hem descobert la felicitat, nosaltres sabem el camí, hem trobat la sortida de mil·lennis sencers de laberint. ¿Qui més l'ha trobat - ¿L'home modern, potser?

"Jo no sé d'on vinc ni cap a on vaig; jo sóc aquell qui ni sap ni d'on ve ni cap a on va" - gemega l'home modern... D'aquesta modernitat estàvem malalts, - de la pau ambigua, del compromís covard, de la virtuosa manca de netedat del sí i del no moderns. Aquesta tolerància i largeur [llargeusa] del cor, que tot ho "perdona" perquè tot ho "comprèn", per a nosaltres és xaloc.

¡Abans viure enmig del glaç que enmig de les virtuts modernes i altres vents del sud! ... Érem prou valents, no teníem miraments ni envers nosaltres ni envers els altres: però el que no vam saber, durant molt de temps, va ser on anar amb la nostra valentia. Ens vam tornar tenebrosos, se'ns va dir fatalistes.

El nostre fatum [destí] - era l'abundància, la tensió, l'acumulació de forces. Teníem set de llamps i d'accions, no podíem estar més llunt de la felicitat dels esquifits, de la "resignació" ...

En el nostre aire hi havia una tempesta; la naturalesa que som va enfosquir-se - perquè no teníem cap camí.

Fórmula de la nostra felicitat: un sí, un no, una línia recta, un objectiu...


Friedrich Nietzsche

27 agosto 2006

Y UNO APRENDE














[Zion National Park, Utah]

Después de un tiempo,
uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano
y encadenar un alma.

Y uno aprende
que el amor no significa recostarse
y una compañía no significa seguridad.

Y uno empieza a aprender...
que los besos no son contratos
y los regalos no son promesas.


Y uno empieza a aceptar sus derrotas
con la cabeza alta y los ojos abiertos.

Y uno aprende a construir
todos sus caminos en el hoy
porque el terreno de mañana
es demasiado inseguro para planes...
y los futuros tienen esa forma de caerse en la mitad.

Y, después de un tiempo,
uno aprende que, si es demasiado,
hasta el calor del sol quema.

Así que uno planta su propio jardín
y decora su propia alma
en lugar de esperar que alguien le traiga flores.

Y uno aprende que realmente puede
aguantar,
que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende...

Y con cada adiós uno aprende.

Jorge Luis Borges














[Bryce Canyon, Utah]

01 agosto 2006

Dues fotos


[Monument Valley, Utah]


[Grand Canyon National Park, Arizona]

06 julio 2006

ALEA IACTA EST


Hola nois! (i noies també, va)

"Gent, m'envaig. Que us bombin, cabrons".......jajajajaaj, aquest hauria estat un mail mooolt xul·lo, però vaja, no era ben bé la idea que volia transmetre, tot i que la temptació era enoorme.

[jo vull ser Cal·lígula...aquests romans, que inmorals. xDD]

Després vaig pensar que potser millor seria un escrit en gòtica retòrica sobre les virtuts de l'amistat i alguna altra cabòria de naturalesa pseudo-metafísica. Evidentment, aquest gust meu selecte per l'art de l'escriptura no és compartit per tots vosaltres, i s'ha de garantir que el missatge arribi al destinatari.

[també ocupava massa temps]

Llavors vaig tenir la pensada que, potser, estaria bé enllaçar una broma sobre cada un dels destinataris que entengués un grup nombrós dels lectors, però també era molt costosa i tampoc mereixeu tant :)

[a més, el meu sentit de l'humor no sempre és acceptat com a tal. Valgui l'experiència d'avui com a exemple.xDDDD]

Així doncs, deixant un cop més tot per al darrer moment [a les 4am agafem el tren i encara no he tancat la maleta...], m'he declinat per una carteta així en un to pretesament natural i distés, que pugui estar a l'abast i comprensió de tothom. "Què magnànim, aquest Héctor, que ens fa generoses concessions" "Aaah, velles arpies aduladores, ja rebreu el càstig merescut quan el cel us caigui al damunt".

Ei, se m'envà molt, però consti no he pres res [mon pare m'ha prohibit els Red Bull, que diu que dp estic inaguantable...héctor, no tens límit]. Aviam. Reprenc. Segurament es deu a l'emoció del viatge!!! Hey, marxo als E.U.A! Wal·la quina canya! Quina excitació! (la veritat és que no+ fa unes horetes que en sóc conscient..no hi pensava!. Jo, tiu, per fi, amb les ganes que jo tenia, que a Casp no m'hi van deixar per mala conducta...snif...snif...per fi fem justicia! Visca els neocons! (ei, hauré d'adaptar-me a "noves empreses"...allá donde fueres....)

Per fi vacances, després de tres setmanes de durs treballs d'entrevistes [i dp diuen que al telepizza es treballa més! si allà només follen! xDDD]. Jjajajajaaj. Ui, se'm fa estrany, deu fer uns 20 dies que surto gairebé TOTES les nits, i que faré jo ara, que als USA no puc beure ni una trista cervesa [si si, encara q estigui aromatitzada ;) sinó tens més de 21, no alcohol..el país de las libertades] i..


Uf. Em podria passar hores fent el mongo a costa vostra, que em teniu tan mimat. "Yo escribo, tú lees...quasi com un César eh? "yo mando tú obedeces" "sométete a mi voluntad" Com anava.." Your wishes are orders, my Master...Master...Master...m'encanta aquesta paraula, podria afegir-la al meu nom, no?

Weno, ja acabo, tranqui la plebe, que seré breu; al cap i a la fi, tampoc sabreu gens ni mica ni gota de mi en dos (TWO, DEUX) mesos, així que tampoc valen les queixes ara.
IMPORTANT. VIP. Ens posem seriosos tots [sí sí, jo també...en Martí ha mort] xDDDDD. Nooooooooooo. Han matado al judío...hijos de puta! Ei, que BONA era la obra de teatre, eh? Què bé actuava l'Héctor, tot i que no fes cap paper eh? Que bé feia l'Héctor de Héctor, tius! Desagraïts filibusters...


Buf. Va. Aviam. Marxo. No és definitiu (torno al setembre), però marxo. Sí, ja ho sé. Sé que amb molts de vosaltres haviem quedat que aprofitariem l'estiu per veure'ns, o per veure'ns més del que ho hem fet, o per quedar, per sortir de festa, o per marxar uns dies,per parlar i posar-nos al dia i... i ara ja no será possible. Ho sé. Ho sento. Però havia de ser així. No ha estat gens fàcil. Per mi. Aquest any, vull dir. Seria injust amb mi mateix si fes una valoració negativa de tot plegat. Hi ha hagut coses molt bones, cert, i també n'hi ha hagut de dolentes. De molt dolentes, i sens dubte, un altre estiu a Barcelona hauria estat tràgic. De veritat. És per això que marxo.
El viatge als Estats Units (viatge de plaer) d'aquest Julilol és una excusa fantàstica, i l'Agost requeria un projecte ilusionant per a mi. Sí, sóc com un nen petit, i darrerament se m'estaven esgotant les il·lusions..pansit ni agrado ni m'agrado. Doncs això, en una situació crítica un recorre als seus pilars fonamentals, i vet aquí que a l'Agost marxo amb els Tres Mosqueters [AMP], primer a Germània, i després a Andalúsica [Àfrica no, sisplau ;)].


Necessitava (necessito) un canvi d'aires, i espero re-trobar-vos a la resta aquest setembre, amb més energia i més entusiasme que mai. A més, auguro canvis. Canvis importants. Hi ha alguna que altra sorpresa a la meva vida...però per saber-los, haureu d'esperar dos mesos :P (a no ser que els guardasecrets se'n desdiguin, però això, segur, no succeirà :) confio en ells).
Sobre intendència. Bé, el meu mòbil no és tribanda, així que més enllà de l'oceà no funciona.
E-mail? Suposo que el miraré algun que altre cop (al cap i a la fi, he de matricular-me a la uni i encara no sé els horaris :((( però dubto que tingui gaire temps als EUA. Tampoc crec que em vagi malament un xic de desconnexió. Al cap i a la fi, en què vam quedar: "El desarrollo tecnológico, ¿aísla al ser humano?" "Pues yo le diría..."
Crec que he tancat la majoria de temes que havia de tancar abans de tocar el dos, i d'altres, que estan potser en "standby", doncs mira, així queden fins setembre. Cerrado por vacaciones, tu.


Doncs no sé. Crec que ja no tinc gaire més a dir-vos. M'he anat ensopint mentre escrivia la carta, com podrà notar-se en la seva lectura. Estic cansat i tinc son, i m'aixeco en dues horetes :). Dormiré a l'avió, però hauria de seleccionar les lectures que......eeeiii, per cert, que m'ho vau demanar alguns i, oh EXCELS, us ho he concedit. He penjat a la meva web la llista amb els meus llibres preferits. Per mi és molt especial aquella llista..."todos hacemos listas...sólo importa el primero"--->su puta madre (això serà perquè sóc un segundón oi? xDDDD). De veritat, són uns llibres molt selectes. Si us avorriu i no sabeu què llegir, jo responc per tots ells (ara, responc jo, segons la vostra opinió de mi i els meus hàbits, decidiu lliurement). Jo us vaig crear lliures!!!

Uf. Millor anar acabant. Com deia, que he de pillar els llibres i anar perfilant el final de la maleta.

