Globalització: AF

Galileu va enunciar al segle XVII la teoria dels vasos comunicants, segons la qual, quan connectem dos dipòsits que contenen un mateix líquid a diferent alçada, es produeix un transvasament del líquid, i el nivell d’un recipient baixa mentre el de l’altre puja fins a arribar a una situació d’equilibri on els nivells s’igualen.

De manera similar, la globalització augmenta i eixampla les connexions entre els dipòsits de riquesa econòmica i cultural dels països, possibilitant un transvasament de capitals, valors i coneixements com no s’ha vist mai a la història.
Més encara, el seu propòsit final és eliminar les barreres existents entre els països, per tal d’aconseguir un marc comú únic ,un implúvium on tots hi aportem, i d’on tothom hi pugui beure.

I és que la globalització és un fenomen unificador que transcendeix situacions locals, transformant-les en plantejaments de caràcter mundial. És un procés complex, que afecta les relacions entre països però també comprèn molts aspectes de la vida quotidiana de les persones. Al llarg d’aquest debat els mostrarem com les diferents vessants de la globalització milloren la qualitat de vida dels ciutadans.

1. En primer lloc, la vessant econòmica. Fa 250 anys, la humanitat, excepte alguns privilegiats, era globalment pobre. Amb la Revolució Industrial, aquesta situació va canviar a Occident, però la resta del món no se’n va beneficiar.
Com veurem més endavant, la globalització acaba amb el proteccionisme i les pràctiques oportunistes, fa partícip a la resta del món dels avanços tecnològics, i això té com a conseqüència clara en els principals índexos que mesuren la qualitat de vida.
A tall d’exemple, l’any 1970 al Nord d’Àfrica 200 nens de cada 1000 naixements morien abans de complir els 5 anys. En canvi, el 2006 aquesta xifra havia baixat fins a 50 morts per cada 1000 naixements, reduint-se l’índex de mortalitat en un 75 %

2. En segon terme, la innovació tecnològica i l’aparició d’Internet han permés el sorgiment de mitjans de comunicació globals. Avui dia, en qualsevol moment qualsevol ciutadà pot informar-se de què està succeint a l’altra banda del món. Com més informació disponible tenim, millor formació i més coneixements adquirim. Així, la globalització fomenta l’esperit crític, símbol indispensable de la civilització.
Organitzacions com Greenpeace o Amnistia Internacional deuen gran part del seu renovat èxit a la globalització de la informació. L’any 2002 aquesta última va evitar que Amina Lagual, una noia nigeriana, fos condemnada a la lapidació per adulteri gràcies a una campanya de pressió social via Internet que va reunir més de 3,5 milions de firmes.

3. Finalment, es dóna un procés de globalització cultural, heterogeni, que no implica l’eradicació de la cultura pròpia, sinó la modernització de les estructures socials dels països mitjançant l’aprenentatge i compartició de noves idees i coneixements, la transmissió de valors i, en definitiva, la composició creativa de noves formes culturals que prenen elements de la cultura tradicional del país així com d’altres propis d’influències externes.
L’ablació, o extirpació del clitoris, és una tradició imperant al continent africà des de fà segles. Seguint les directrius de les ONU el govern d’Eritrea ha prohibit aquesta pràctica cruel.

Com diu Anthony Giddens, professor del London Business School, “cal que ens lliurem dels hàbits i prejudicis del passat per construir el futur”

Perquè la globalització és una eina. Una eina creada per nosaltres i per a nosaltres. És en un món globalitzat, on té sentit aplicar solucions globals per a problemes de dimensió internacional.

Vivim en un període de transició històrica, on els canvis que es produeixen no afecten només a una zona concreta del món, sinó que s’estenen a tot el globus. Encara estem aprenent, però els primers fruits han madurat.

La globalització econòmica ha generat riquesa alhora que ha reduït fronteres, i ha millorat la sanitat, l’educació i l’esperança de vida. Els nous mitjans de comunicació han fomentat l’esperit crític de la humanitat, i la globalització cultural ha divulgat coneixements i expandit valors més justos.

No podem oblidar que ens trobem al segle més democràtic de la història.

De la Lectura

"Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa - un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot.

I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva."

Alan Benett

"The best moments in reading are when you come across something - a thought, a feeling, a way of looking at things - which you had thought special and particular to you. And now, here it is, set down by someone else, a person you have never met, someone even who is long dead.

And it is as if a hand has come out, and taken yours."

Alan Benett

Girona en prime time

Reiem, cantàvem i jugàvem alegres, nens irresponsables, lliures, desitjosos de ser nens, sense saber que, ben aviat, la L de l'autoscola se'ns retiraria per decret marcial i hauriem de regir-nos per les Lleis de la Convivència...

[Traumes infantils, volumen 2. Hectorcín contra el Mundo]

Calle indefinida. Ciudad de Girona. Gironès. Excursión familiar en un domingo de otoño. Edad aproximada:8.

Es un dia soleado y la hora de comer se acerca. La familia ha decidido comprar pollos a l'ast para tomarlos en una zona de esparcimiento, muy bucólica, junto al Estany de Banyoles.

Mientras mi padre y mi tío compran, mi hermana -que tendría dos añitos- y yo, nos quedamos al cargo de mi madre y mi tía, en un parque cercano, al lado del coche Renault 21 (rojo).

Puesto que el Sol está radiante y no hace frío, pese a ser octubre, decido quedarme en el coche jugando a la Game Boy (o similar). Típica escena de frustración materna.

Al estar dentro del coche, “vigilándolo”, las llaves están conmigo, junto al volante.
De repente, un mal augurio me recorre el espinazo: “¿Y si alguien pretende robar el coche ? ” ¿Cómo lo impido yo, que soy sólo un niño? Es necesario proteger el coche de los ladrones...dicho y hecho, subo todas las ventanillas [las de delante, accionando la llave en el contacto] y cierro los seguros de las puertas. Ahora puedo estar tranquilo. Sigo jugando a la Game Boy.

Quince minutos más tarde, me canso del coche y quiero salir a jugar. Llamo a voces a mi madre, que no me oye porque está al otro lado del parque; “No puedo dejar el coche así, con las llaves puestas, a merced de los ladrones”.

Se me ocurre que, si consigo salir del coche y mantener los seguros activados, los ladrones no podrán entrar. Bajo la ventanilla trasera, subo manualmente el seguro trasero, abro desde fuera [esto lo hacía siempre porque mi padre no permitía abrir el coche desde dentro en los asientos de atrás..hecha la ley, hecha la trampa]. Abierta la puerta, vuelvo a subir la ventanilla, cierro el seguro, cierro la puerta, y me voy a los columpios.

Diez minutos más, y se descubre el pastel. Las llaves han quedado dentro, y no hay forma humana de acceder al coche sin destrozar el cristal. La Guardia Urbana no puede ayudarnos.
Una empleada de una Caixa cercana nos ofrece una salita para comernos los pollos.

Mi padre decide ir en tren a Barcelona a por las llaves de repuesto. 4h más tarde volvemos a casa, tras un apacible domingo en familia.

La caravana masiva en la A-7 del diumenge vespre no perdona.

Economista Moral

Las mismas personas que menosprecian la Lógica generalmente advertirán al lector contra la Economia Política. Es insensible, le dirán. Reconoce los hechos más desagradables. Por mi parte, lo más insensible que conozco es la ley de la gravedad: rompe el cuello de la persona más buena y más afable sin escrúpulos, si ésta se olvida por un momento de no tener cuidado. El viento y las olas también son muy insensibles. ¿Aconsejaría a los que van al mar que no tuvieran en cuenta el viento y las olas o, por el contrario, que los utilizaran y encontraran la forma de guardarse de sus peligros?
Mi consejo es que estudie a los grander autores de la Economía Política y se aferre firmemente a lo que encuentre de verdad en ellos; y esté seguro de que si usted no es ya egoísta o despiadado, la Economía Política no hará que lo sea.

John Stuart Mill

Castillos de Arena

Siempre me gustó la playa. Siempre, hasta que me hice adolescente y, entre otras imbecilidades, empezaron a molestarme los granitos de arena, los vertidos en el agua sucia, las colillas a medio enterrar...y preferí quedarme en el sofá a ver Las Gemelas de Sweet Valley. [¡ya ves tú!]

