25 julio 2010

Noticies des de Nepal

Tachitele !!

Comenco a escriure des d'un ordinador atrotinat a Varanasi, India, on la connexio a Internet es fugicera i els talls sobtats d'electricitat fan de l'escriptura d'aquesta noticia una prova contrarellotge.

Pero no parlarem de les diferencies, algunes evidents i d'altres mes subtils, entre el Nepal i l'India. Avui toca nomes Nepal, on gracies a la Maria, que ja hi feia "treball de camp", vam poder integrar-nos un xic en el taranna nepali (o potser hauria de dir tibeta ;) Ja fa 3 dies que vam deixar el pais, on el temps va passar molt de pressa, i alhora, sembla que fa un mon que arribavem a l'aeroport de Katmandu, tan petit. El mes petit que hem vist mai.

D'anecdotes en tenim a cabassos: de minibusos plens a reventar, plens de bracos i cames, on el Diego, que fa com dos nepalis, acabava sempre comprimit contra la porta; de carreteres amb mes sots que asfalt (200 km. en 8 hores !!). El sistema per trobar el bus adequat es molt divertit: en el mar de busos atrotinats que es la parada de Katmandu, cal anar cridant a cada conductor pel teu desti (Bhakthapur? No no, there there...) fins trobar el que toca. Despres, cal regatejar-ne el preu :P

La religio es sempre present en la vida dels nepalis. Tot el dia. El temple hindu de Pashupatinah, que es com Varanasi pero... (ah no, que l'India no toca!) es on cremen als hindus nepalis, i els ghats s'omplen a rebentar de families que van a veure l'aconteixement des de les terrases, els cossos cremant en pires de fusta als ghats del riu Bramati. Es com anar al cinema un diumenge per la tarda, nomes els falten les crispetes.



La Maria ens va dur als temples buddistes de la vall de Pharping, que son fantastics. Els monjos, molt propers, ens obrien les portes i podiem veure les goumpas, amb estatues enooornmes de Budha, els nens fent musica o discutint fent palmades. M'encanten, son com cases de colonies permanents, amb els menjadors, els patis i les classes d'angles. A la Maria tambe li agraden, i vol endur-se un nen monjo de record.

La meva imatge preferida de Katmandu son dues adolescents, amigues, de la ma, que tornen de l'escola. Vesteixen amb el tipic uniforme angles, amb camisa i mitjos blancs, i faldilla i corbata verda. Van impecables i riuen, parlant i fent les tipiques bromes d'estudiants. Caminen sobre un munt de runa i merda. La pudor de plastic cremat i excrements de gos i cabra i menjar podrit no els afecta. Ha plogut la nit anterior i els carrers, sense asfaltar, van plens de pols i fang, pero les seves sabates no es taquen.

Thucheche, Maria, per uns dies genials !!

Hector i Diego.

14 julio 2010

Away



'Si deseas algo con mucha fuerza, déjalo en libertad. Si vuelve a ti, será tuyo para siempre. Si no regresa, no te pertenecía desde el principio.'


'If you ever want something badly, let it go. If it comes back to you, then it's yours forever. If it doesn't, then it was never yours to begin with.'


Indecent proposal

21 junio 2010

Adéus José...


Siempre se van los mejores es un tópico para funerales y homenajes. Quizá porque a los malos nadie quiere recordarlos. Desgraciadamente, esta semana nos dejó uno de los buenos.

Conocí a Saramago en Todos los Nombres, cuando éste cayó por azar en mis manos durante mi primer Camino de Santiago, aquella primera aventura juvenil, lejos de la protección paterna, na terra das meigas.

Resulta fascinante como nuestra percepción cambia con el tiempo, pues de aquella primera lectura recuerdo especialmente la tristeza de Don José, de su vida, de su soledad, y también la frialdad del Registro Civil, tan gris, donde las personas quedan reducidas a unas pocas líneas en la inmensidad de fichas que amarillean en el Registro. Y cada vida acaba siendo un papel feúcho, anónimo, perdido en una infinidad de estanterías.

Me llevo algunos años darme cuenta de que, en realidad, Todos los Nombres era una historia de amor. Pues aunque no se diga, aunque ni él mismo lo sepa, es un arrebato romántico lo que lleva a Don José a buscar a la mujer desconocida, a intentar reconstruir, como si de un rompecabezas se tratara, la historia de esa chica, a rehacer una vida desde las migajas esparcidas en un montón de archivos.