Cuideu-vos molt. TOTS, i passeu unes vacances genials, que yo trataré de hacer lo propio.
Us estima i us aprecia, el vostre amic,

Héctor Excelso Germánico Bernal

(hec, pels col·legues)


p.d: si m'he deixat a algú, no ha estat intencionat! és que són massa adreces i badar és fàcil. En deixo una còpia a la pàgina, que també estarà de vacances una temporada: ischariot.blogspot.com

p.d2: si em trobeu a faltar, sempre podeu visitar la pàgina, que és una part de mi.xDDDD

02 julio 2006

Lista

Por petición expresa (más bien sugerencia) de algunos de los presentes, así como por el propio deseo de compartir esta experiencia, he decidido colgar una Lista de aquellos libros y novelas que, según mi propia valoración, considero de imprescindible lectura, bien sea por su calidad literaria (narrativamente hablando), su perspectiva psicológica, su hilo argumental, o bien por motivos ulteriores surgidos de la interpretación de las metáforas acaecidas, o quizá por una conjunción de todas ellas.

Evidentemente, con ello no avalo la posible calidad universal de los mismos (aunque algunos sean universalmente conocidos :P), pero si me permito la licencia de calificarlos, a título personal, como obras deliciosamente excepcionales. A fin de cuentas, como ya dije alguna vez, cada una de ellas es la mejor en su categoría :)

Estan listadas en estricto orden de lectura.

El Principito, de Antoine de Saint-Euxpéry.
El Hobbit, de JRR Tolkien.
El Señor de los Anillos, de JRR Tolkien.
Un Mundo Feliz, de Aldous Huxley.
Las Cenizas de Ángela, de Frank McCourt.
El Silmarillion, de JRR Tolkien.
El Juego de Ender, de Orson Scott Card.
1984, de George Orwell.
Fundación, de Isaac Asimov.
Las Uvas de la Ira, de John Steinbeck.
Fundación e Imperio, de Isaac Asimov.
Segunda Fundación, de Isaac Asimov.
El Retrato de Dorian Gray, de Oscar Wilde.
City, de Alessandro Baricco.
Seda, de Alessandro Baricco.
El Mundo de Sofía, de Jostein Gaarder.
El hombre pervertido, de Juan Farias.
¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas ? (Blade Runner), de Philip K. Dick.
Entrevista con el vampiro, de Anne Rice.
Si esto es un hombre, de Primo Lévi.
El guardián entre el centeno, de J.D. Salinger.
Yo, Claudio, de Robert Graves.

Como siempre he manifestado, y creo haber dado pruebas fehacientes de ello, sería para mí motivo de honda satisfacción poder conversar alegremente sobre alguna de las obras aquí mencionadas, demostrando igual interés si la charla discurre sobre banalidades referidas a las obras, como si de anécdotas de las mismas acabamos extrapolando el Sexo de los Ángeles (que otrora tan caro les resultó a los habitantes de Bizancio).

29 mayo 2006

La Roulotte groga

La meva recepta evasiva per al temps de clausura que implica l'arribada dels finals es basa en quatre pilars fonamentals, excloent les trucades insistents de l'Ander, que com fa Ambientals, doncs no estudia.

El gravador de DVD permet compaginar capítols de les 3 sèries [Mujeres Desesperadas, Camera Café i els Simpson] amb lectures més o menys prolongades de City.

City és un llibre meravellós. Jo no sabria com transmetre la meva admiració pel mateix, tant per estil com per contingut. Senzillament, és el meu llibre preferit. Per aquest motiu tampoc és un llibre que recomanaria a tothom...

Acostumo a llegir trossets de City un cop o dos cada mes. Hi ha tantes idees diferents sorgides del no-res! Diumenge em vaig quedar amb les roulottes grogues. Exposo.


La coprotagonista
Shatzy Shell,
dona jove,
pretén
comprar una roulotte
per veure món.
Troba una
oferta
d'un
professor universitari, Bandini. Ella prefereix tractar amb intel·lectuals o catòlics, perquè els avergonyeix parlar de diners. Bandini és intel·lectual i catòlic.
Bandini vol vendre's una roulotte groga Pagode del 71. Ella no entén perquè algú voldria comprar una roulottede color groc.

En acabar, Shatzy raona:
"Es buena persona. No se merecía una roulotte amarilla. A veces la gente se castiga por algo que ni siquiera conoce, así, solo por el gusto de castigarse...decide castigarse."


No hi ha motiu, doncs? Pascal té el motiu? Puta roulotte groga.

21 mayo 2006

1000 noms




En acabat aquest text no ho semblarà, però el cert és que sempre m'ha agradat el meu nom. A banda de considerar-lo prou original [que no pot dir-se de la majoria...però clar, vet aquí la relativitat del terme], té el valor afegir de ser un nom amb personalitat.
.
Héctor, segons tinc entès, significa "líder de hombres" en grec, i realment, Héctor de Troia és un personatge pel que sempre he mostrat una gran admiració. De petit, m'enfadava pensar que, a la lluita contra Aquil·les, que era la Gran Lluita, era ell qui en sortia perdedor. Sé que, involuntàriament, jo ho associava a un símptoma de debilitat. Amb el temps, vaig entendre la metàfora. Aquella lluita, Héctor no la podia guanyar, i no perquè fos MÉS dèbil que Aquil·les. Pels designis dels Déus, el Fill de Príam havia de morir allà, i ell no podia fer altra cosa que enfrontar-se al destí, i perdre honrosoment. A partir d'aquí, vaig començar a entendre tot el què representava realment Héctor: "valentía, arrojo, fortaleza, liderazgo, porte heroico" ,i.e., tot el què podia fer-lo el MÉS gran heroi, però essent alhora "caballero, honrado, magnánimo, respetuso, responsable, buen padre, buen esposo, buen capitán...", i.e, totes les qualitats que el feien el MÉS gran com a persona. És fàcil estimar Héctor de Troia, i sens dubte és per tota aquesta moralina que els meus pares van decidir-se per aquest nom. Per Héctor, noble de cor, que moria injustament sota l'espasa d'un Aquil·les victoriós, grandiós i invencible, ambiciós i arrogant, cruel i egoista.
.
Penso sovint que els meus pares van equivocar-se en l'adjudicació del nom, i trobo que hi ha una part important de mi que no explica aquest nom. Potser l'opció d'un nom compost tipus Héctor-Aquil·les hagués fet justícia a la meva dicotomia ;) .
En aquesta línia, m'ha semblat interessant incloure una relació dels noms que he rebut al llarg del temps. N'hi ha de eufònics i d'estúpids, de malsonants i de graciosos, de foscos i de surrealistes, però sens dubte expliquen una part important de la meva vida, i per extensió, de la meva persona en facetes ben diferenciades. Let's go:
.
Mianthed [així em coneixien al Club Tolkien]
Rotceh [realment estúpid...és meu]
Thor [se'l va inventar la Txan, i mai ha sonat igual si no ho deia ella]
Petit Héctor [és divertit sentir-ho d'un noi del 1987. xD]
éd-tó [tal com suena en Andalucía]
Héctorcín, juguete sin fin [tothom té mare, oi? ;)]
Héctor J.Bernal [el nom artístic respectable, eh Martí?...així firmava els exàmens]
Hitlercillo [aquest és de ma mare...carinyós. xDD]
Fondón [puto Ander..els amics són únics per crear traumes ;)]
Héctor Culo-recto [tota la primària amb la cançoneta...què cruels són els nens. kabrons]
Koki [la Clara em va batejar així quan em vaig tenyir]
Macarena [el legado de Juan. Generava confusions sobre les meves tendències als nouvinguts]
Figo [jajajajaj....encisador. Si la intenció era putejar-me, va fracassar]
Halterio [traducció al llatí de Héctor. Mai em va agradar]
Jiménez [sí sí , a Casp no tothom m'estimava...]
Raist [aix! De Raistlin...va ser curt però intens...pagaria per sentir-ho novament!]
Eisenreich [el meu jo a Internet. Eufònic]
Glande [per què serà? ;) ...En Martí que s'avorria]
Mmore [al Laia, quan se'ls va acudir que semblava àrab. Em cabrejava bastant..q estúpid]
Quejosín [jajajaja...l'Ander les clava sovint...però no sempre eh? ]
Excelso [Meravellós. Encara me'l diu ma mare quan està de bon humor :) ]
Guia [jajajaja...qui era el Guia Suprem al Camino, eh pakets? jajaja]
Pollerut [L'Ander marca les distàncies al llit. Ell és el "comealmohadas"]
Führer [xD. encara dura a la FME, però el to no és solemne...snif...no se puede tener todo]
Hec [pràctic]
(mi) Príncipe [a casa, quan era petit...Héctor era un príncep]
Priamíada [És l'apel·latiu característic d'en Feix. M'ha acabat agradant]
Gandalf [El més emprat. M'hi vaig habituar amb la Veronique, i des d'aleshores...]
Gan [no sempre era positiu fer-se dir Gandalf, resultava massa còmic]
Bernal perro [xDDD. Un altre trauma infantil. Aquest va sorgir d'una pintada a una paret]
Cabezón [De l'Israel. Sé que era x motius físics, però mai ho vaig veure jo així ]
Lestat [Oh, sublim! Quin greu no sentir-lo ja...pobre Lestat...temps oblidats...]
Satániko kabrón[ Al Laia m'estimaven molt. De quan sortia amb l'Alex...]
Aristóteles [quan vaig saber quant s'equivocava, vaig prohibir a mon pare tornar-m'ho a dir]
Librepensador [És el més tendre. Me'l deia mon pare de nadó. Fa temps que es va perdre :( ]
Cesar [ Encara se li escapa a ma mare de vegades. Diu que no hauria de pujar-me més l'EGO]
Poeta [havia d'acabar amb aquest, eh Clara? Hi havia tant en aquest nom...]
Crec que hi són tots, però si en recordeu algun més, just tell me. Per avui crec que està prou bé!