Pero de pequeñín me gustaba mucho [la playa]. Uno de mis mayores entretenimientos era construir castillos de arena. No es que se me diera bien, pero yo siempre le puse mucho empeño: mis castillos no eran artísticos pero sí robustos: con sus fuertes muros y su gran foso, la bandera [algun papelote de Calippo] permanecía inalcanzable al invasor. Cuando acababa uno, me ponía con el siguiente, ya más pequeñito [pues no era la Capital] y los interconectaba, y seguía hasta...

...a lo más tardar aquí llegaba el punto traumático. Nunca disfruté destrozando mis obras, y nunca lo hice. El agua hacía acto de presencia y derrumbaba parte de las conexiones, o medio castillo, y mi afán constructor debía esperar a la reparación del accidente..ay..pobre de mí, nunca conseguía retomar mi obra: a partir de aquí todo era frustración, llantos y pataletas en un fallido intento por conservar los castillos del Reino. Uno tras otro caían bajo el yugo marino, y las reconstrucciones sobre arena mojada no eran sinó como los últimos coletazos del Imperio Romano antes de desaparecer.

Quizá por esto nunca fui nacionalista. Ningún Castillo perdura eternamente.

Donde Dios no tiene cabida

Como estudiante y ciudadano del siglo XXI, resulta desesperante la reiterada presencia de DIOS en la Historia de la Filosofia hasta el siglo XIX y en la Historia de la Ciencia hasta el siglo XVIII.

Si bien la aparición de Dios en el terreno filosófico es "fácil de esperar", no resulta coherente establecer relación alguna entre Dios y Ciencia. ¿Por qué? Porque la doctrina religiosa, irracional, no sigue las leyes de la lógica aristotélica, en las que se basa todo postulado científico.

Veamos el siguiente contraejemplo:

Dios es omnipotente -> Dios es capaz de realizar cualquier cosa -> en particular, Dios puede crear algo (A) que no pueda destruir siquiera él -> Dios no puede destruir A -> Dios no es omnipotente.

Contradicción! Luego, o bien Dios no es omnipotente, o bien la Omnipotencia de Dios escapa a la Lógica, piedra angular del método científico.



En consecuencia, creo pues que la doctrina religiosa, cualquiera que sea su orientación, NO es válida para extraer conocimientos OBJETIVOS de la realidad externa [naturaleza, evolución, análisis sociológico...] algo a priori tan obvio aquí y ahora, y sin embargo, desgraciadamente, no tanto, también ahora, en otras partes del mundo donde la Religión juega un papel que no le pertenece.


p.d: ¿A quién se le ocurriría demostrar un Teorema usando la Biblia? entonces...¿Por qué el Creacionismo se enseña como alternativa válida a Darwin?

Fer-se gran

Arriba un moment en la vida de qualsevol matemàtic, en que es creua la línia, conscient de que no podrà tornar enrere. Arriba un moment, en el que ajuntant els records de totes les festes grans que has viscut, ja en tens més de deu minuts. En el que els teus amics de sempre comencen a estar al lado oscuro, a l'altra banda, donant classes! I te n'adones. T'adones que estàs creuant el llindar de la innocència. T'estàs fent gran. Amb prou feines te'n recordes del dia en que vas entrar, de la teva primera impressió en veure la bata de la Pons. Ja has fet tots els mètodes. Penses (il·lús), que per fi te'n podràs oblidar d'una vegada per totes. Parles dels Primis amb nostàlgia, esperant que algú dels que t'escolta n'hagi sentit a parlar. Ja saps què és el graf de la facultat, de fet, ja n'ets un node, de fet, ja hi tens més d'una aresta, de fet, ja en tens moltes més del que t'atreveixes a reconèixer. És en aquest moment, en el que el fòrum inicia la gran metamorfosi, i de ser una mera distribuïdora de bolis, el comences a veure com un lloc on es pot buscar feina, fins i tot et planteges tirar currículums! Però sobretot, és el moment en què - i aquest, en el fons, era l'objectiu de l'article - el moment en què, per sort o per desgràcia, et toca organitzar el viatge.

I aquesta, estimats lectors i lectores, no és pas una tasca fàcil, res més lluny. Perquè el moment en que els teus records de la festa gran superin els deu minuts, superaran les 27 hores! Perquè quan et fas gran i et tornes vell, aprens molt. Aprens, entre altres coses, el poder del mail. El mail, tan mono i inofensiu com sembla, és una eina letal quan es troba en les mans adequades. És tota una arma de destrucció massiva. I mai més ben dit, perquè massiva, massiva ho serà, i molt, capaç de rebentar la taxa de mails per segon que qualsevol cervell humà (i qualsevol bústia de correu que no estigui al MareNostrum) pot arribar a suportar. I el seu contingut, esmolat a més no poder, són com bombes nuclears de malrotllisme, capaces de fer posar de mala llet al mateixos teletubbies.

Però el mail no és res, que va, on realment et curteixes és a les reunions. Reunions pseudoinfinites, dissenyades únicament i exclusiva per a ensenyar-te de quin pal va la vida. Aprens a cridar. A cridar per fer callar, per fer-te escoltar, per discutir, en sol major i do menor, a cridar per cridar, en grup, contra algun grup, per als que et cauen bé, pels que no tant, para los que ríen, para los que lloran, para los piratas, para los wallys, para los altos, para los bajos, para ... Ui que se m'està anant... Aprens que tot s'ha de parlar, i reparlar, i discutir, i tornar a parlar, i quan arribes a aquest punt, a votar. Perquè tot es vota. Bé, digues-li votar... Perquè el món de les votacions del viatge és un intricat laberint del que sempre se'n surt malament, i, acaben desencadenant recargolades batalles mailistisques. Recordeu lo del paràgraf anterior?... pos eso.

A les reunions també descobreixes un estrany efecte òptic inexplicable. Dóna la sensació que d'unes trenta-cinc persones que som les del viatge, doncs que ocupem espai de quinze a les reunions. Us ho juro, sigui la reunió que sigui, convocada per qui sigui, sempre sembla que siguem uns quinze (bé, o menys). Potser és que sóm molt prims, o molt densos, o ens tapem els uns als altres, qui sap. El que està claríssim és que ens assemblem moltíssim, però moltíssim moltíssim, perquè fins i tot sempre sembla que siguem els mateixos quinze... Ja us ho dic, un efecte òptic increible!

I encara diria més, estic completament convençut que Einstein feia reunions d'aquestes quan va descobrir la teoria de la relativitat, que el temps depèn del sistema de referència en que es pren: duren unes quatre hores, però sembla que en durin vint! I al final, el dia que en fas una que dura menys de quatre hores, se't fa curt. Tant curt, que ho trobes a faltar, et sents buit quan no estàs reunit amb ells. Però afortunadament, sempre hi ha algú que es preocupa per tu, se n'ha adonat d'aquesta angoixa interior que sents, i ha enviat un mail convocant una altra reunió per l'endemà. Recordeu lo del paràgraf anterior a l'anterior a l'anterior?... pos eso.

Però no tot és dolent en el viatge, ni molt menys. Aprens a fer pastissos. I ... bé, aprens a fer pastissos.

Ah, i la festa gran, on realment descobreixes els límits de la resistència humana! On aprens a passar-te la millor festa de l'any darrera la barra currant com un negre mentre tots els teus amics són a l'altra banda passant-s'ho teta tajes com una cuba. I després d'una setmana de feina, després de vint-i-set hores non-stop, resulta que no en tens ni puta idea de que fer amb els dos-cents litres de fanta que han sobrat. I tens ganes de plorar, i d'anar a dormir, bueno, sobretot d'anar a dormir. T'enfades. No pots més. I et cagues en tot i en tothom. I decideixes que se t'han tret les ganes d'anar de viatge.

I aleshores, és quan aprens el més important de tot el que aprendràs en tot aquest procés. I és que un dia, quedaràs per sopar amb la gent del viatge, i en vindran uns quants, i anireu als toreros, i us tajareu, i anireu al pakis, i us tajareu, i anireu als enfants, i us passareu la nit ballant i rient, i fent el boig i us ho passareu teta, i trobareu a faltar als que no han pogut venir, i us abraçareu amb els que si que han pogut, i pensareu, pos clar que vull anar de viatge amb ells, joder! I totes les reunions hauran valgut la pena...

Arnau

¡¡ No te la puedes perder !! ¡ Héctor estará allí !

Riña

Estación de San Andrés Condal, Barcelona. 19.34. Llovizna y frío.

Los pasajeros bajan del tren destino Granollers y se amontonan pacientemente en el andén, a la espera de su turno para ascender por la escalera hacia el puente. Los más lentos se posicionan a la derecha, mientras el carril izquierdo queda libre a los briosos. Suena el cierre de puertas del tren.