Aunque para el joven altivo que era, lo que más me impactó entonces fue su razonamiento sobre el absurdo de las acciones humanas. Una vieja idea que John Lennon o Camus exponen con más gancho, pero que yo leí primero en Saramago:

La decisión de José apareció dos días después. En general no se dice que una decisión nos aparece, las personas son tan celosas de su identidad, por vaga que sea, y de su autoridad, por poca que tengan, que prefieren dar a entender que reflexionaron antes de dar el último paso, que ponderaron los pros y los contras, que sopesaron las posibilidades y las alternativas, y que, al cabo de un intenso trabajo mental, tomaron finalmente la decisión. Hay que decir que estas cosas nunca ocurren así.

[...]

En rigor, no tomamos decisiones, son las decisiones las que nos toman a nosotros. La prueba la encontramos en que nos pasamos la vida ejecutando los más diversos actos sin que cada uno vaya precedido de reflexión, de valoración, de cálculo, al final del cual, y sólo entonces, nos declararíamos en condiciones de decidir si iremos a almorzar, a comprar el periódico o a buscar a la mujer desconocida.



La gracia, supongo, está en disfrutar del viaje... Adéus José, descansa em paz.





The good ones always go too soon¨ is a typical reference in burials or homages. Surely it is because nobody wants to remember the bad guys. Unfortunately, one of the best ones left us last week.

I first met Saramago in All the Names, when the book showed up almost by chance during my first Camino de Santiago, that first youth trip, far away from paternal protection, in the witches’ land [actually, that’s the name given to Galiza].

It is amazing to see how our perception evolves with time. From that first reading, what I remember most is the sadness of Don Jose, the loneliness in his life, and also the coldness of the Civil Register, so grey, where the people were reduced to few lines in the vast enormity of records vanishing in the Register. And every life ends up being a dusty ugly paper, completely anonymous, lost in an infinity of shelves.

It took me several years to realize that All the Names was actually a love story. Because although it is never stated, even though he himself didn’t know it, it is a fit of romance that leads Don Jose to look for the unknown woman, to try to rebuild, like a puzzle, the girl’s story, to remake a life from the ashes spread over lots of papers.

However, as for the haughty youth that I was, what deeply stunned me was the reasoning about the absurdity of human actions: a pretty old idea more popular in John Lennon or Camus’s words. Only that I first heard from it through Saramago:

Senhor José's decision appeared two days later. Generally speaking, we don't talk about a decision appearing to us, people guard both their identity, however vague it might be, and their authority, what little they may have, and prefer to give the impression that they reflected deeply before taking the final step, that they pondered the pros and cons, that they weighed up the possibilities and the alternatives, and that, after intense mental effort, they finally made a decision. It has to be said that things never happen like that.

[…]

Strictly speaking, we do not make decisions, decisions make us. The proof can be found in the fact that, though life leads us to carry out the most diverse actions one after the other, we do not preclude each one with a period of reflection, evaluation and calculation, and only then declare ourselves able to decide if we will go out to lunch or buy a newspaper or look for the unknown woman.


I suppose the secret lies in enjoying the trip…Adéus José, descansa em paz.

23 mayo 2010

El olor de las emociones


Hace ya algún tiempo leí, o alguien me dijo, que los olores nunca se olvidan. Puede que sea una afirmación exagerada, pero sí es cierto que los recuerdos del olfato perduran muchos años, mucho más que los de la vista o el oído. Además, parece ser que no suelen estar ligados a hechos, sino a emociones.

Tal es así, que con muy poco esfuerzo podría trazar la historia de mi vida, o siendo exactos, las emociones de mi vida, con unos pocos olores.

Siendo tópicos, podría evocar mi infancia perdida cada vez que, caminando por un parque tras una tormenta, la tierra mojada me lleva a esas excursiones escolares, despreocupadas, de bocadillos de mamá y compañeros de autocar, donde los bosques junto a La Garriga se nos antojaban como una Selva Tropical; o la madera quemada en invierno, tan típica de los pueblos del Pre-Pirineu, de pizarra y granito, cuando mi padre nos llevaba a comer castañas y el coche era una extensión de la cama por aquellas curvas mareantes.