07 mayo 2006

El hombre que camina solo...

...o es un dios, o es un monstruo".

Aquesta és una frase del col·lega Aristòtil que ma mare fa anys que em repeteix a intervals regulars de temps, jugant sempre amb l'ambigüitat de reservar-se el judici sobre la meva persona...jejeje...algun dia parlaré d'en Raistlin Majère....hi ha dos llibres [només dos, diria], que ma mare va negar-se a continuar llegint, tot esgrimint tràgicament que "cuanto más lo leo, más te odio". xDDD. En Raistlin n'era el protagonista d'un d'aquests. Quin superhome, en Raist!

Fins que arribi aquest dia [qui pogués fer màgia], em limitaré a enunciar fets menors...

De vez en cuando agarro a mi madre por el pasillo y, estampándola contra la pared y sujetándola por los hombros, le clavo esa mirada tan mía, propia de un asesino perturbado, unida a la mueca sobredibujada de superioridad y desprecio para decirle, suavemente en un susurro:
"Di Esperanza a los Hombres.
Ninguna albergo para mi."

Que son las palabras que Mamá-Aragorn le dice a su hijo, aún efebo, cuando está presta su muerte. En nuestro juego, sin embargo, mi madre siempre responde que ella no ha traído Esperanza al mundo, y que éste la condenará por haber engendrado semejante monstruo...suele acabar su discurso mirándome divertida y diciendo: "Eres Malo, Héctor"...a sabiendas de que pocas cosas que me diga podrían hacerme más feliz. xDDDD

Gracias por todo, Mamá. Sé que es dificil quererme.

06 abril 2006

Sino

Avui que es compleixen 60 anys de la publicació del Petit Príncep, sembla un bon moment per compartir un dels fragments més emotius de la meva curta vida de lector. El capítol 21, on l'essencial, és invisible per als ulls. És llarg, ho sé, però val la pena.

21

ENTONCES apareció el zorro:

-¡Buenos días! -dijo el zorro.

-¡Buenos días! -respondió cortésmente el principito que se volvió pero no vió nada.

-Estoy aquí, bajo el manzano -dijo la voz.


-¿Quién eres tú? -preguntó el principito-. ¡Qué bonito eres!

-Soy un zorro -dijo el zorro.

-Ven a jugar conmigo -le propuso el principito-, ¡estoy tan triste!

-No puedo jugar contigo -dijo el zorro-, no estoy domesticado.

-¡Ah, perdón! -dijo el principito.

Pero después de una breve reflexión, añadió:

-¿Qué significa "domesticar"?

-Tú no eres de aquí -dijo el zorro- ¿qué buscas?

-Busco a los hombres -le respondió el principito-. ¿Qué significa "domesticar"?

-Los hombres -dijo el zorro- tienen escopetas y cazan. ¡Es muy molesto! Pero también crían gallinas. Es lo único que les interesa. ¿Tú buscas gallinas?

-No -díjo el principito-. Busco amigos. ¿Qué significa "domesticar"? -volvió a preguntar el principito.

-Es una cosa ya olvidada -dijo el zorro-, significa "crear lazos... "

-¿Crear lazos?

-Efectivamente, verás -dijo el zorro-. Tú no eres para mí todavía más que un muchachito igual a otros cien mil muchachitos. Y no te necesito. Tampoco tú tienes necesidad de mí. No soy para ti más que un zorro entre otros cien mil zorros semejantes. Pero si me domesticas, entonces tendremos necesidad el uno del otro. Tú serás para mí único en el mundo, yo seré para ti único en el mundo...

-Comienzo a comprender -dijo el principito-. Hay una flor... creo que ella me ha domesticado...

-Es posible -concedió el zorro-, en la Tierra se ven todo tipo de cosas.

-¡Oh, no es en la Tierra! -exclamó el principito.

El zorro pareció intrigado:

-¿En otro planeta?

-Sí.

-¿Hay cazadores en ese planeta?

-No.

-¡Qué interesante! ¿Y gallinas?

-No.

-Nada es perfecto -suspiró el zorro.

Y después volviendo a su idea:

-Mi vida es muy monótona. Cazo gallinas y los hombres me cazan a mí. Todas las gallinas se parecen y todos los hombres son iguales; por consiguiente me aburro un poco. Si tú me domesticas, mi vida estará llena de sól. Conoceré el rumor de unos pasos diferentes a todos los demás. Los otros pasos me hacen esconder bajo la tierra; los tuyos me llamarán fuera de la madriguera como una música. Y además, ¡mira! ¿Ves allá abajo los campos de trigo? Yo no como pan y por lo tanto el trigo es para mí algo inútil. Los campos de trigo no me recuerdan nada y eso me pone triste. ¡Pero tú tienes los cabellos dorados y será algo maravilloso cuando me domestiques! El trigo, que es dorado también, será un recuerdo de ti. Y amaré el ruido del viento en el trigo.

El zorro se calló y miró un buen rato al principito:

-Por favor... domestícame -le dijo.

-Bien quisiera -le respondió el principito pero no tengo mucho tiempo. He de buscar amigos y conocer muchas cosas.

-Sólo se conocen bien las cosas que se domestican -dijo el zorro-. Los hombres ya no tienen tiempo de conocer nada. Lo compran todo hecho en las tiendas. Y como no hay tiendas donde vendan amigos, los hombres no tienen ya amigos. ¡Si quieres un amigo, domestícame!

-¿Qué debo hacer? -preguntó el príncipito.

-Debes tener mucha paciencia -respondió el zorro-. Te sentarás al principio ún poco lejos de mí, así, en el suelo; yo te miraré con el rabillo del ojo y tú no me dirás nada. El lenguaje es fuente de malos entendidos. Pero cada día podrás sentarte un poco más cerca...


El principito volvió al día siguiente.

-Hubiera sido mejor -dijo el zorro- que vinieras a la misma hora. Si vienes, por ejemplo, a las cuatro de la tarde; desde las tres yo empezaría a ser dichoso. Cuanto más avance la hora, más feliz me sentiré. A las cuatro me sentiré agitado e inquieto, descubriré así lo que vale la felicidad. Pero si tú vienes a cualquier hora, nunca sabré cuándo preparar mi corazón... Los ritos son necesarios.

-¿Qué es un rito? -inquirió el principito.

-Es también algo demasiado olvidado -dijo el zorro-. Es lo que hace que un día no se parezca a otro día y que una hora sea diferente a otra. Entre los cazadores, por ejemplo, hay un rito. Los jueves bailan con las muchachas del pueblo. Los jueves entonces son días maravillosos en los que puedo ir de paseo hasta la viña. Si los cazadores no bailaran en día fijo, todos los días se parecerían y yo no tendría vacaciones.

De esta manera el principito domesticó al zorro. Y cuando se fue acercando eI día de la partida:

-¡Ah! -dijo el zorro-, lloraré.

-Tuya es la culpa -le dijo el principito-, yo no quería hacerte daño, pero tú has querido que te domestique...

-Ciertamente -dijo el zorro.

- ¡Y vas a llorar!, -dijo él principito.

-¡Seguro!

-No ganas nada.

-Gano -dijo el zoro- he ganado a causa del color del trigo.

Y luego añadió:

-Vete a ver las rosas; comprenderás que la tuya es única en el mundo. Volverás a decirme adiós y yo te regalaré un secreto.

El principito se fue a ver las rosas a las que dijo:

-No son nada, ni en nada se parecen a mi rosa. Nadie las ha domesticado ni ustedes han domesticado a nadie. Son como el zorro era antes, que en nada se diferenciaba de otros cien mil zorros. Pero yo le hice mi amigo y ahora es único en el mundo.

Las rosas se sentían molestas oyendo al principito, que continuó diciéndoles:

-Son muy bellas, pero están vacías y nadie daría la vida por ustedes. Cualquiera que las vea podrá creer indudablemente que mí rosa es igual que cualquiera de ustedes. Pero ella se sabe más importante que todas, porque yo la he regado, porque ha sido a ella a la que abrigué con el fanal, porque yo le maté los gusanos (salvo dos o tres que se hicieron mariposas ) y es a ella a la que yo he oído quejarse, alabarse y algunas veces hasta callarse. Porque es mi rosa, en fin.

Y volvió con el zorro.

-Adiós -le dijo.

-Adiós -dijo el zorro-. He aquí mi secreto, que no puede ser más simple : Sólo con el corazón se puede ver bien. Lo esencial es invisible para los ojos.

-Lo esencial es invisible para los ojos -repitió el principito para acordarse.

-Lo que hace más importante a tu rosa, es el tiempo que tú has perdido con ella.

-Es el tiempo que yo he perdido con ella... -repitió el principito para recordarlo.