Un negro acelerado se precipita sobre el andén desde la escalera, presto a coger el tren. Pese a no ser alto, su embergadura imponente, que asemeja un Marcellus Wallace samoano, le hace dificil avanzar entre el populacho. Repentinamente, alguien le barra el paso, produciéndose una colisión; Yusuf, horondo moro barbado, no se deja amilanar por un extraño, y no aparta su camino.

El samoano tropieza, y queda encarado con el árabe. Miradas violentas. El primero mascuya un sonido gutural, algo así como "¿qué pasa contigo?" cuya contestación no es sino un rugido "uuuh" del berebere.

Ipso facto, cual Zidane enfadado, le propina el negro un cabezazo. Chorrea sangre la nariz. La cena está servida.

Empieza un baile de derechazos, mientas futilmente un amigo del árabe intenta separarlos. Le abofetean la cara. Hay tortas para todos.
La gente empieza a apartarse con temor. Se embisten con fiereza, y el hombre de ébano da con sus huesos contra el tren, que aún no ha partido, mientras su maletín cae raudo a la vía, arrojando papelajos por toda la estación. Tras reponerse, Marcellus vuelve a la carga con su testa, sin duda su mejor arma ...tras varios guantazos y empujones, empieza el tambaleo macabra, propio de púgiles o animales heridos. Caen un par de viejas al suelo, y la gente intenta refugiarse de la trifulca tras la escalera. Alguien grita "seguridad". Nadie repara en las viejas. Los gritos se hacen populares, y se distingue un "te voy a matar" ... las viejas siguen en el suelo.

Otro minuto de caricias, y llega el Cuerpo de Servicio, porras en mano, a poner paz. El negro tiene el ojo hinchado, también negro, y el egipcio gordito tiene ya la barba roja, empapada en sangre. Al amigo de este, pacificador frustrado, le han roto la chaqueta...

Parte el tren de la estación...

De haber dominado ambos la noble lengua del Catalán, nada de esto hubiera pasado. Tampoco con Franco. xDDD

Héctor J.Bernal [basado en hechos reales]

Fase Anal

Reiem, cantàvem i jugàvem alegres, nens irresponsables, lliures, desitjosos de ser nens, sense saber que, ben aviat, la L de l'autoscola se'ns retiraria per decret marcial i hauriem de regir-nos per les Lleis de la Convivència...


[Traumes infantils, volumen 1. Hectorcín contra el Mundo]

Parc dels Pinetons, La Garriga. Excursió escolar. Tardor. Edat aproximada: 5.

4pm. Hora de recollir després d'un dia d'esbarjo i tornar a casa. Els profes, zoòlegs, ens reuneixen per jugar, segons diuen, al JOC MÉS DIVERTIT DE TOTS. L'expectació és màxima, i tots deixem els nostres "i vale que llavors jo me salvava..." i ens concentrem, excitats, a rebre la bona nova.

4.15pm. El professor fa saber el famós joc: es tracta de recollir tota la merda del Parc que hem escampat. El joc, com gairebé tot el que procedeix de l'escola, és desmotivant :(
Per re-motivar-nos, ens fa cridar la següent consigna (per què agrada tant cantar?) :

Profe: Perquè, allò que abans era NET, ho deixarem...
Animalumnes: NEEEEEEEEEEEET
Profe: I allò que estava BRUT, ho deixarem...
Animalumnes(excepte un): NEEEEEEEEEEEET
-mentrestant, l'Alumne en discòrdia: BRUUUUUUUUT!

4.16 pm. Profe: Què passa Héctor? Altre cop l'estàs liant?
Alumne en discòrdia: Aviam, perquè he de netejar jo allò que no és meu, si ja m'he cuidat de netejar la meva part.
Profe: PERQUÈ HO DIC JO!
Alumne en discòrdia: I a mi què? No em dóna la gana de recollir si no he embrutat jo.

[val a dir en favor de l'alumne, que Ell s'havia preocupat de llençar "sus enseres" dp de dinar, mentre altres compartien alegrement la seva merda amb la resta :)

4.30 pm. L'Héctor torna assegut sol, castigat, a l'autocar, indignat i plorós, perquè a més l'han obligat a netejar, "la merda dels altres".

5.15 pm. La tragèdia augmenta quan els seus pares, lluny de secundar-lo, el renyen pel mal comportament, i recolzen l'autoritat escolar.

MORALINA: Emmerda tot lo que vulguis. Tots recullen per igual :S

Lleterades i Martí

Imatge del Divendres 2 de Març al Billy's, local on serveixen la Llet de Pantera més famosa de tota Barcelona [com arribar-hi: contactar amb en Billy Viladot, aka El Chanquete].

Tampoc és que sigui una gran foto, i a més no hi som tots [a banda de la Diana, falten la Kt -estava vomitant o potser era qui feia la foto? xDD i els dos jerkis: el simpàtic Andreu i el vacilón Hawaii, amb qui en Martí i la Kt van creuar més que paraules.]


Però alerta, no és una foto qualsevol! Hi ha dos detalls sublims: el primer, la mà innocent que suaument toca les abdominals del Feix i que, unida al seu somirure, demostren que hi ha algunes coses que no canvien mai ;)

El segon és el bunyol sota el pectoral del Feix mateix. Allò tan indescriptible no és sinó el cap d'en Martí, en posició del tot artificial que, mig estirat pels terres, emulava algun tipus d'escultura sublim que, desgraciadament, la foto no va poder captar. El resultat, però, no queda gens malament, perquè el conjunt de mans dirigint-se cap al seu coll inexistent susciten algun tipus de pràctica macabra sobre el seu tors que, certament, no és inverosímil.

Així doncs, felicitats Martí, tu sempre ets l'heroi de la festa! Sisplau, no et suicidis. La teva vida (encara) és valuosa, si més no fins que l'Ander trobi nòvia i ens deixi tirats a tots tres [sí, a tu Unicorn Blau també xD]

Argument per a una Tragèdia

Perquè sentir-se trist sense tenir un bon motiu no em fa sentir millor.

Perquè l’evolució de raons i passions sempre ha estat desequilibrada, i les primeres governades per les segones.

Perquè el Superhome és tan irreal com els herois de l’Antiga Grècia o els contes per a nens.

Perquè , desencisat, he entès que la Política sempre s’ha alimentat dels Somnis dels pobles, i amb prou feines n’ha complert els d’uns pocs escollits.

Perquè ni la Religió ni Déu han omplert mai aquest buit tan profund.

Perquè les postures nihilistes no poden construir una vida.

Perquè la Poesia que a mi em realitza és un art subtil que sublima amb les desgràcies de l’esperit.

Perquè la Filosofia no aporta felicitat; és conseqüència de la seva absència.

Perquè la Veritat mai ha importat, però a tothom li encanta omplir-se’n la boca amb ella.

Perquè una existència frívola no pot apaivagar totes les fogueres nocturnes.

Perquè buscar arreu les segones lectures no és clau de felicitat, i perquè mai n’he tingut prou només amb les primeres.

Perquè la clau de la Felicitat, deien, és acceptar les coses tal com són.

Perquè acceptar les coses tal com són requereix un conformisme que sempre m’ha mancat.

Perquè per ser feliç cal APRENDRE a ser feliç, i jo sempre he congeniat amb els romàntics.

Perquè trobar esperits afins és més difícil que la recerca de l’Atlàntida.

Perquè mai he sabut conservar les amistats, i tampoc he après a assumir-ne la pèrdua.

Perquè cal ser estúpid per avenir-se amb tothom, o superficial, o hipòcrita, i mai he tingut aquestes qualitats.

Perquè acceptar-se un mateix implica defugir tota opinió externa, i “llibertat” és un antònim per a “societat”.

Perquè ja no crec en l’home, i alhora, no es pot viure sense creure-hi.

Perquè fa falta un gran caos per parir una estrella.

Abiert@ hasta el amanecer

Hablamos de ello en un bar hace un par de semanas: si yo tuviera novia, sin duda éste seria mi regalo de cumpleaños preferido, ¿cuál?

Un "bailecito inocente" como este de Salma Hayek ante Tarantino en "La Teta Enroscada",
metáfora del Deseo Prohibido, la Lujuria y el pecado carnal en una stripper mexicana [que por cierto se llama Satánico Pandemónium...jejeje]

[premio Excelso a la Escena más Erótica de los 90].