Recuerdos, como olores, hay muchos. Algunos siempre están presentes, como la nostalgia del tomillo y el romero, que mi abuelo recogía para aderezar las olivas en nuestras excursiones a Jabalcuz y al Castillo (y no debería puntualizar, pues todo el mundo debería saber que, para los hijos de Jaén, castillos hay muchos, pero Castillo sólo hay uno).
Aunque esto va de olores, no es menos cierto que, desde que él no está, las aceitunas en casa ya no saben como antes.

Otros desaparecen pero siempre vuelven, como las noches de mayo en Barcelona, cuando la primavera va dando paso al verano y se mezclan en el aire la respiración de sus árboles y el aroma de unas flores que nunca he sabido identificar. Es una fragancia que no he descubierto en ninguna otra parte, quizá irrepetible, como un perfume de juventud y felicidad que te llena el alma...aunque puede que exagere, y sea solo cosa mía, pues fue una noche de mayo en un parque cuando, apenas un crío de 15 años, me enamoré por primera vez. Y en aquel banco marrón aquel primer beso, al principio tan tímido y luego tan intenso, de labios ardiendo y respiración entrecortada, quebró el tiempo en dos y se grabó a fuego en mi historia.

El banco hace tiempo que desapareció, y del parque apenas queda nada. A la chica hace aún más que le perdí la pista, pero eso no importa tanto. Es bueno que algunas cosas cambien. Para evocar esos días, siempre quedarán las noches de Mayo en Barcelona.

12 mayo 2010

Algo más que Boston...


Si tuviera que plantear una analogía, Boston sería un amor de verano adolescente, uno intenso, con una fecha de caducidad que, cuando te paras a pensar, no quieres que llegue nunca.

Y es curioso como de repente un día, casi por sorpresa, te das cuenta de que esa sensación de ¨¡ uau, estoy en Boston !¨ ha desaparecido por completo y sientes entonces que Cambridge es tu casa.




De mis días en Barcelona, recuerdo una imperiosa necesidad de largarme, como si todos los sinsabores en mi vida pudieran achacarse a la ciudad que me vio nacer. ¡ Cuán equivocado estaba !
Y a pesar de ello, en Boston he aprendido (me habéis enseñado vosotros) lo que hace ya tanto tiempo leí en el Ulises de Kavafis: que a Lestrigones ni a Cíclopes, ni al temido Poseidón has de hallar nunca, si no los llevas dentro de tu alma, si no es tu alma quien ante ti los pone.

Parece que he tenido que recorrer 6000 km. para aprender a ser feliz (¡ ahí es nada ! ), y ahora ya de vuelta en Europa, me doy cuenta de que éste ha sido, sin dudar, el mejor año de mi vida.
Es innegable que ha habido también momentos difíciles, pero lo fantástico es que, al pensar en Boston, sólo me vienen a la cabeza recuerdos geniales, y en todos aparece alguno de vosotros. Porque si algo ha hecho especial, única, esta aventura, han sido aquellas personas que he conocido, y a las que dedico este mensaje.
Como matemático que soy, debo admitir que esa sensación de cercanía, de compañerismo, de amistad sincera en gente que hasta hace nada eran perfectos desconocidos me ha tenido intrigado desde el momento en que llegué el 4 de Junio, sin casa donde dormir, y Martu y Palou me acogieron en la suya, hasta mi último día, cuando Katie me ha llevado al aeropuerto, tras una semana inolvidable en casa de Núria y las Helenas.

Alguien, quizá Martín, me dijo que seguramente se debía a la propia magia de Boston, ciudad de paso, donde todos están lejos de sus casas, de sus familias. Esa añoranza, provocada por la distancia, hace a la gente más receptiva, más cercana, y provoca que se abran a los demás. Si eso es cierto, bienvenida sea esa distancia que me ha permitido compartir tantos momentos, tantas charlas y tantas ilusiones.

Así pues, parece que, en mi particular Retorno a Ítaca, la primera etapa del camino ha llegado a su fin. Toca ahora izar las velas y recoger el ancla.
No estoy triste, pues si las que están por venir son como ésta, es un gran viaje el que me espera.