-Los hombres han olvidado esta verdad -dijo el zorro-, pero tú no debes olvidarla. Eres responsable para siempre de lo que has domesticado. Tú eres responsable de tu rosa...

-Yo soy responsable de mi rosa... -repitió el principito a fin de recordarlo

-------------------------------------------------------------------------------------

18 marzo 2006

La Chispa Adecuada

Las palabras fueron avispas
y las calles como dunas
cuando aun te espero llegar...

En un ataúd guardo tu tacto
y una corona, con tu pelo emmarañado
queriendo encontrar un arcoiris...infinito

Mis manos que aún son de hueso
y tu vientre sabe a pan:
La Catedral es tu cuerpo

Eras Verano y Mil Tormentas
y yo el León que sonríe a las paredes
que he vuelto a pintar del mismo color.

¡ NO SÉ DISTINGUIR ENTRE BESOS Y RAÍCES
NO SÉ DISTINGUIR LO COMPLICADO DE LO SIMPLE!

¡Y AHORA ESTÁS EN MI LISTA
DE PROMESAS A OLVIDAR
TODO ARDE SI LE APLICAS LA CHISPA ADECUADA!

La Chispa Adecuada...

06 marzo 2006

Words are not enough















Després de gairebé 6 setmanes de vacances ja és hora que les consideri closes i no puc estar-me de fer un balanç de les mateixes. Així, podriem dir que quan demà [d'aquí unes hores] m'aixequi, consideraré la fi de les mateixes, feliç i alhora trist per no poder seguir-les, però cal saber quan s'acaben les coses, i allargar aquesta seria un error [sobretot, acadèmicament parlant].

Així, he d'agrair-vos a vosaltres la vostra companyia, a tots aquells que heu fet, d'aquests dies, les millors vacances de la meva vida. Potser algú pensa que exagero, però la veritat és que el 23 de Gener era inimaginable que aquest temps podria donar tant de si, i potser també per això han estat tan fantàstiques, perquè eren inesperades. No en va, no he pogut fer CAP dels projectes "caseros" que tenia pendents, precisament perquè no he parat per casa.

No diré noms, perquè tots aquells amb qui he sigut feliç ja haurien de saber que ha estat així, per la qual cosa aquest text només és homenatge, i no evidència. Estones, moments, situacions especials que em passen pel cap, l'emoció dels quals no sabria expressar...
des la neu verge als cims de Baqueira [anhel de llibertat], o el camp del Barça a vessar [frustracions de nen petit];
la catedral de Nôtre Dame amb els càntics i l'encens [quin moment més fantàstic per morir!],
o l'Otello al Liceu [frustracions de nen més gran];
el Pantocràtor de Taüll [quin poder més absolut!],
i la fredor d'en Miguele Corleone [dos cops més, i no me'n canso!];
la classe d'en Marlon [que afortunats eh?],
i el mal d'amor parlat al Gòtic [aquest nom és més poètic ;)],
la sorra del Desert [aquesta sí que és preciosa],
o els vídeos de la infància [irreconeixible, i alhora, en essència la mateixa, desapercebuda];
la plujosa nit de Marina [i el fred als ossos],
i les tombes dels Grans Homes [i el fred als ossos];
la visió nocturna de BCN des de Montjuïc [i quin canvi!],
o abans, des de Collserola o el Parc Güell [i quin canvi!];
Sitges i els seus contrastos [viscut de nit però també viscut de dia],
o les estades tan grates a St. Joan 169 [que ja és com casa meva];
el formatge de la salsa del Lactuca [salsa amb un xic d' spaguettis]
o el formatge de les pizzes del Telepizza [ i el que acompanyava el formatge ;)].

Però sobretot, més que pels llocs [que també], per les persones, per totes les converses, diàlegs, xerrades i confessions en cafés i bars i museus i restaurants i passejades a recer del vent i el fred.

Sobretot, per les persones

Com he dit, les millors vacances de la meva vida.

A tots vosaltres, moltes gràcies.

P.D: La foto, preciosa, va fer-la l'A.R. [Shawarma pels íntims ;)] aquella nit d'estiu del 2004 que vam quedar-nos a dormir a la platja de la Barceloneta, i estirats sobre la tumbona, erem feliços en els nostres somnis fins que va sorprendre'ns el Sol amb aquesta meravella.

03 febrero 2006

En Marlon


Avui [que ja és ahir], he complert finalment un dels meus somnis, un d'aquells que vas enraderint pel tarannà habitual i que semblen abocats a no realitzar-se mai. 4 anys feia que ho voliem fer, i per fi va arribar el dia. De tan fantàstic, que ja volem repetir-ho. No tinc paraules per transmetre les múltiples sensacions d'aquesta hora viscuda. Però feia molt de temps que no em sentia tan feliç.

Paso a mi castellano, que es menos literario que mi catalán, porque una de las proezas de Marlon consiste en mostrar que la Filosofia no requiere de grandes palabras, ni construcciones complicadas. Y es que ayer asistimos [Ander y yo] a una clase de Marlon, personaje sin par, y esta ha sido una experiencia única. En un momento de la misma, me dijo Ander: "Somos unos afortunados", y así en verdad me sentía yo. Asimismo, fue precioso observar el desarrollo de la clase desde fuera: para 4 alumnos que lo escuchaban absortos, el resto pintarrajeaba distraídos sus libros. Ninguno hablaba: les interesara o no, sabían todos que la autoridad de Marlon no podían vulnerarla. Y debo admitir que, en ocasiones, el hombre se iba por las ramas, divagaba en cosas que, pese a ser interesantes [por ej,el modelo reproductivo de la orangutana], no respondían al hilo argumental de la "película" que explicaba. Y no es que no fuera interesante, pero en aquello era disperso. Sin duda, debido a la gran cantidad de cosas que intentaba explicar, en su intento por hacer comprensible la esencia de todo aquello. En un momento dado, veías que reaccionaba, y era entonces cuando hacía uno de sus célebres comentarios sexuales [los mismos de antaño, pero nunca repitiendo uno en el mismo año]. Entonces la gente alzaba la vista y reía. Había vendido la Filosofía para hacerla interesante. Triste, pero sabías que no podía ser de otro modo. En una ocasión él me lo dijo: que era triste, pero necesario, y eso lo hacía más triste, y su único consuelo eran los 4 que, como antaño, sí le escuchábamos.

Y este es el homenaje que quiero hacerle, porque viéndole ayer, como en mi tiempo, entendí que era un ser genial, y por genio, era un incomprendido. Y ayer me he sentido feliz, como en su día, por tener la oportunidad de poder comprenderlo, y a la vez triste, por todos aquellos que jamás lo entenderán. Porque presenta ese aspecto agresivo y fanfarrón, altanero, que en su día me impidió decirle cuanto me marcó, y sin embargo, tenía ese fondo tan emotivo y vulnerable.

Siempre recordaré cuando nos dijo: "¡ No tingueu cap dubte que, en el futur, us enrecordareu de mi, perquè sóc del millor, sinó el millor, que trobareu a la vida." Cabronazo, qué vacilón y qué razón tenía, y por decirlo él ya no podías decirselo tú. En contraposición, aquella vez que vino, cabizbajo, y nos leyó su poema de Sinera, que apenas recuerdo. Al acabar, se quedó mirando el papel con los ojos turbios. Levantó la cabeza, nos miró y dijo: "Sou uns cabrons". Y lo dijo con el tonillo habitual, y todos reímos, y sin embargo aquella vez sus palabras encerraban mucho más.

Sólo quería exponer aquí todas aquellas cosas que me gustaría contarle, pero que, por cómo es, dudo que algun dia lo haga. Al fin y al cabo, él era un genio incomprendido, y la única vez que se lo dije, fue para echarle en cara públicamente, un día que nos atacaba, que estaba proyectando sus frustraciones pasadas sobre nosotros, tras lo cual se rió diciendo "M'agrada que em foteu canya", me dijo que tenía cojones y era malo, y me puso un 10 en actitud. Nunca más hablamos del tema. Puto Marlon.

Pues eso, que ayer volví a oir sus frases certeras , cuando Ander se me acercaba y decía: "com la clava". Aquellas ideas sobre el mundo que alguna vez hemos pensado y que él resumía tan perfectamente. Dudo que encuentre nunca alguien que enseñe mejor la Filosofia. Y no porqué sea muy bueno [al fin y al cabo, ya he dicho que a veces se iba por las ramas, y que las referencias sexuales eran continuas, y por otro lado, que su capacidad explicativa menguaba cuanto más científico era el tema en cuestión, como ayer comprobámos cuando intentó hacer comprensible la Teoria de la Relatividad].

Sin duda alguna, es por su PASIÓN por el Conocimiento, y por su capacidad para inundarme de ella. La propia definición de Filo-Sophia es "Amor al Conocimiento", "Querer Saber", y Marlon destilaba esa sensación por los cuatro costados. Uno de sus máximas siempre fue que, si no tenía ninguna utilidad práctica, la Filosofia era entonces una Pasión Inútil, pero una pasión que podía llenarte el espíritu, ¡pero cuidado! - decía- ni te daba de comer, ni calmaba las ánsias de poder ni las ganas de follar. xDDD. Acababa diciendo: "És que jo sóc molt primari!".

Después de la clase, contemplando la calle desde el patio superior, y hablando de Marlon con Ander, me dijo él que, pese a que sólo fueron 2 años, Casp había sido la etapa más feliz de su vida. Seguramente Ander, también de la mía.