A los que habéis visto la escena, ¿lhubiérais preferido una escena con Hayek desnuda? [por ejemplo, en Desperado, que por cierto está censurada en U.S.A]
¡Yo me quedo con su bikini y su serpiente! ;) y que conste que a mi Hayek, pues tampoco me entusiasma...que yo crecí idolatrando a Meg Ryan... ¡y así me va! :)


P.D: Al final resulta que la chica [la bailarina] sí era una arpía... ¡si es que hay que fiarse de las primeras impresiones! xDDD.

P.D2: He recuperado un diálogo de la peli
Pandemónium[Hayek]: (sometiendo a Clooney) "Bienvenido a la esclavitud"
Clooney: "No, gracias, ya he estado casado"

Das Parfum

Diria que, com ahir, Nadal, mai haviem trobat tan buit els Enfants aquests... és una paradoxa ben curiosa que, si ple, per motius obvis el local esdevé agobiant, però no deixa de sorprendre que, si buit, tampoc el clima és propici per a ballar... vaja, tot i així la nit va ser profitosa i diria que vam poder parlar de tot allò que, amb el Pol present, no hauria estat pas fàcil tractar ;) xDDD

Per cert, que com vam dir, incloc la descripció inicial d "El Perfum". Una de les millors descripcions de la literatura universal. Ah, i en ambdues llengües.
PER QUÈ? Doncs perquè volia suscitar el següent Debat: aquest llibre és un clar exemple on la Llengua Catalana literària es mostra allunyada del nostre Català usual [tret del del Pol, potser]. Sensació que, altrament, no m'ha sobrevingut llegint-lo en Castellà. Sense cercar culpables [o sí], llegiu i jutgeu l'evidència.

Tot vostre:


"En la época que nos ocupa reinaba en las ciudades un hedor apenas concebible para el
hombre moderno. Las calles apestaban a estiércol, los patios interiores apestaban a orina, los
huecos de las escaleras apestaban a madera podrida y excrementos de rata, las cocinas, a col
podrida y grasa de carnero; los aposentos sin ventilación apestaban a polvo enmohecido; los
dormitorios, a sábanas grasientas, a edredones húmedos y al penetrante olor dulzón de los
orinales. Las chimeneas apestaban a azufre, las curtidurías, a lejías cáusticas, los mataderos, a sangre coagulada. Hombres y mujeres apestaban a sudor y a ropa sucia; en sus bocas
apestaban los dientes infectados, los alientos olían a cebolla y los cuerpos, cuando ya no eran
jóvenes, a queso rancio, a leche agria y a tumores malignos. Apestaban los ríos, apestaban las
plazas, apestaban las iglesias y el hedor se respiraba por igual bajo los puentes y en los
palacios. El campesino apestaba como el clérigo, el oficial de artesano, como la esposa del
maestro; apestaba la nobleza entera y, si, incluso el rey apestaba como un animal carnicero y la reina como una cabra vieja, tanto en verano como en invierno, porque en el siglo XVIII aún no se había atajado la actividad corrosiva de las bacterias y por consiguiente no había ninguna acción humana, ni creadora ni destructora, ninguna manifestación de vida incipiente o en decadencia que no fuera acompañada de algún hedor."

I ací en Català.

"A l'època a la qual ens referim regnava a les ciutats una fetor a penes concebible per a nosaltres, homes moderns. Els carrers pudiem a fems, els patis interiors pudien a orins, els bucs de les escales pudien a fusta podrida i a excrements de rata, les cuines, a col podrida i a greix de moltó; les cambres sense ventilació feien pudor de resclosit, les alvoces pudien a llençols llardosos, a edredons humits i a la punyent olor dolássa dels orinals. Les xemeneis pudien a sofre, les adoberies pudien a lleixius corrosius, els escorxadors, a sang coagulada. Els homes pudien a suor i a roba bruta; en llurs boques pudien les dents corrumpudes, llur alè pudia a ceba i llurs cossos, quan ja no eren joves, a tumors, a llet agra i a formatge ranci. Pudien els rius , pudien les places, pudien les esglèsies, pudia sota els ponts i dins els palaus. El pagès pudia com el capellà, l'oficial d'artesà com l'esposa del mestre; pudia tota la noblesa, i fins i tot pudia el rei, pudia com una fera, i la reina pudia com una cabra vella tant a l'estiu com a l'hivern. Perquè al segle divuit encara no havia estat deturada la corrosiva activitat dels bacteris, i a causa d'això no hi havia cap ocupació humana, sia creadora sia destructora, cap manifestació de vida en gestació o en decadència que no anés acompanyada d'alguna fetor."

Gorgeous!

Aloha Fuckowskis!

Ara que és Nadal, periode de vacances alegres per a gairebé tothom, època de reclusió i penitència per a nosaltres, els de sempre [UPC-ins and co.], només volia dedicar-vos un dolç "Que us bombin" a tots aquells que...vaja... a tothom :)

Ací, una magnífica imatge nadalenca dels cosinets materns que invita a pensar...jo, jo vull tornar a la E.S.O. xD!!!!

Declaració de principis

- Mirem-nos cara a cara. Som hiperboris, - sabem prou bé com vivim d'apartats. "Ni per terra ni per aigua no trobaràs el camí que mena als hiperboris": Píndar ja sabia això de nosaltres. Més enllà del nord, del glaç, de la mort - la nostra vida, la nostra felicitat... Nosaltres hem descobert la felicitat, nosaltres sabem el camí, hem trobat la sortida de mil·lennis sencers de laberint. ¿Qui més l'ha trobat - ¿L'home modern, potser?

"Jo no sé d'on vinc ni cap a on vaig; jo sóc aquell qui ni sap ni d'on ve ni cap a on va" - gemega l'home modern... D'aquesta modernitat estàvem malalts, - de la pau ambigua, del compromís covard, de la virtuosa manca de netedat del sí i del no moderns. Aquesta tolerància i largeur [llargeusa] del cor, que tot ho "perdona" perquè tot ho "comprèn", per a nosaltres és xaloc.

¡Abans viure enmig del glaç que enmig de les virtuts modernes i altres vents del sud! ... Érem prou valents, no teníem miraments ni envers nosaltres ni envers els altres: però el que no vam saber, durant molt de temps, va ser on anar amb la nostra valentia. Ens vam tornar tenebrosos, se'ns va dir fatalistes.

El nostre fatum [destí] - era l'abundància, la tensió, l'acumulació de forces. Teníem set de llamps i d'accions, no podíem estar més llunt de la felicitat dels esquifits, de la "resignació" ...

En el nostre aire hi havia una tempesta; la naturalesa que som va enfosquir-se - perquè no teníem cap camí.

Fórmula de la nostra felicitat: un sí, un no, una línia recta, un objectiu...

Friedrich Nietzsche

Y UNO APRENDE

[Zion National Park, Utah]

Después de un tiempo,
uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano
y encadenar un alma.

Y uno aprende
que el amor no significa recostarse
y una compañía no significa seguridad.

Y uno empieza a aprender...
que los besos no son contratos
y los regalos no son promesas.


Y uno empieza a aceptar sus derrotas
con la cabeza alta y los ojos abiertos.

Y uno aprende a construir
todos sus caminos en el hoy
porque el terreno de mañana
es demasiado inseguro para planes...
y los futuros tienen esa forma de caerse en la mitad.

Y, después de un tiempo,
uno aprende que, si es demasiado,
hasta el calor del sol quema.

Así que uno planta su propio jardín
y decora su propia alma
en lugar de esperar que alguien le traiga flores.

Y uno aprende que realmente puede
aguantar,
que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende...

Y con cada adiós uno aprende.

Jorge Luis Borges














[Bryce Canyon, Utah]

Dues fotos

[Monument Valley, Utah]

[Grand Canyon National Park, Arizona]

ALEA IACTA EST

Hola nois! (i noies també, va)

"Gent, m'envaig. Que us bombin, cabrons".......jajajajaaj, aquest hauria estat un mail mooolt xul·lo, però vaja, no era ben bé la idea que volia transmetre, tot i que la temptació era enoorme.

[jo vull ser Cal·lígula...aquests romans, que inmorals. xDD]

Després vaig pensar que potser millor seria un escrit en gòtica retòrica sobre les virtuts de l'amistat i alguna altra cabòria de naturalesa pseudo-metafísica. Evidentment, aquest gust meu selecte per l'art de l'escriptura no és compartit per tots vosaltres, i s'ha de garantir que el missatge arribi al destinatari.

