Després de gairebé 6 setmanes de vacances ja és hora que les consideri closes i no puc estar-me de fer un balanç de les mateixes. Així, podriem dir que quan demà [d'aquí unes hores] m'aixequi, consideraré la fi de les mateixes, feliç i alhora trist per no poder seguir-les, però cal saber quan s'acaben les coses, i allargar aquesta seria un error [sobretot, acadèmicament parlant].
Així, he d'agrair-vos a vosaltres la vostra companyia, a tots aquells que heu fet, d'aquests dies, les millors vacances de la meva vida. Potser algú pensa que exagero, però la veritat és que el 23 de Gener era inimaginable que aquest temps podria donar tant de si, i potser també per això han estat tan fantàstiques, perquè eren inesperades. No en va, no he pogut fer CAP dels projectes "caseros" que tenia pendents, precisament perquè no he parat per casa.
No diré noms, perquè tots aquells amb qui he sigut feliç ja haurien de saber que ha estat així, per la qual cosa aquest text només és homenatge, i no evidència. Estones, moments, situacions especials que em passen pel cap, l'emoció dels quals no sabria expressar...
des la neu verge als cims de Baqueira [anhel de llibertat], o el camp del Barça a vessar [frustracions de nen petit];
la catedral de Nôtre Dame amb els càntics i l'encens [quin moment més fantàstic per morir!],
o l'Otello al Liceu [frustracions de nen més gran];
el Pantocràtor de Taüll [quin poder més absolut!],
i la fredor d'en Miguele Corleone [dos cops més, i no me'n canso!];
la classe d'en Marlon [que afortunats eh?],
i el mal d'amor parlat al Gòtic [aquest nom és més poètic ;)],
la sorra del Desert [aquesta sí que és preciosa],
o els vídeos de la infància [irreconeixible, i alhora, en essència la mateixa, desapercebuda];
la plujosa nit de Marina [i el fred als ossos],
i les tombes dels Grans Homes [i el fred als ossos];
la visió nocturna de BCN des de Montjuïc [i quin canvi!],
o abans, des de Collserola o el Parc Güell [i quin canvi!];
Sitges i els seus contrastos [viscut de nit però també viscut de dia],
o les estades tan grates a St. Joan 169 [que ja és com casa meva];
el formatge de la salsa del Lactuca [salsa amb un xic d' spaguettis]
o el formatge de les pizzes del Telepizza [ i el que acompanyava el formatge ;)].
Però sobretot, més que pels llocs [que també], per les persones, per totes les converses, diàlegs, xerrades i confessions en cafés i bars i museus i restaurants i passejades a recer del vent i el fred.
Sobretot, per les persones
Com he dit, les millors vacances de la meva vida.
A tots vosaltres, moltes gràcies.
P.D: La foto, preciosa, va fer-la l'A.R. [Shawarma pels íntims ;)] aquella nit d'estiu del 2004 que vam quedar-nos a dormir a la platja de la Barceloneta, i estirats sobre la tumbona, erem feliços en els nostres somnis fins que va sorprendre'ns el Sol amb aquesta meravella.