29 enero 2006

La Plaça del Mercat

Doncs aquest fragment l'he trobat en el Treball de Recerca d'una personeta, lectura en la qual estic inmers aquests dies. És una selecció d'una de les obres del Filòsof de la Crispació, per uns, de l'Alliberament per altres. A mi Niezstche sempre m'ha agradat, i no sols pel seu caràcter antagonista, sinó per les veritats que enceta de tan en quant, veritats algunes amb molta palla, però grans veritats que comparteixo. Aquesta n'és una:


Entonces aprendí a decir "¡Qué me importan el mercado y la plebe y el ruido de la plebe y las largas orejas de la plebe!" Vosotros hombres superiores, aprended esto de mí: en el mercado nadie cree en hombres superiores. Y si queréis hablar allí, ¡bien! Pero la plebe dirá parpadeando "todos somos iguales".
.
[...]
.
Es una pobre especie enferma, una especie plebeya: contemplan malignamente la vida, tienen mal de ojo para esta tierra ¡Evitad a todos los incondicionales de esa especie! Tienen pies y corazones pesados: -no saben bailar.
.
FRIEDRICH NIEZSTCHE. Así hablo Zaratustra
.
I és tan maco com utòpic. Jo no conec a cap home superior. M'agradaria ser-ne un.

23 enero 2006

Sir Henry

Iba a colgar la canción de Manowar titulada "Placer Esclavo", pero aquellos que la conozcan sabrán reconocer que el fragmento que incluyo a continuación es mil veces mejor.

Aprovecho para presentar otro de mis personajes favoritos [el cuarto ya que aparece]. Se trata de Sir Henry,brillante y mordaz, amigo y mentor de Dorian Gray en la novela que lleva por título el nombre de éste [gran regalo de Euli, por cierto].

A remarcar su lenguaje irónico y demoledor, con un trasfondo de los más crítico para con la sociedad londinense del Siglo XIX...pero no aquello de: novela costumbrista con crítica a la sociedad del momento...no, no..aquí hierve la sangre a cada palabra...al más puro estilo Héctor. xD.

He seleccionado un par de fragmentos muy representativos. Si se me ocurre algun otro especialmente digno [que seguro lo hay], lo incluiré, aunque también pueden colaborar ustedes. Here they are:



I. Querido muchacho, las personas que sólo aman una vez en la vida son en realidad gentes superficiales. A lo que ellos llaman su lealtad y su fidelidad, yo lo llamo letargo de la costumbre o falta de imaginación. La fidelidad es a la vida emocional lo que la consistencia a la vida del intelecto: simplemente una confesión de fracasos. ¡ Fidelidad! Tendré que analizarla un día. Son muchas las cosas de las que nos desharíamos si no tuviéramos miedo a que otros las recogiesen. Pero no quiero interrumpirte. Sigue con tu historia.

II. Querido muchacho, ninguna mujer es un genio. Las mujeres son un sexo decorativo. Nunca tienen nada que decir, pero lo dicen de una manera encantadora. Las mujeres representan el triunfo de la materia sobre el espíritu, lo mismo que los hombres representan el triunfo de la mente sobre la moral[...], sólo hay dos clases de mujeres, las normales y las que se pintan. Las mujeres normales son muy útiles. Si quieres conseguir una reputación de respetabilidad, basta con invitarlas a cenar. Las otras mujeres son sumamente encantadoras. Pero cometen un error. Se pintan para tratar de parecer jóvenes. Nuestras abuelas se pintaban para tratar de parecer brillantes cuando hablaban.[...] Cuando una mujer puede parecer diez años más joven que su hija, está perfectamente satisfecha.

El Retrato de Dorian Gray. Oscar Wilde

19 enero 2006

Ciudad del Pecado


Aquest és el meu fragment preferit de la millor pel·lícula de 2005: Sin City. Tant m'agrada el plantejament, que estic fent una versió pròpia de l'escena. Però fins que aquesta vegi la llum, ens conformarem amb la versió fílmica. Car és extret directament d'aquest, potser es troben a faltar imatges, però crec que les paraules són prou sinergètiques. Sens dubte el que més m'agrada és el fràgil equilibri del text, que camina, indecís, entre la vessant romàntica i la canalla.

Se estremece con el viento como la última hoja de un árbol que se muere.
Dejo que oiga mis pasos.
Se queda rígida un instante.

“¿Quieres un cigarrillo?”
“Claro, gracias… ¿Te aburren tanto como a mí?”
“No he venido a divertirme. He venido….por ti. Llevo días observándote. Eres muy…deseable. No es tu rostro, ni tu físico, ni tu voz…. son tus ojos. Las cosas que veo en tus ojos.”
“¿Y qué ves en mis ojos?”
“Una serenidad salvaje. No quieres huir. Afrontarás lo que tienes que afrontar...pero no quieres hacerlo sola.”
“No......no quiero hacerlo yo sola.”

El viento se eleva electrizante. Ella es dulce y cálida, casi etérea.
Su perfume es una dulce promesa que hace aparecer lágrimas en mis ojos. Le digo que no se preocupe. Que la salvaré de todo cuanto la asuste, y que la llevaré muy lejos.

Le digo que.. la quiero…

El silenciador hace del disparo un susurro, y la abrazo fuerte hasta que se desvanece. Ya nunca sabré de que huía. Cobraré el cheque por la mañana.

11 enero 2006

Marteno: Heroi Solitari

Heus ací un text de l'Heroi Solitari, preciós, que va escriure farà cosa d'un any, i que amb el seu consentiment incloc en aquesta pàgina. Amb la seva publicació considero complet el cicle de lectures d'aquest nou Gener.

Abans però, no m'estic d'avisar el lector que llegir al lliurepensador és com llegir Niezstche: no es una tasca senzilla, i hom corre el risc de caure en un abisme, abocat pels prejudicis propis i les paraules radicals, corprenedores (en ocasions esperpèntiques) del cavaller de la barretina. Quan se'l comprèn, però, la recompensa és gran.

En definitiva, sense qualificar ningú, només resta dir que cal ser molt especial per estimar en Martí.

Hola. Saludo a l`Eisenreich i l`Ander. M`encanta com sona el nom de Eisenreich. La superioritat ària queda ben clara en aquest nom. Tant l`escriptura com l`eufonia. És un nom potent, que denota superioritat, una superioritat digne de la gent forta. Em considero un poeta, i com a tal, un amant de la literatura, la pintura, l`arquitectura, la geometria, la música, les matemàtiques, la física, entre d`altres disciplines (desenvolupades gràcies a occident majoritàriament). Per tant, l`estètica, la trobo un element importantíssim. Per aquest motiu el trobo un nom preciós. Aquest nom m`inspira que l`única èlit capaç de desenvolupar aquestes disciplines som els que ens prenem molt seriosament la requesta del compromís amb el coneixement i el romanticisme més poètic. El coneixement és una cosa massa valuosa per deixar-la tan abandonada.
Hitler, a la seva obra, "Mein Kampf" comença el capítol número 11 de la següent manera: "Hi ha algunes veritats que són tan evidents que pel fet de ser tan evidents, passen desaparcebudes, o almenys no són reconegudes per la gent ordinària".

I qui és la gent ordinària? Doncs, senzillament la gent, la majoria, les persones en general, ignorants, orgullosos de ser-ne. Estúpides persones, que de la ignorància n`han fet un valor preciós. Cal organitzar una èlit cultural que no es deixi intoxicar pels actuals valors i que sigui dipositària del poder d`aquest planeta. No sempre la majoria té la raó i encara que una cosa sigui defensada per la majoria, això no la fa ni justa ni justificable. S`ha d`acabar d`una vegada per totes la dictadura de la democràcia. La democràcia tal i com avui dia és entesa és una paradoxa sense cap mena de sentit.
L`esperantisme és un bon exemple d`organització intel•lectual, per no parlar dels francmaçons. El que estic plantejant és desfer-se d`una ignorància maligna, derrotar-la i matar-la per sempre més i crear un nou ordre mundial on més que la democràcia hi hagi sentit comú, intel•ligència, i compromís, sobretot això. I qui no hi estigui d`acord, vol dir que no és digne de pertànyer a la èlit del coneixement i la veritat.

Martí Moretó [2005 March]

...Yo sólo quiero caminar... (homage)

Diuen que hi ha llocs on el cel no és sempre blau o negre.. on el gel agafa colors cobalt, on hi ha 30 paraules per descriure blanc. Un dels meus somnis es va endarrerint inevitablement sota el pes de la rutina i el pragmatisme.. com tants d`altres.
Hauriem de sortir més sovint del punt de vista que tenim per defecte i qüestionar una mica tot el que és suposadament obvi. Perquè la branca que tries et fa renunciar a les altres... i cada cop són més concretes, cada cop és més difícil rectificar. Val la pena pensar-ho bé. No vull trobar-me en la flor equivocada.

per Ander Achot [2005, 12th March]

(Dune) El poble Fremen vivia en ple desert d''Arrakis, desafiant valent la natura, només ells podien viure en aquelles condicions.

L''aigua era el tresor més preuat que tenien, i beure'n era el més gran dels plaers...

En canvi, prop dels sistemes cavernaris on habitaven, hi havia grans extensions, protegides de l'exterior, on els Fremen abocaven tota l'aigua que eren capaços d'estalviar, potser més.