[també ocupava massa temps]

Llavors vaig tenir la pensada que, potser, estaria bé enllaçar una broma sobre cada un dels destinataris que entengués un grup nombrós dels lectors, però també era molt costosa i tampoc mereixeu tant :)

[a més, el meu sentit de l'humor no sempre és acceptat com a tal. Valgui l'experiència d'avui com a exemple.xDDDD]

Així doncs, deixant un cop més tot per al darrer moment [a les 4am agafem el tren i encara no he tancat la maleta...], m'he declinat per una carteta així en un to pretesament natural i distés, que pugui estar a l'abast i comprensió de tothom. "Què magnànim, aquest Héctor, que ens fa generoses concessions" "Aaah, velles arpies aduladores, ja rebreu el càstig merescut quan el cel us caigui al damunt".

Ei, se m'envà molt, però consti no he pres res [mon pare m'ha prohibit els Red Bull, que diu que dp estic inaguantable...héctor, no tens límit]. Aviam. Reprenc. Segurament es deu a l'emoció del viatge!!! Hey, marxo als E.U.A! Wal·la quina canya! Quina excitació! (la veritat és que no+ fa unes horetes que en sóc conscient..no hi pensava!. Jo, tiu, per fi, amb les ganes que jo tenia, que a Casp no m'hi van deixar per mala conducta...snif...snif...per fi fem justicia! Visca els neocons! (ei, hauré d'adaptar-me a "noves empreses"...allá donde fueres....)

Per fi vacances, després de tres setmanes de durs treballs d'entrevistes [i dp diuen que al telepizza es treballa més! si allà només follen! xDDD]. Jjajajajaaj. Ui, se'm fa estrany, deu fer uns 20 dies que surto gairebé TOTES les nits, i que faré jo ara, que als USA no puc beure ni una trista cervesa [si si, encara q estigui aromatitzada ;) sinó tens més de 21, no alcohol..el país de las libertades] i..

Uf. Em podria passar hores fent el mongo a costa vostra, que em teniu tan mimat. "Yo escribo, tú lees...quasi com un César eh? "yo mando tú obedeces" "sométete a mi voluntad" Com anava.." Your wishes are orders, my Master...Master...Master...m'encanta aquesta paraula, podria afegir-la al meu nom, no?

Weno, ja acabo, tranqui la plebe, que seré breu; al cap i a la fi, tampoc sabreu gens ni mica ni gota de mi en dos (TWO, DEUX) mesos, així que tampoc valen les queixes ara.

IMPORTANT. VIP. Ens posem seriosos tots [sí sí, jo també...en Martí ha mort] xDDDDD. Nooooooooooo. Han matado al judío...hijos de puta! Ei, que BONA era la obra de teatre, eh? Què bé actuava l'Héctor, tot i que no fes cap paper eh? Que bé feia l'Héctor de Héctor, tius! Desagraïts filibusters...

Buf. Va. Aviam. Marxo. No és definitiu (torno al setembre), però marxo. Sí, ja ho sé. Sé que amb molts de vosaltres haviem quedat que aprofitariem l'estiu per veure'ns, o per veure'ns més del que ho hem fet, o per quedar, per sortir de festa, o per marxar uns dies,per parlar i posar-nos al dia i... i ara ja no será possible. Ho sé. Ho sento. Però havia de ser així. No ha estat gens fàcil. Per mi. Aquest any, vull dir. Seria injust amb mi mateix si fes una valoració negativa de tot plegat. Hi ha hagut coses molt bones, cert, i també n'hi ha hagut de dolentes. De molt dolentes, i sens dubte, un altre estiu a Barcelona hauria estat tràgic. De veritat. És per això que marxo.

El viatge als Estats Units (viatge de plaer) d'aquest Julilol és una excusa fantàstica, i l'Agost requeria un projecte ilusionant per a mi. Sí, sóc com un nen petit, i darrerament se m'estaven esgotant les il·lusions..pansit ni agrado ni m'agrado. Doncs això, en una situació crítica un recorre als seus pilars fonamentals, i vet aquí que a l'Agost marxo amb els Tres Mosqueters [AMP], primer a Germània, i després a Andalúsica [Àfrica no, sisplau ;)].

Necessitava (necessito) un canvi d'aires, i espero re-trobar-vos a la resta aquest setembre, amb més energia i més entusiasme que mai. A més, auguro canvis. Canvis importants. Hi ha alguna que altra sorpresa a la meva vida...però per saber-los, haureu d'esperar dos mesos :P (a no ser que els guardasecrets se'n desdiguin, però això, segur, no succeirà :) confio en ells).

Sobre intendència. Bé, el meu mòbil no és tribanda, així que més enllà de l'oceà no funciona.

E-mail? Suposo que el miraré algun que altre cop (al cap i a la fi, he de matricular-me a la uni i encara no sé els horaris :((( però dubto que tingui gaire temps als EUA. Tampoc crec que em vagi malament un xic de desconnexió. Al cap i a la fi, en què vam quedar: "El desarrollo tecnológico, ¿aísla al ser humano?" "Pues yo le diría..."

Crec que he tancat la majoria de temes que havia de tancar abans de tocar el dos, i d'altres, que estan potser en "standby", doncs mira, així queden fins setembre. Cerrado por vacaciones, tu.

Doncs no sé. Crec que ja no tinc gaire més a dir-vos. M'he anat ensopint mentre escrivia la carta, com podrà notar-se en la seva lectura. Estic cansat i tinc son, i m'aixeco en dues horetes :). Dormiré a l'avió, però hauria de seleccionar les lectures que......eeeiii, per cert, que m'ho vau demanar alguns i, oh EXCELS, us ho he concedit. He penjat a la meva web la llista amb els meus llibres preferits. Per mi és molt especial aquella llista..."todos hacemos listas...sólo importa el primero"--->su puta madre (això serà perquè sóc un segundón oi? xDDDD). De veritat, són uns llibres molt selectes. Si us avorriu i no sabeu què llegir, jo responc per tots ells (ara, responc jo, segons la vostra opinió de mi i els meus hàbits, decidiu lliurement). Jo us vaig crear lliures!!!

Uf. Millor anar acabant. Com deia, que he de pillar els llibres i anar perfilant el final de la maleta.

Cuideu-vos molt. TOTS, i passeu unes vacances genials, que yo trataré de hacer lo propio.

Us estima i us aprecia, el vostre amic,

Héctor Excelso Germánico Bernal

(hec, pels col·legues)

p.d: si m'he deixat a algú, no ha estat intencionat! és que són massa adreces i badar és fàcil. En deixo una còpia a la pàgina, que també estarà de vacances una temporada: ischariot.blogspot.com

p.d2: si em trobeu a faltar, sempre podeu visitar la pàgina, que és una part de mi.xDDDD

Lista

Por petición expresa (más bien sugerencia) de algunos de los presentes, así como por el propio deseo de compartir esta experiencia, he decidido colgar una Lista de aquellos libros y novelas que, según mi propia valoración, considero de imprescindible lectura, bien sea por su calidad literaria (narrativamente hablando), su perspectiva psicológica, su hilo argumental, o bien por motivos ulteriores surgidos de la interpretación de las metáforas acaecidas, o quizá por una conjunción de todas ellas.

Evidentemente, con ello no avalo la posible calidad universal de los mismos (aunque algunos sean universalmente conocidos :P), pero si me permito la licencia de calificarlos, a título personal, como obras deliciosamente excepcionales. A fin de cuentas, como ya dije alguna vez, cada una de ellas es la mejor en su categoría :)

Estan listadas en estricto orden de lectura.

El Principito, de Antoine de Saint-Euxpéry.
El Hobbit, de JRR Tolkien.
El Señor de los Anillos, de JRR Tolkien.
Un Mundo Feliz, de Aldous Huxley.
Las Cenizas de Ángela, de Frank McCourt.
El Silmarillion, de JRR Tolkien.
El Juego de Ender, de Orson Scott Card.
1984, de George Orwell.
Fundación, de Isaac Asimov.
Las Uvas de la Ira, de John Steinbeck.
Fundación e Imperio, de Isaac Asimov.
Segunda Fundación, de Isaac Asimov.
El Retrato de Dorian Gray, de Oscar Wilde.
City, de Alessandro Baricco.
Seda, de Alessandro Baricco.
El Mundo de Sofía, de Jostein Gaarder.
El hombre pervertido, de Juan Farias.
¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas ? (Blade Runner), de Philip K. Dick.
Entrevista con el vampiro, de Anne Rice.
Si esto es un hombre, de Primo Lévi.
El guardián entre el centeno, de J.D. Salinger.
Yo, Claudio, de Robert Graves.