Gracias a todos. De verdad. Sea lo que fuere lo que yo hice, sé que no os merezco.

19 enero 2010

Gente moderna: Conciencia


Un hecho interesante sobre la gente moderna es que creemos firmemente en que todos los problemas del mundo pueden resolverse mediante la concienciación, entendiéndola como el proceso de concienciar a otra gente acerca de esos problemas, tras lo cual alguien, quizá el Gobierno, los solucionará mágicamente.

Esta creencia nos permite sentir esa dulce autosatisfacción sin tener que resolver nada ni encarar retos difíciles, porque el único reto para concienciar consiste en obtener la atencion de la gente que aun no ha sido concienciada.

Lo que lo hace aún mas apetecible para la gente moderna es que puedes concienciar mediante cenas exquisitas, fiestas,maratones, desfiles de moda, conciertos o brazaletes. En otras palabras, solo necesitas seguir haciendo aquello que te gusta, aunque ahora puedes sentirte mejor mientras lo haces.

Concienciar es, ademas, algo fantástico porque una vez que has llegado a un nivel aceptable y arbitrario, puedes retirarte y decir: "Hey. Hice mi parte. Ahora es tu turno. Arréglalo."

Esta es una traducción libre de una entrada del fenomenal calendario basado en Stuff White People Like, de Christian Lander.



An interesting fact about modern people is that we firmly believe that all of world's problems can be solved through awareness, meaning the process of making other people aware of those problems, after which someone else, maybe the Government, will magically fix them.

This belief allows us to feel this sweet self-satisfaction without actually having to solve anything or facing any difficult challenges, because the only challenge of awareness consists in getting the attention of people who are currently unaware.

What makes this even more appealing for modern people is that you can raise awareness through expensive dinners, parties, marathons, fashion shows, concerts or bracelets. In other words, you only need to keep doing what you like, except that now you can feel better about making a difference.

Raising awareness is also awesome because once you reach an acceptable, arbitrary level, you can just back off and say: "Hey. Did my part. Now it's your turn. Fix it".

This is an excerpt from the fantastic calendar based on Stuff White People Like, by Christian Lander.

11 enero 2010

"Les temps sont durs pour les rêveurs"


Els meus sentiments envers Amélie sempre han estat confusos.
Fílmicament, és genial. A més, la història és tendra i encisadora: convida a somiar amb un món millor.
Però no puc estar-me de pensar que m'estan prenent el pèl.

El Paris d'Amélie no existeix. No ha existit mai.
És un món de fantasia (perversament presentada, jo diria), un conte de fades per a adults. Un Paris indulgent i somiador, apassionat i compassiu, on fer feliç als altres és la clau per a la pròpia felicitat, tot apreciant les petites joies de la vida i els seus grans absurds.

Podria dir-se que Amélie ens vol ensenyar a créixer emocionalment, a millorar les nostres relacions humanes i aprendre a agraïr les petites coses bones a la vida.

El 2009, Amélie Poulain té un nou consell per a que siguis més feliç.






10 enero 2010

Carpe Diem


—Entonces el pecado no tiene importancia —dijo Armand—. Ningún pecado alcanza el mal.
—Eso no es verdad. Porque si Dios no existe, nosotros somos las criaturas de mayor conciencia del universo. Sólo nosotros comprendemos el paso del tiempo y el valor de cada minuto de vida humana.
Y lo que constituye el mal, el verdadero mal, es el asesinato de una sola vida humana. No tiene la menor importancia que un hombre pueda morir mañana o pasado mañana o con el tiempo... Porque si Dios no existe, esta vida..., cada segundo de la misma..., es lo único que tenemos.




-Then no sin matters -Armand said- No sin achieves evil.
-That's not true. Because if God doesn't exist we are the creatures of highest consciousness in the universe. We alone understand the passage of time and the value off every minute of human life.
And what constitutes evil, real evil, is the taking of a single human life. Whether a man would die tomorrow or the day after or eventually...it doesn't matter. Because if God does not exist, then life... every second of it...Is all we have.


16 diciembre 2009

People never notice anything


I can't stop loving this book.