Perquè més fort que el desig de posseir-la, era el somni de fer renéixer el planeta, quan hi hagués prou aigua acumulada.

I aquest somni els donava alè per viure, i per a ell vivien, perquè l’esperança era una planta que creixia, fràgil, i sota aquest desig sacrificaven per un gran bé que n’eclipsava tots els altres.


Potser no som Fremen, tu i jo, però estic convençut, que estem al marge de la rutina, que ens entretenim en una breu estada a la "urbe", fent un parèntesi fins que arribi el dia, un pèl llunyà però tampoc tant, en què decidirem que això està enllestit, i canviarem un pla existencial per un altre.

I n'estic completament segur, amic, perquè et conec tant com em coneixes, i tots dos sabem que la nostra moral, les nostres prioritats, encara que a vegades ho sembli, no tenen res de quotidià, the only drops, lost from a river, which never reach the sea.

I ho crec, Ander, perquè som d'un altre motlle, perquè estem al marge de tantes i tantes convencions "socialment objectives" que ens passem pel forro, perquè allò que ens importa acostuma a ser poc més que una tonteria per a tothom, perquè un dia pot ser una jaqueta de pell amb un palestí, i al següent una blava que no s'arruga mai, i en canvi al tercer no haver-hi res, i seguir sent nosaltres perquè no importava la circumstància, ni tan sols el "superjo", només el "jo" i el "tu".

Així només em queda dir-te que no desesperis, que no s'han trencat les ales, és que encara són massa joves per poder emprendre el vol fins a la flor desitjada, i després a una altra. I tingues per segur que estaré amb tu el dia que el gel tingui colors cobalt, allà on hi ha 30 paraules per descriure blanc. Fins aleshores serà un somni per nosaltres, però no utòpic! hi ha un fet que n’assegura l’existència: la nostra gàbia està oberta, perquè, qui sap per quin caprici del destí, tu i jo som lliures.

"Tengo sed de infinito, y hambre de eternidad”

Fins aviat, amic.

09 enero 2006

Niels

Sir Ernest Rutherford, presidente de la Sociedad Real Británica y Premio Nobel de Química en 1908, contaba la siguiente anécdota:

Hace algún tiempo, recibí la llamada de un colega. Estaba a punto de poner un cero a un estudiante por la respuesta que había dado en un problema de física, pese a que este afirmaba con rotundidad que su respuesta era absolutamente acertada.

Profesores y estudiantes acordaron pedir arbitraje de alguien imparcial y fui elegido yo. Leí la pregunta del examen y decía: “Demuestre cómo es posible determinar la altura de un edificio con la ayuda de un barómetro”.

El estudiante había respondido: “Lleva el barómetro a la azotea del edificio y átele una cuerda muy larga. Descuélgalo hasta la base del edificio, marca y mide. La longitud de la cuerda es igual a la longitud del edificio”.

Realmente, el estudiante había planteado un serio problema con la resolución del ejercicio, porque había respondido a la pregunta correcta y completamente. Por otro lado, si se le concedía la máxima puntuación, podría alterar el promedio de sus estudios, obtener una nota más alta y así certificar su alto nivel en física; pero la respuesta no confirmaba que el estudiante tuviera ese nivel.

Sugerí que se le diera al alumno otra oportunidad. Le concedí seis minutos para que me respondiera la misma pregunta pero esta vez con la advertencia de que en la respuesta debía demostrar sus conocimientos de física. Habían pasado cinco minutos y el estudiante no había escrito nada. Le pregunté si deseaba marcharse, pero me contestó que tenía muchas respuestas al problema. Su dificultad era elegir la mejor de todas. Me excusé por interrumpirle y le rogué que continuara.

En el minuto que le quedaba escribió la siguiente respuesta: “Coge el barómetro y lánzalo al suelo desde la azotea del edificio, calcula el tiempo de caída con un cronómetro. Después se aplica la fórmula: altura = 0,5 por A por T2. Y así obtenemos la altura del edificio”.

En este punto le pregunté a mi colega si el estudiante se podía retirar. Le dio la nota más alta.

Tras abandonar el despacho, me reencontré con el estudiante y le pedí que me contara sus otras respuestas a la pregunta. Bueno, respondió, hay muchas maneras, por ejemplo, coges el barómetro en un día soleado y mides la altura del barómetro y la longitud de su sombra. Si medimos a continuación la longitud de la sombra del edificio y aplicamos una simple proporción, obtendremos también la altura del edificio.

Perfecto, le dije, ¿y de otra manera? Sí, me contestó; este es un procedimiento muy básico para medir un edificio, pero también sirve. En este método, coges el barómetro y te sitúas en las escaleras del edificio en la planta baja. Según subes las escaleras, vas marcando la altura del barómetro y cuentas el número de marcas hasta la azotea. Multiplicas al final la altura del barómetro por el número de marcas que has hecho y ya tienes la altura. Este es un método muy directo.

Por supuesto, si lo que quiere es un procedimiento más sofisticado, puede atar el barómetro a una cuerda y moverlo como si fuera un péndulo. Si calculamos que cuando el barómetro está a la altura de la azotea la gravedad es cero y si tenemos en cuenta la medida de la aceleración de la gravedad al descender el barómetro en trayectoria circular al pasar por la perpendicular del edificio, de la diferencia de estos valores, y aplicando una sencilla fórmula trigonométrica, podríamos calcular, sin duda, la altura del edificio.

En este mismo estilo de sistema, atas el barómetro a una cuerda y lo descuelgas desde la azotea a la calle. Usándolo como un péndulo puedes calcular la altura midiendo su periodo de precesión. En fin concluyó, existen otras muchas maneras.

Probablemente, siguió, la mejor sea coger el barómetro y golpear con él la puerta de la casa del conserje. Cuando abra, decirle: señor conserje, aquí tengo un bonito barómetro. Si usted me dice la altura de este edificio, se lo regalo.

En este momento de la conversación, le pregunté si no conocía la respuesta convencional al problema (la diferencia de presión marcada por un barómetro en dos lugares diferentes nos proporciona la diferencia de altura entre ambos lugares). Evidentemente, dijo que la conocía, pero que durante sus estudios sus profesores habían intentado enseñarle a pensar.

El estudiante se llamaba Niels Bohr, físico danés, premio Nobel de Física en 1922, más conocido por ser el primero en proponer el modelo de átomo con protones y neutrones que lo rodeaban. Fue fundamentalmente un innovador de la teoría cuántica.

Al margen del personaje, lo divertido, lo curioso de la anécdota, lo esencial de esta historia, es que LE HABÍAN ENSEÑADO A PENSAR.

07 enero 2006

JESUCRISTO: TU ÚNICA ESPERANZA


(Esta foto de nuestro santo más ilustre me vuelve loco: confieso que la tengo colgada en el armario de mi habitación junto a las postales de medio mundo pero es que es ¡ irresistible ! La vi por vez primera en la iglesia de San Carlos de Viena, y me llevé 20 estampitas con oración y todo pa' casa (evidentemente, gratis, pero en lenguas distintas, hasta en catalán había).
Personalmente, me encanta imaginarme lo que estaría pensando ahí, tiene cara de : "Te voy a meter un puro que te vas a cagar" (similar a la escultura del Padre Ortodoxo de Praga , pero en versión Siglo XX, así como más fino).

Por cierto, por si alguien no lo sabe, se trata de Josemaría Escrivá, santo fundador del Opus Dei, organismo a cuyo cargo está la tutela de los valores de la cristiandad (la Única y verdadera, i.e , Católica Apostólica y Romana, se entiende). Pero a lo que íbamos que me despisto:

(extracto de un panfleto que muy amablemente se reparte los festivos en los aledaños de Pza.Cataluña, es de mis lecturas preferidas...suelo llevarlo siempre en el bolsillo hasta que se me pierde. Entonces me pasó algunos meses así como mustio, hasta que llega a mis manos un nuevo papelín :)

JESUCRISTO: TU ÚNICA ESPERANZA
-Ahora es el tiempo de la salvación-
Jesús dijo: El tiempo se ha cumplido, y el reino de Dios se ha acercado; arrepentíos, y creed en el evangelio (Marcos 1:15)
-Pero es necesario arrepentirse-
Jesús les dijo: Si no os arrepentís, todos pereceréis igualmente (Lucas 13:3)
-Porque todos somos pecadores-
¿O no sabéis que los injustos no heredarán el reino de Dios? no os dejéis engañar; los fornicadores, los idólatras, los adúlteros, los afeminados, los homosexuales, los ladrones, los ávaros, los borrachos, los difamadores, los estafadores, los hechiceros, los homicidas, los cobardes e incrédulos y todos los mentirosos, tendrán su parte en el lago que arde con fuego y azufre que es la muerte segunda (1ª. Corintios 6:9-10 y Apocalipsis 21:8)
-Pero Jesús vino para la salvación-
Pero Dios no envío a su Hijo al Mundo para condenar al mundo, sino para que el mundo sea salvo por medio de El. El que cree en Él, no es condenado; pero el que no cree, ya ha sido condenado, porque no ha creído en el nombre del unigénito Hijo de Dios (Juan 3:17-18)

04 enero 2006

Toma Religión, infiel

"No oiga, de verdad, si yo soy ateo y aspiro a ser feliz en mi vida en la tierra, que sólo tengo una."