Como siempre he manifestado, y creo haber dado pruebas fehacientes de ello, sería para mí motivo de honda satisfacción poder conversar alegremente sobre alguna de las obras aquí mencionadas, demostrando igual interés si la charla discurre sobre banalidades referidas a las obras, como si de anécdotas de las mismas acabamos extrapolando el Sexo de los Ángeles (que otrora tan caro les resultó a los habitantes de Bizancio).

La Roulotte groga

La meva recepta evasiva per al temps de clausura que implica l'arribada dels finals es basa en quatre pilars fonamentals, excloent les trucades insistents de l'Ander, que com fa Ambientals, doncs no estudia.

El gravador de DVD permet compaginar capítols de les 3 sèries [Mujeres Desesperadas, Camera Café i els Simpson] amb lectures més o menys prolongades de City.

City és un llibre meravellós. Jo no sabria com transmetre la meva admiració pel mateix, tant per estil com per contingut. Senzillament, és el meu llibre preferit. Per aquest motiu tampoc és un llibre que recomanaria a tothom...

Acostumo a llegir trossets de City un cop o dos cada mes. Hi ha tantes idees diferents sorgides del no-res! Diumenge em vaig quedar amb les roulottes grogues. Exposo.


La coprotagonista
Shatzy Shell,
dona jove,
pretén
comprar una roulotte
per veure món.
Troba una
oferta
d'un
professor universitari, Bandini. Ella prefereix tractar amb intel·lectuals o catòlics, perquè els avergonyeix parlar de diners. Bandini és intel·lectual i catòlic.
Bandini vol vendre's una roulotte groga Pagode del 71. Ella no entén perquè algú voldria comprar una roulottede color groc.

En acabar, Shatzy raona:
"Es buena persona. No se merecía una roulotte amarilla. A veces la gente se castiga por algo que ni siquiera conoce, así, solo por el gusto de castigarse...decide castigarse."


No hi ha motiu, doncs? Pascal té el motiu? Puta roulotte groga.

1000 noms

En acabat aquest text no ho semblarà, però el cert és que sempre m'ha agradat el meu nom. A banda de considerar-lo prou original [que no pot dir-se de la majoria...però clar, vet aquí la relativitat del terme], té el valor afegir de ser un nom amb personalitat.

.

Héctor, segons tinc entès, significa "líder de hombres" en grec, i realment, Héctor de Troia és un personatge pel que sempre he mostrat una gran admiració. De petit, m'enfadava pensar que, a la lluita contra Aquil·les, que era la Gran Lluita, era ell qui en sortia perdedor. Sé que, involuntàriament, jo ho associava a un símptoma de debilitat. Amb el temps, vaig entendre la metàfora. Aquella lluita, Héctor no la podia guanyar, i no perquè fos MÉS dèbil que Aquil·les. Pels designis dels Déus, el Fill de Príam havia de morir allà, i ell no podia fer altra cosa que enfrontar-se al destí, i perdre honrosoment. A partir d'aquí, vaig començar a entendre tot el què representava realment Héctor: "valentía, arrojo, fortaleza, liderazgo, porte heroico" ,i.e., tot el què podia fer-lo el MÉS gran heroi, però essent alhora "caballero, honrado, magnánimo, respetuso, responsable, buen padre, buen esposo, buen capitán...", i.e, totes les qualitats que el feien el MÉS gran com a persona. És fàcil estimar Héctor de Troia, i sens dubte és per tota aquesta moralina que els meus pares van decidir-se per aquest nom. Per Héctor, noble de cor, que moria injustament sota l'espasa d'un Aquil·les victoriós, grandiós i invencible, ambiciós i arrogant, cruel i egoista.

.

Penso sovint que els meus pares van equivocar-se en l'adjudicació del nom, i trobo que hi ha una part important de mi que no explica aquest nom. Potser l'opció d'un nom compost tipus Héctor-Aquil·les hagués fet justícia a la meva dicotomia ;) .

En aquesta línia, m'ha semblat interessant incloure una relació dels noms que he rebut al llarg del temps. N'hi ha de eufònics i d'estúpids, de malsonants i de graciosos, de foscos i de surrealistes, però sens dubte expliquen una part important de la meva vida, i per extensió, de la meva persona en facetes ben diferenciades. Let's go:

.

Mianthed [així em coneixien al Club Tolkien]

Rotceh [realment estúpid...és meu]

Thor [se'l va inventar la Txan, i mai ha sonat igual si no ho deia ella]

Petit Héctor [és divertit sentir-ho d'un noi del 1987. xD]

éd-tó [tal com suena en Andalucía]

Héctorcín, juguete sin fin [tothom té mare, oi? ;)]

Héctor J.Bernal [el nom artístic respectable, eh Martí?...així firmava els exàmens]

Hitlercillo [aquest és de ma mare...carinyós. xDD]

Fondón [puto Ander..els amics són únics per crear traumes ;)]

Héctor Culo-recto [tota la primària amb la cançoneta...què cruels són els nens. kabrons]

Koki [la Clara em va batejar així quan em vaig tenyir]

Macarena [el legado de Juan. Generava confusions sobre les meves tendències als nouvinguts]

Figo [jajajajaj....encisador. Si la intenció era putejar-me, va fracassar]

Halterio [traducció al llatí de Héctor. Mai em va agradar]

Jiménez [sí sí , a Casp no tothom m'estimava...]

Raist [aix! De Raistlin...va ser curt però intens...pagaria per sentir-ho novament!]

Eisenreich [el meu jo a Internet. Eufònic]

Glande [per què serà? ;) ...En Martí que s'avorria]

Mmore [al Laia, quan se'ls va acudir que semblava àrab. Em cabrejava bastant..q estúpid]

Quejosín [jajajaja...l'Ander les clava sovint...però no sempre eh? ]

Excelso [Meravellós. Encara me'l diu ma mare quan està de bon humor :) ]

Guia [jajajaja...qui era el Guia Suprem al Camino, eh pakets? jajaja]

Pollerut [L'Ander marca les distàncies al llit. Ell és el "comealmohadas"]

Führer [xD. encara dura a la FME, però el to no és solemne...snif...no se puede tener todo]

Hec [pràctic]

(mi) Príncipe [a casa, quan era petit...Héctor era un príncep]

Priamíada [És l'apel·latiu característic d'en Feix. M'ha acabat agradant]

Gandalf [El més emprat. M'hi vaig habituar amb la Veronique, i des d'aleshores...]

Gan [no sempre era positiu fer-se dir Gandalf, resultava massa còmic]

Bernal perro [xDDD. Un altre trauma infantil. Aquest va sorgir d'una pintada a una paret]

Cabezón [De l'Israel. Sé que era x motius físics, però mai ho vaig veure jo així ]

Lestat [Oh, sublim! Quin greu no sentir-lo ja...pobre Lestat...temps oblidats...]

Satániko kabrón[ Al Laia m'estimaven molt. De quan sortia amb l'Alex...]

Aristóteles [quan vaig saber quant s'equivocava, vaig prohibir a mon pare tornar-m'ho a dir]

Librepensador [És el més tendre. Me'l deia mon pare de nadó. Fa temps que es va perdre :( ]

Cesar [ Encara se li escapa a ma mare de vegades. Diu que no hauria de pujar-me més l'EGO]

Poeta [havia d'acabar amb aquest, eh Clara? Hi havia tant en aquest nom...]

Crec que hi són tots, però si en recordeu algun més, just tell me. Per avui crec que està prou bé!

El hombre que camina solo...

...o es un dios, o es un monstruo".

Aquesta és una frase del col·lega Aristòtil que ma mare fa anys que em repeteix a intervals regulars de temps, jugant sempre amb l'ambigüitat de reservar-se el judici sobre la meva persona...jejeje...algun dia parlaré d'en Raistlin Majère....hi ha dos llibres [només dos, diria], que ma mare va negar-se a continuar llegint, tot esgrimint tràgicament que "cuanto más lo leo, más te odio". xDDD. En Raistlin n'era el protagonista d'un d'aquests. Quin superhome, en Raist!

Fins que arribi aquest dia [qui pogués fer màgia], em limitaré a enunciar fets menors...

De vez en cuando agarro a mi madre por el pasillo y, estampándola contra la pared y sujetándola por los hombros, le clavo esa mirada tan mía, propia de un asesino perturbado, unida a la mueca sobredibujada de superioridad y desprecio para decirle, suavemente en un susurro:
"Di Esperanza a los Hombres.
Ninguna albergo para mi."