I live in New York, and I was thinking about the lagoon in Central Park, down near Central Park South.
I was wondering if it would be frozen over when I got home, and if it was, where did the ducks go?
I was wondering where the ducks went when the lagoon got all icy and frozen over.
I wondered if some guy came in a truck and took them away to a zoo or something. Or if they just flew away.


The Catcher in the Rye.



Vivo en Nueva York, y en ese momento estaba pensando en la laguna de Central Park, cerca de Central Park South.
Me preguntaba si ya estaría helada cuando llegara a casa, y si lo estaba, ¿ dónde habrían ido los patos ?
Me preguntaba dónde iban los patos cuando la laguna se congelaba.
Me preguntaba si algún tipo venía en un camión y se los llevaba al zoo o algo.
O sencillamente se marchaban volando.


El guardián entre el centeno.

09 diciembre 2009

To the World he gave a World.


The lower East west corner of Central Park is dedicated to him. Maybe it is not one of NYC's highlights, but the statue has a beautiful inscription to honor The Almirant.Scoffed at before,
during the voyage menaced,
after it chained,
as generous as oppressed,
to the World he gave a World.



La cantonada inferior dreta de Central Park està dedicada a Cristòfor Colom. Potser no és una de les principals atraccions de Nova York, però l'estàtua té una inscripció ben maca: Menystingut primer,
durant el viatge amenaçat,
encadenat després,
tan generós com vexat,
al Món, li regalà un Món.

01 diciembre 2009

Improvisación: Niagara


Como te he dicho, estuve en Niagara el pasado fin de semana.Y me gustaron infinitamente más que la otra vez,
posiblemente gracias al hecho de que pude dedicarle el tiempo que se me antojó
sin un maldito guía marcándome los tempos.
Bajé a una excursion detras de las cataratas,que en realidad era debajo;
Una excursion de esas que papá nunca hubiera hecho, porque parecen una turistada
pero me encantó quedarme al pié.
Me acordé nuevamente del tipejo,cuando dijo aquello de que el mirador del lado americano solo sirve para los
que no pueden salir del país.
Menudo capullo.
Hay un refrán que dice que Las Cataratas se ven desde Canadá, pero se viven en América.
Y tiene razón: la sensacion de tener el abismo junto a ti es sobrecogedora.
También recuerdo que dijiste que te habían decepcionado,
porque no eran grandes.
Sin embargo nunca pretendieron vender que eran unas cataratas altas porque no lo son.
Pero sí son las cataratas más abundantes del mundo
y, aunque parezca mentira,
riegan el 20% del agua dulce del planeta
que ahí es nada.
Lo que confirma nuevamente aquello de que, en realidad,un sitio es tan especial como tú estés dispuesto a ´verlo
y que, en definitiva,
mi capacidad para ilusionarme en Niagara,
como en Nueva York o Boston,
es grande.
Estos días tapados, en que una ligera llovizna cae al salir en bici por la mañanay el pueblo, que huele a tierra mojada,
con montones de hojas amontonadas en las aceras,
tiene un aire otoñal que los hace muy bonitos
Y me alegro de estar aquí
a pesar de oír a algunos decir: "joder, y pensar que en Bcn hacen 25 grados.."
Supongo que todo tiene su tiempo y el hecho de calzarme la semana pasada
el abrigo invernal por primera vez,
tenía un olor a montaña que sólo he percibido
cuando he ido a esquiar al Pirineo.
Así que estoy feliz,
incluso con la de horas que me paso delante de un ordenador,
y mi incapacidad para comunicarme como me gustaría en inglés.
Bueno, creo que me voy despidiendo aunque debo añadir que creo que no puedes quejarte
por esta carta improvisada
:)




Esta foto, obviamente, está tomada en Canadá.

15 noviembre 2009

It's always about NYC


Cambiaría el más bello atardecer del mundo por una sola visión de la silueta de Nueva York. Particularmente cuando no se pueden ver los detalles. Sólo las formas. Las formas y el pensamiento que las hizo. El cielo de Nueva York y la voluntad del hombre hecha visible. ¿Qué otra religión necesitamos?. Y entonces la gente me habla de peregrinaciones a algún agujero infecto en una jungla, a donde van a homenajear a un templo en ruinas, a un monstruo de piedra con barriga, creado por algún salvaje leproso. ¿Es genio y belleza lo que quieren ver?. ¿Buscan un sentido de lo sublime?. Dejadles que vengan a Nueva York, que vengan a la orilla del Hudson, miren y se pongan de rodillas. Cuando veo la ciudad desde mi ventana -no, no siento lo pequeña que soy- sino que siento que si una guerra viniese amenazar esto, me arrojaría a mí misma al espacio, sobre la ciudad, y protegería estos edificios con mi cuerpo.