"¿Pero qué dices, desgraciado? ¡Esto no va así, hombre! ¡Te estás perdiendo! Deja que te ayude el Vicario de Cristo! Infiel, yo te bautizo como Hijo de Dios. Tóma en tu seno la Luz De Cristo, Hijo Mío. ¡ Si es gratis ! Dios te quiere junto a Él, ¿no lo ves? Recibe su Rayo de la Verdad.
¡Deja ya de sufrir, pecador, y arrodíllate ante su Poder y Bondad infinita! Empieza ahora una nueva vida de misericordia y flagelación. ¡ Te estoy dando la Libertad, desdichado ! Yo soy tu Pastor, oveja desagradecida ¿Acaso no soy clemente?
.
.
.
P.D: Por si no queda claro, la foto, sencillamente, me encanta. Es superior a mí, no puedo evitarlo. Nunca ví una declaración de intenciones tan honesta y sincera. ¡Toma Religión, infiel, la quieras o no!

02 enero 2006

IF (Projecte Sinergia)



(Un dels meus somnis és veure el blau de l'Atlàntic a Cabo Verde...blau de lapislázuli, tan intens, tan autèntic)

IF...(by Kipling)




...Si puedes mantener la cabeza cuando todo a tu alrededor pierde la suya...
...Si puedes confíar en tí cuando todos dudan...pero admitir tambien sus dudas...
...Si puedes esperar sin cansarte de la espera, y aún gozar de ella...
...y si eres engañado, no pagar con mentiras...o si odiado, no odiar tú a tu vez, sin creerte por ello, ni demasiado bueno, ni demasiado sabio...
...si puedes soñar, sin hacer que los sueños te adormezcan, y pensar, sin hacerte esclavo de tus ideas...
...si puedes enfrentarte al triunfo y al desastre, y tratar del mismo modo a ambos farsantes...
...si puedes mirar las cosas que en tu vida has roto y recogiéndolas, reconstruirlas con paciencia...
...si puedes amontonar todos tus triunfos, y arriesgarlos a un sólo golpe de suerte...
...y después de perder, empezar de nuevo sin añorar lo perdido...
...si puedes forzar tus nervios y tus tendones, para jugar tu turno cuando ya parezcas derrotado...
y resistir cuándo no te quede nada, excepto la voluntad de resistir...
...si puedes hablar a las multitudes, sin perder tu capacidad de escuchar...
...si puedes tratar con los poderosos, sin contagiarte de su soberbía...
...si, ni AMIGOS ni enemigos pueden HERIRTE...
...si cuentas con TODOS, pero con ninguno DEMASIADO...
...si puedes percibir ese minuto exquisito, en que cada uno de los sesenta segundos cuentan...
...tuya será la tierra y todo lo que en ella habita...
...pero lo más importante...
.............Serás un hombre, hijo mío..............

16 octubre 2005

Desde Praga con Amor (UNO)

Cansado de mí y mi afición por ponerle motes "cariñosos" a mis amigos en calidad de "Trabajador de la Verdad" (tal es mi profesión), y cito como ejemplos valedores a Martí Jueu, Ander Rompebragas, Pol del Feix 0 Titis Lujuria (lo de "titis" conste que es suyo), el tal Martí decidió bautizarme con un nuevo seudónimo, capaz de avergonzarme por mi atrevimiento y perseverancia. Díjome aquello de: "Héctor el Grande, Héctor el Glande". Bromas aparte, estoy seguro de que Martí escogió ese nombre tras contemplar el monumento que los praguenses realizaron en mi honor y que, muy humildemente, os muestro a continuación (y es verídico). Esta expuesto en pleno Stare Mesto, de visita obligada cuando viajen a Chequia.

Disfrútenlo.

08 octubre 2005

Recuperación Histórica


Hoy me he levantado feliz. Motivos había unos cuántos, pero el hecho es que hoy me he levantado feliz, y colgar ahora esta foto es la consecuencia. Quizá porque he evocado otro momento especial, uno que en su dia no juzgué como tal.De este "momento" se cumplirán pronto 3 años (y sí, DIOS, cómo pasa el tiempo), y hoy día no seria capaz de imaginar mi vida sin ellos.

Referente a Ander, creo que hay poco que pueda añadir ahora, pues cualquiera que mantenga una mínima relación conmigo ha oído hablar de él, y puesto que no es mi pareja, puede deducirse de ahí nuestra estrecha relación. Según sus propias palabras: "Ja sas k tu ets el meu noviu: tots els marrons de la parella i sense sexe! Algun rar i poderós motiu fa k s’aguanti aket desequilibri inestable!" Doncs sí, sembla atzarós que siguem tan amics, i celebro aquest fet inexplicable, perquè sens dubte ets la persona amb qui sóc i em sento més lliure, com deies, amb qui puc treure el "pitjor" (i ambdós sabem què és el pitjor ;) de mi mateix sense cap mena de reserves. I és aquí on la frase d'en Kurt Cobain és més vigent (Un amigo es aquél que lo sabe todo sobre ti y aún así sigue siendo tu amigo). Però també és llibertat en sentit espiritual, és parlar en profunditat, sense pedanteries ni cultismes. És potser la sinceritat, i la teva absència de prejudicis, el teu caràcter afable i el teu tracte…No és casual que siguis l'única persona en el món a qui truco amb regularitat.

Martí (Marteno para los amigos) es, sencillamente, mi ídolo. Me dijo una vez, en tono irónico, que todo lo que sabía lo había aprendido de mí (en referencia a su humor negro), pero sin duda alguna es él quien ha cambiado mi visión del mundo. Sin entrar en detalles, diré que Martí es mi meta en la vida, a la vez que mi faktum inevitable. L'heroi Solitari, als marges del riu. Perque, com ja vaig dir fa temps aquí a la web, s'ha de ser molt especial (o estrany) per estimar-te Martí, per destriar la palla d'entre el Tot (i tu saps que a vegades en poses molta, que en això tens art ;) però si hi ha una representació física de l'ideal que jo busco en els meus personatges de ficció, sens dubte tu ets qui més s'hi apropa. En definitiva, gràcies Martí per mostrar-me el camí cap a l'exterior de la caverna, aquest camí que tan sovint oblido, i que tan fàcil recordo quan et miro als ulls, mentre dius despreocupadament, amb la teva fràgil innocència, allò de Catalunya està seca. Tant de bo mai perdis aquest esperit teu de nen esperançat. Trobaràs el teu lloc, i espero ser aleshores al teu costat, perquè m'ajudis a trobar el meu.

Finalment arribem al cas més sucós. La figura central rep el nom d’Albert, tot i que, en el seu dia, jo el bategés Billy. Va ser el meu company del Treball de Recerca, i això no significaria gaire sinó fos perquè el TR era sobre Tolkien, i sabent tots el que per mi significa parlar del Mestre, transforma aquelles nits davant el PC en un agradable record de la persona amb qui les vaig compartir. Però l’altre nit l’Albert em va dir, crec recordar, que havia de deixar d’estar a la defensiva. I el que és cert és que ha plogut moltíssim de l’Albert de la foto al Billy d’avui dia. I en aquests canvis, reconec que era ell a qui em referia quan, entre bromes però amb regust amarg, deia allò de “La JERC m’ha robat un amic”. I així ho sentia, cada cop que sabia de tu com d’un conegut llunyà de qui fa anys que no en tens notícia. Com, poc a poc, es diluïa la teva presència en el temps, i vaja, tampoc vaig fer res per canviar-ho, i no sabria dir perquè. Em sap greu haver-me perdut aquests anys de la teva vida, Albert, però m’alegro que, potser per atzar, potser per l’Eulàlia, després de tanta pluja t’hagi trobat novament, acabada la tempesta. Tant de bo no ens extraviem novament.

27 septiembre 2005

Philosophia Parte Prima

Aquests són dos fragments que he seleccionat d'un llibre que he llegit recentment, fantàstic regal d'aniversari, el qual, crec, mai hagués llegit si ell no me l'hagués presentat. Gracias, Pedro.

El llibre duu per títol "Si esto es un hombre", de Primo Levi, i de la seva grandesa no parlaré ara. Té la virtut, potser com el film d'Amen, de narrar una temàtica sense caure en l'evidència del victimisme. Segur que és això el que, en definitiva, el fa tan gran.

Els texts, però, fan referència al'esperit humà: un petit estudi psicològic en la línia sartriana sota un marc del tot extraordinari. Ja era hora que aparegués una xic de Filo per aquí.

Todo el mundo descubre, tarde o temprano, que la felicidad perfecta no es posible, pero pocos hay que se detengan en la consideración opuesta de que lo mismo ocurre con la infelicidad perfecta. Los momentos que se oponen a la realización de uno y otro estado límite son de la misma naturaleza: se derivan de nuestra condición humana, que es enemiga de cualquier infinitud. Se opone a ello nuestro eternamente insuficiente conocimiento del guturo; y ello se llama, en un caso, esperanza y en el otro, incertidumbre del mañana. Se opone a ello la seguridad de la muerte, que pone límite a cualquier gozo, pero también a cualquier dolor. Se oponen a ellos las inevitables preocupaciones materiales que, así como emponzoñan cualquier felicidad duradera, de la misma manera apartan nuestra atención continuamente de la desgracia que nos oprime y convierten en fragmentaria, y por lo mismo en soportable, su conciencia.