Que son las palabras que Mamá-Aragorn le dice a su hijo, aún efebo, cuando está presta su muerte. En nuestro juego, sin embargo, mi madre siempre responde que ella no ha traído Esperanza al mundo, y que éste la condenará por haber engendrado semejante monstruo...suele acabar su discurso mirándome divertida y diciendo: "Eres Malo, Héctor"...a sabiendas de que pocas cosas que me diga podrían hacerme más feliz. xDDDD

Gracias por todo, Mamá. Sé que es dificil quererme.

Sino

Avui que es compleixen 60 anys de la publicació del Petit Príncep, sembla un bon moment per compartir un dels fragments més emotius de la meva curta vida de lector. El capítol 21, on l'essencial, és invisible per als ulls. És llarg, ho sé, però val la pena.

21

ENTONCES apareció el zorro:

-¡Buenos días! -dijo el zorro.

-¡Buenos días! -respondió cortésmente el principito que se volvió pero no vió nada.

-Estoy aquí, bajo el manzano -dijo la voz.

-¿Quién eres tú? -preguntó el principito-. ¡Qué bonito eres!

-Soy un zorro -dijo el zorro.

-Ven a jugar conmigo -le propuso el principito-, ¡estoy tan triste!

-No puedo jugar contigo -dijo el zorro-, no estoy domesticado.

-¡Ah, perdón! -dijo el principito.

Pero después de una breve reflexión, añadió:

-¿Qué significa "domesticar"?

-Tú no eres de aquí -dijo el zorro- ¿qué buscas?

-Busco a los hombres -le respondió el principito-. ¿Qué significa "domesticar"?

-Los hombres -dijo el zorro- tienen escopetas y cazan. ¡Es muy molesto! Pero también crían gallinas. Es lo único que les interesa. ¿Tú buscas gallinas?

-No -díjo el principito-. Busco amigos. ¿Qué significa "domesticar"? -volvió a preguntar el principito.

-Es una cosa ya olvidada -dijo el zorro-, significa "crear lazos... "

-¿Crear lazos?

-Efectivamente, verás -dijo el zorro-. Tú no eres para mí todavía más que un muchachito igual a otros cien mil muchachitos. Y no te necesito. Tampoco tú tienes necesidad de mí. No soy para ti más que un zorro entre otros cien mil zorros semejantes. Pero si me domesticas, entonces tendremos necesidad el uno del otro. Tú serás para mí único en el mundo, yo seré para ti único en el mundo...

-Comienzo a comprender -dijo el principito-. Hay una flor... creo que ella me ha domesticado...

-Es posible -concedió el zorro-, en la Tierra se ven todo tipo de cosas.

-¡Oh, no es en la Tierra! -exclamó el principito.

El zorro pareció intrigado:

-¿En otro planeta?

-Sí.

-¿Hay cazadores en ese planeta?

-No.

-¡Qué interesante! ¿Y gallinas?

-No.

-Nada es perfecto -suspiró el zorro.

Y después volviendo a su idea:

-Mi vida es muy monótona. Cazo gallinas y los hombres me cazan a mí. Todas las gallinas se parecen y todos los hombres son iguales; por consiguiente me aburro un poco. Si tú me domesticas, mi vida estará llena de sól. Conoceré el rumor de unos pasos diferentes a todos los demás. Los otros pasos me hacen esconder bajo la tierra; los tuyos me llamarán fuera de la madriguera como una música. Y además, ¡mira! ¿Ves allá abajo los campos de trigo? Yo no como pan y por lo tanto el trigo es para mí algo inútil. Los campos de trigo no me recuerdan nada y eso me pone triste. ¡Pero tú tienes los cabellos dorados y será algo maravilloso cuando me domestiques! El trigo, que es dorado también, será un recuerdo de ti. Y amaré el ruido del viento en el trigo.

El zorro se calló y miró un buen rato al principito:

-Por favor... domestícame -le dijo.

-Bien quisiera -le respondió el principito pero no tengo mucho tiempo. He de buscar amigos y conocer muchas cosas.

-Sólo se conocen bien las cosas que se domestican -dijo el zorro-. Los hombres ya no tienen tiempo de conocer nada. Lo compran todo hecho en las tiendas. Y como no hay tiendas donde vendan amigos, los hombres no tienen ya amigos. ¡Si quieres un amigo, domestícame!

-¿Qué debo hacer? -preguntó el príncipito.

-Debes tener mucha paciencia -respondió el zorro-. Te sentarás al principio ún poco lejos de mí, así, en el suelo; yo te miraré con el rabillo del ojo y tú no me dirás nada. El lenguaje es fuente de malos entendidos. Pero cada día podrás sentarte un poco más cerca...

El principito volvió al día siguiente.

-Hubiera sido mejor -dijo el zorro- que vinieras a la misma hora. Si vienes, por ejemplo, a las cuatro de la tarde; desde las tres yo empezaría a ser dichoso. Cuanto más avance la hora, más feliz me sentiré. A las cuatro me sentiré agitado e inquieto, descubriré así lo que vale la felicidad. Pero si tú vienes a cualquier hora, nunca sabré cuándo preparar mi corazón... Los ritos son necesarios.

-¿Qué es un rito? -inquirió el principito.

-Es también algo demasiado olvidado -dijo el zorro-. Es lo que hace que un día no se parezca a otro día y que una hora sea diferente a otra. Entre los cazadores, por ejemplo, hay un rito. Los jueves bailan con las muchachas del pueblo. Los jueves entonces son días maravillosos en los que puedo ir de paseo hasta la viña. Si los cazadores no bailaran en día fijo, todos los días se parecerían y yo no tendría vacaciones.

De esta manera el principito domesticó al zorro. Y cuando se fue acercando eI día de la partida:

-¡Ah! -dijo el zorro-, lloraré.

-Tuya es la culpa -le dijo el principito-, yo no quería hacerte daño, pero tú has querido que te domestique...

-Ciertamente -dijo el zorro.

- ¡Y vas a llorar!, -dijo él principito.

-¡Seguro!

-No ganas nada.

-Gano -dijo el zoro- he ganado a causa del color del trigo.

Y luego añadió:

-Vete a ver las rosas; comprenderás que la tuya es única en el mundo. Volverás a decirme adiós y yo te regalaré un secreto.

El principito se fue a ver las rosas a las que dijo:

-No son nada, ni en nada se parecen a mi rosa. Nadie las ha domesticado ni ustedes han domesticado a nadie. Son como el zorro era antes, que en nada se diferenciaba de otros cien mil zorros. Pero yo le hice mi amigo y ahora es único en el mundo.

Las rosas se sentían molestas oyendo al principito, que continuó diciéndoles:

-Son muy bellas, pero están vacías y nadie daría la vida por ustedes. Cualquiera que las vea podrá creer indudablemente que mí rosa es igual que cualquiera de ustedes. Pero ella se sabe más importante que todas, porque yo la he regado, porque ha sido a ella a la que abrigué con el fanal, porque yo le maté los gusanos (salvo dos o tres que se hicieron mariposas ) y es a ella a la que yo he oído quejarse, alabarse y algunas veces hasta callarse. Porque es mi rosa, en fin.

Y volvió con el zorro.

-Adiós -le dijo.

-Adiós -dijo el zorro-. He aquí mi secreto, que no puede ser más simple : Sólo con el corazón se puede ver bien. Lo esencial es invisible para los ojos.

-Lo esencial es invisible para los ojos -repitió el principito para acordarse.

-Lo que hace más importante a tu rosa, es el tiempo que tú has perdido con ella.

-Es el tiempo que yo he perdido con ella... -repitió el principito para recordarlo.

-Los hombres han olvidado esta verdad -dijo el zorro-, pero tú no debes olvidarla. Eres responsable para siempre de lo que has domesticado. Tú eres responsable de tu rosa...

-Yo soy responsable de mi rosa... -repitió el principito a fin de recordarlo

-------------------------------------------------------------------------------------

La Chispa Adecuada

Las palabras fueron avispas
y las calles como dunas
cuando aun te espero llegar...

En un ataúd guardo tu tacto
y una corona, con tu pelo emmarañado
queriendo encontrar un arcoiris...infinito

Mis manos que aún son de hueso
y tu vientre sabe a pan:
La Catedral es tu cuerpo

Eras Verano y Mil Tormentas
y yo el León que sonríe a las paredes
que he vuelto a pintar del mismo color.

¡ NO SÉ DISTINGUIR ENTRE BESOS Y RAÍCES
NO SÉ DISTINGUIR LO COMPLICADO DE LO SIMPLE!