[...]
Porque así es la naturaleza humana, las penas y los dolores que se sufren simultáneamente no se suman por entero en nuestra sensibilidad, sino que se esconden, los menores detrás de los mayores, según una ley de perspectiva muy clara. Es algo providencial y que nos permite vivir en el campo. Y también es ésta la razón por la cual con tanta frecuencia, en la vida en libertad, se oye decir que el hombre es insaciable: mientras, más que de una incapacidad humana para el estado de bienestar absoluto, se trata de un conocimiento siempre insuficiente de la naturaleza compleja del estado de desgracia, por lo cual a causas que son múltiples y ordenadas jerárquicamente se les da un solo nombre, el de la causa mayor, hasta que ésta llegue a desaparecer, y entonces uno se asombra dolorosamente al ver que detrás de una hay otra; y en realidad, muchas otras.
Primo Levi

Ell, en aquest cas concret, es referia a l'hivern i a la gana.



27 agosto 2005

¿Amor? Amor no...caprici.



I es altre cop nit fosca i tèrbola quan, com si d’una atracció inevitable es tractés, recau en els mateixos somnis, en les mateixes esperances que, ja veié un cop eren això, només somnis, i res més.

Impulsat per un sentiment d’angoixa que l’envaeix i el supera, no déu, i no pot, resistir-se a la temptació de tornar a caure en el mateix parany on ja ho fiu temps ençà, no molt llunyà, suficient per creure que no passaria més, atès que dels errors s’aprèn, i els creia desapareguts de sa vida.
Per desgràcia, aclucant els ulls, imaginant una altra forma que el dugués allà on desitjava, només negà una realitat que s’esforçava en perseguir-lo.

I en la nova matinada, de bellesa tan subtil que ni raig de lluna gosava sa presència, en un espai de temps indefinit, fruit d’hores mortes i sentiments perduts que afloraven dels seus amagatalls, revelant una pertorbadora presència, comprengué la immensitat d’una desgràcia que no podia ser anomenada.

Si en algun moment, abstret en reflexions que només l’entristien, s’omplí un mar de llàgrimes de cristall sota el seu rostre, fou més que un plor desconsolat, que mostrés la feblesa que sentia. Un apagat gemec, llançat al silenci de la nit, que expressés l’amargor d’un enteniment que no tenia paraules. Era la punta d’un iceberg en un gèlid oceà, el símbol d’una propera perdició.

Amb els ulls envermellits, car la impotència del moment li causava una angúnia penetrant, tornà a creure, més per necessitat, que l’escletxa de llum s’obria al fons del llarg passadís, i intentà fer unes passes sense saber on dirigir-les.

Sense possibilitat d’emergir, atacant des dins: per sempre més, la processó seguiria desfilant per l’interior de ses entranyes.

20 agosto 2005

Tímid intent literari

Llovizna. Incesante caída sobre lonas de tela: mojadas, frías.

Ese frío, salvaje, desgaja el rostro en pequeños fragmentos.

Los ojos, nublados ; la mirada, perdida.

Perdida en horizonte, adivinando una respuesta que no llega,

que se anhela y no se tiene.

El interior, de vidrio cristalino, empañado por el vaho,

insufrible protección del espacio vacío, apagado, ya NADA, hiriente vacuidad.

Lejos, alumbra una luz nacarada, brillante,

ostensible muestra inútil de poder, camina hacía una violácea rendición.

Nacarado violáceo muere en gris, y gris sin llama, evoca tristeza.

La luz se apaga.

Camino a las nieblas, sentimientos caídos en él, insondable olvido

que de todo se nutre. El verde esperanza no llega.

Fuera sigue lloviendo débilmente.

Y el frío desgarra la carne, indefensa y suave.

07 julio 2005

Allegro

La poesia,MoD, la poesia i els sentiments. Podria rebatre, potser, una idea, però no l'expressió d'un sentiment.La pàtria, l'etern dilema romàntic de la pàtria, que ens porta irremisiblement a Milán Kundera i..su insoportable levedad del Ser.
Perquè l'home no ÉS sinó té arrels, un ferm desfonsament, cadenes a la llibertat, i en canvi, com més lliure, més lleuger, més inocu i més volàtil, menys HOME. Eterna tragèdia sorgida d'una curiosa paradoxa...aquesta balança condemnada a un infeliç equilibri per no caure en cap dels dos abismes....


Aixxx Pol, com n'és de trista la filosofia vista des de l'home sentit. I com en sóc, de trist i melangiós, i com em vaig prometre que no faria més poesia, que no feia sinó entristir-me. Però has vingut tu,Portador de Tristesa. I com n'és de BELLA, la tristesa, fruit de la tragèdia humana, i com aquesta mateixa tragèdia genera en mi una atracció sobrenatural per caure a l'abisme (esta vertiginosa,irrefrenable sensación de morir en el vacío).
Podria, en un atac d'ira,pensar un PER QUÈ? Per què, Pol, vas aparèixer? Però potser és que jo ja et buscava. Buscava la tristesa de les teves paraules, la tràgedia en les teves paraules, la bellesa de les teves paraules.
I tot plegat? Perquè la meva, com potser la teva, és una causa perduda, una lluita inútil!Tan maca per la impotència, per la futilesa dels actes del protagonista. I quina és, aquesta tragèdia en tres actes?
Que tengo sed de infinito, y hambre de eternidad, y saber que no podran ser saciadas.



P.D: M'alegra pensar que, potser ara, he trobat algú que pot comprendre qué sento quan forço la soledat, quan el cel es negre i les veus callen, resumit tan perfectament en aquesta frase de Unamuno. Gràcies Pol, per ser amb mi.

03 julio 2005

Pobre Judas

Siempre torpes en la comprensión y precipitados en el juicio.

Con ustedes el inigualable Judas Iscariote, del film Jesus Christ Superstar, Heraldo de los Incomprendidos y Príncipe de las Causas Perdidas –que son mis favoritas, como ya dijo Bunbury en su día.

Para quien no haya vista la obra, es importante decir que este Judas es radicalmente distinto al que presentan las Sagradas Escrituras (nadie pensare que soy un sacrílego ;)

Un hombre de principios y moral firme, seguidor y amigo de Jesús, contempla atónito como todos sus objetivos se desvanecen, sus causas tornan imposibles y sus iniciativas vanas. Sus mitos se derrumban y se refleja esa impotencia en su rostro y en grito desgarrado, derrotas en su alma. Un idealista envuelto en una historia que le viene grande. Y la decepción. Esa decepción en sus ojos al ver la ceguera de los otros, el fanatismo, y sobretodo, el cambio abrumador en su mejor amigo, su ídolo, su Maestro, cuando éste deja de ser hombre y empieza a creerse Dios.

Hasta aquí sus motivaciones.

Sus opciones son limitadas, y nuevamente, como pasara con Roy Batty, pobre Roy, Judas también está condenado de antemano. Ese “faktum” inevitable, ese destino maldito inevitable al que está abocado el antihéroe. Nadar contra corriente y sentir los músculos desgarrarse, y la impotencia martillear las sienes. ¡¡Esa desesperación por cambiar lo imposible!! Y el corazón apretando por dentro, al comprender la futilidad de nuestros actos.
Porque...¿Tienen sus acciones el efecto que él quería? Obviamente no. Desgraciado, saber qué quiere no es suficiente. Títere en manos de los Dioses, por más que haga es el Malo, Pérfido Traidor, y sin embargo sólo halla la paz cuando muere.
Curioso es un malo con remordimientos...quizá el juicio era apresurado, ¿no?

Con ustedes Judas, la oveja descarriada.

¿Pero qué persigue REALMENTE este Judas? No soy quien para responder algo así. Por ello incluyo la Canción de Judas (a modo de monólogo). Mi deseo es que la canción pudiera transmitir todo aquello que no pueden mis palabras, pero creo que será casi imposible si el lector no ha visto la película. Hay que oír a Judas para vivir, para entender su dolor. Quien busque respuestas, puede que en ella halle alguna. Pobre Judas.

My mind is clearer now : at last all too well
I can see where we all soon will be.
If you strip away the myth from the man
you will see where we all soon will be.
Jesus!

You’ve started to believe
the things they say of you.
You really do believe
This talk of God is true??
And all the good you’ve done
will soon get swept away
You’ve begun to matter more
than the things you say

Listen Jesus I don’t like what I see
All I ask is that you listen to me
And remember : I’ve been your right hand man all along.

You have set them all on fire
They think they’ve found the new Messiah
And they’ll hurt you when they find they’re wrong!
I remember when this whole thing began :
no talk of God then, we called you a man.
And believe me, my admiration for you hasn’t died
But every word you say today
gets twisted round some other way
and they’ll hurt if they think you’ve lied!
[…]

Listen Jesus. Do you care for your race?
Don’t you see we must keep in our place?
We are occupied!! Have you forgotten how put down we are?
I’m frighten by the crowd
for we are getting much too loud
And they’ll crush us if we go too far
If we go too far!

Listen Jesus to the warning I give
Please remember that I want us to live
But it’s sad to see our chances weakening with every hour.
All your followers are blind
Too much heaven on their minds!
It was beautiful but now It’s sour
Yes It’s all gone sour...............

Listen Jesus to the warning I give!
Please remember that I want us to live!
Listen, listen to me!