¡Y AHORA ESTÁS EN MI LISTA
DE PROMESAS A OLVIDAR
TODO ARDE SI LE APLICAS LA CHISPA ADECUADA!

La Chispa Adecuada...

Words are not enough

Després de gairebé 6 setmanes de vacances ja és hora que les consideri closes i no puc estar-me de fer un balanç de les mateixes. Així, podriem dir que quan demà [d'aquí unes hores] m'aixequi, consideraré la fi de les mateixes, feliç i alhora trist per no poder seguir-les, però cal saber quan s'acaben les coses, i allargar aquesta seria un error [sobretot, acadèmicament parlant].

Així, he d'agrair-vos a vosaltres la vostra companyia, a tots aquells que heu fet, d'aquests dies, les millors vacances de la meva vida. Potser algú pensa que exagero, però la veritat és que el 23 de Gener era inimaginable que aquest temps podria donar tant de si, i potser també per això han estat tan fantàstiques, perquè eren inesperades. No en va, no he pogut fer CAP dels projectes "caseros" que tenia pendents, precisament perquè no he parat per casa.

No diré noms, perquè tots aquells amb qui he sigut feliç ja haurien de saber que ha estat així, per la qual cosa aquest text només és homenatge, i no evidència. Estones, moments, situacions especials que em passen pel cap, l'emoció dels quals no sabria expressar...

des la neu verge als cims de Baqueira [anhel de llibertat], o el camp del Barça a vessar [frustracions de nen petit];

la catedral de Nôtre Dame amb els càntics i l'encens [quin moment més fantàstic per morir!],

o l'Otello al Liceu [frustracions de nen més gran];

el Pantocràtor de Taüll [quin poder més absolut!],

i la fredor d'en Miguele Corleone [dos cops més, i no me'n canso!];

la classe d'en Marlon [que afortunats eh?],

i el mal d'amor parlat al Gòtic [aquest nom és més poètic ;)],

la sorra del Desert [aquesta sí que és preciosa],

o els vídeos de la infància [irreconeixible, i alhora, en essència la mateixa, desapercebuda];

la plujosa nit de Marina [i el fred als ossos],

i les tombes dels Grans Homes [i el fred als ossos];

la visió nocturna de BCN des de Montjuïc [i quin canvi!],

o abans, des de Collserola o el Parc Güell [i quin canvi!];

Sitges i els seus contrastos [viscut de nit però també viscut de dia],

o les estades tan grates a St. Joan 169 [que ja és com casa meva];

el formatge de la salsa del Lactuca [salsa amb un xic d' spaguettis]

o el formatge de les pizzes del Telepizza [ i el que acompanyava el formatge ;)].

Però sobretot, més que pels llocs [que també], per les persones, per totes les converses, diàlegs, xerrades i confessions en cafés i bars i museus i restaurants i passejades a recer del vent i el fred.

Sobretot, per les persones

Com he dit, les millors vacances de la meva vida.

A tots vosaltres, moltes gràcies.

P.D: La foto, preciosa, va fer-la l'A.R. [Shawarma pels íntims ;)] aquella nit d'estiu del 2004 que vam quedar-nos a dormir a la platja de la Barceloneta, i estirats sobre la tumbona, erem feliços en els nostres somnis fins que va sorprendre'ns el Sol amb aquesta meravella.

En Marlon

Avui [que ja és ahir], he complert finalment un dels meus somnis, un d'aquells que vas enraderint pel tarannà habitual i que semblen abocats a no realitzar-se mai. 4 anys feia que ho voliem fer, i per fi va arribar el dia. De tan fantàstic, que ja volem repetir-ho. No tinc paraules per transmetre les múltiples sensacions d'aquesta hora viscuda. Però feia molt de temps que no em sentia tan feliç.

Paso a mi castellano, que es menos literario que mi catalán, porque una de las proezas de Marlon consiste en mostrar que la Filosofia no requiere de grandes palabras, ni construcciones complicadas. Y es que ayer asistimos [Ander y yo] a una clase de Marlon, personaje sin par, y esta ha sido una experiencia única. En un momento de la misma, me dijo Ander: "Somos unos afortunados", y así en verdad me sentía yo. Asimismo, fue precioso observar el desarrollo de la clase desde fuera: para 4 alumnos que lo escuchaban absortos, el resto pintarrajeaba distraídos sus libros. Ninguno hablaba: les interesara o no, sabían todos que la autoridad de Marlon no podían vulnerarla. Y debo admitir que, en ocasiones, el hombre se iba por las ramas, divagaba en cosas que, pese a ser interesantes [por ej,el modelo reproductivo de la orangutana], no respondían al hilo argumental de la "película" que explicaba. Y no es que no fuera interesante, pero en aquello era disperso. Sin duda, debido a la gran cantidad de cosas que intentaba explicar, en su intento por hacer comprensible la esencia de todo aquello. En un momento dado, veías que reaccionaba, y era entonces cuando hacía uno de sus célebres comentarios sexuales [los mismos de antaño, pero nunca repitiendo uno en el mismo año]. Entonces la gente alzaba la vista y reía. Había vendido la Filosofía para hacerla interesante. Triste, pero sabías que no podía ser de otro modo. En una ocasión él me lo dijo: que era triste, pero necesario, y eso lo hacía más triste, y su único consuelo eran los 4 que, como antaño, sí le escuchábamos.

Y este es el homenaje que quiero hacerle, porque viéndole ayer, como en mi tiempo, entendí que era un ser genial, y por genio, era un incomprendido. Y ayer me he sentido feliz, como en su día, por tener la oportunidad de poder comprenderlo, y a la vez triste, por todos aquellos que jamás lo entenderán. Porque presenta ese aspecto agresivo y fanfarrón, altanero, que en su día me impidió decirle cuanto me marcó, y sin embargo, tenía ese fondo tan emotivo y vulnerable.

Siempre recordaré cuando nos dijo: "¡ No tingueu cap dubte que, en el futur, us enrecordareu de mi, perquè sóc del millor, sinó el millor, que trobareu a la vida." Cabronazo, qué vacilón y qué razón tenía, y por decirlo él ya no podías decirselo tú. En contraposición, aquella vez que vino, cabizbajo, y nos leyó su poema de Sinera, que apenas recuerdo. Al acabar, se quedó mirando el papel con los ojos turbios. Levantó la cabeza, nos miró y dijo: "Sou uns cabrons". Y lo dijo con el tonillo habitual, y todos reímos, y sin embargo aquella vez sus palabras encerraban mucho más.

Sólo quería exponer aquí todas aquellas cosas que me gustaría contarle, pero que, por cómo es, dudo que algun dia lo haga. Al fin y al cabo, él era un genio incomprendido, y la única vez que se lo dije, fue para echarle en cara públicamente, un día que nos atacaba, que estaba proyectando sus frustraciones pasadas sobre nosotros, tras lo cual se rió diciendo "M'agrada que em foteu canya", me dijo que tenía cojones y era malo, y me puso un 10 en actitud. Nunca más hablamos del tema. Puto Marlon.

Pues eso, que ayer volví a oir sus frases certeras , cuando Ander se me acercaba y decía: "com la clava". Aquellas ideas sobre el mundo que alguna vez hemos pensado y que él resumía tan perfectamente. Dudo que encuentre nunca alguien que enseñe mejor la Filosofia. Y no porqué sea muy bueno [al fin y al cabo, ya he dicho que a veces se iba por las ramas, y que las referencias sexuales eran continuas, y por otro lado, que su capacidad explicativa menguaba cuanto más científico era el tema en cuestión, como ayer comprobámos cuando intentó hacer comprensible la Teoria de la Relatividad].

Sin duda alguna, es por su PASIÓN por el Conocimiento, y por su capacidad para inundarme de ella. La propia definición de Filo-Sophia es "Amor al Conocimiento", "Querer Saber", y Marlon destilaba esa sensación por los cuatro costados. Uno de sus máximas siempre fue que, si no tenía ninguna utilidad práctica, la Filosofia era entonces una Pasión Inútil, pero una pasión que podía llenarte el espíritu, ¡pero cuidado! - decía- ni te daba de comer, ni calmaba las ánsias de poder ni las ganas de follar. xDDD. Acababa diciendo: "És que jo sóc molt primari!".

Después de la clase, contemplando la calle desde el patio superior, y hablando de Marlon con Ander, me dijo él que, pese a que sólo fueron 2 años, Casp había sido la etapa más feliz de su vida. Seguramente Ander, también de la mía.