Ayn Rand



I would give the greatest sunset in the world for one sight of New York's skyline. Particularly when one can't see the details. Just the shapes. The shapes and the thought that made them. The sky over New York and the will of man made visible. What other religion do we need? And then people tell me about pilgrimages to some dank pesthole in a jungle where they go to do homage to a crumbling temple, to a leering stone monster with a pot belly, created by some leprous savage. Is it beauty and genius they want to see? Do they seek a sense of the sublime? Let them come to New York, stand on the shore of the Hudson, look and kneel. When I see the city from my window - no, I don't feel how small I am - but I feel that if a war came to threaten this, I would throw myself into space, over the city, and protect these buildings with my body.

Ayn Rand

16 octubre 2009

Chocolate


Recordaba la habitación donde vivían, una estancia oscura y siempre cerrada casi totalmente ocupada por la cama. Había un hornillo de gas y un estante donde ponía los alimentos. Recordaba el cuerpo estatuario de su madre inclinado sobre el hornillo de gas moviendo algo en la sartén. Sobre todo recordaba su continua hambre y las sórdidas y feroces batallas a las horas de comer. Winston le preguntaba a su madre, con reproche una y otra vez, por qué no había más comida. Gritaba y la fastidiaba, descompuesto en su afán de lograr una parte mayor. Daba por descontado que él, el varón, debía tener la ración mayor. Pero por mucho que la pobre mujer le diera, él pedía invariablemente más. En cada comida la madre le suplicaba que no fuera tan egoísta y recordase que su hermanita estaba enferma y necesitaba alimentarse; pero era inútil. Winston cogía pedazos de comida del plato de su hermanita y trataba de apoderarse de la fuente. Sabía que con su conducta condenaba al hambre a su madre y a su hermana, pero no podía evitarlo. Incluso creía tener derecho a ello. El hambre que le torturaba parecía justificarlo. Entre comidas, si su madre no tenía mucho cuidado, se apoderaba de la escasa cantidad de alimento guardado en la alacena.

Un día dieron una ración de chocolate. Hacía mucho tiempo -meses enteros- que no daban chocolate. Winston recordaba con toda claridad aquel cuadrito oscuro y preciadísimo. Era una tableta de dos onzas (por entonces se hablaba todavía de onzas) que les correspondía para los tres. Parecía lógico que la tableta fuera dividida en tres partes iguales. De pronto -en el ensueño-, como si estuviera escuchando a otra persona, Winston se oyó gritar exigiendo que le dieran todo el chocolate. Su madre le dijo que no fuese ansioso. Discutieron mucho; hubo llantos, lloros, reprimendas, regateos… su hermanita agarrándose a la madre con las dos manos -exactamente como una monita- miraba a Winston con ojos muy abiertos y llenos de tristeza. Al final, la madre le dio al niño las tres cuartas partes de la tableta y a la hermanita la otra cuarta parte. La pequeña la cogió y se puso a mirarla con indiferencia, sin saber quizás lo que era. Winston se la quedó mirando un momento. Luego, con un súbito movimiento, le arrancó a la nena el trocito de chocolate y salió huyendo.

-¡Winston! ¡Winston! -le gritó su madre . Ven aquí, devuélvele a tu hermana el chocolate.

El niño se detuvo pero no regresó a su sitio. Su madre lo miraba preocupadísima. Incluso en ese momento, pensaba en aquello, en lo que había de suceder de un momento a otro y que Winston ignoraba. La hermanita, consciente de que le habían robado algo, rompió a llorar. Su madre la abrazó con fuerza. Algo había en aquel gesto que le hizo comprender a Winston que su hermana se moría. Salió corriendo escaleras abajo con el chocolate derretiéndosele entre los dedos.

Nunca volvió a ver a su madre.


1984. George Orwell





He remembered the room where they lived, a dark, close-smelling room that seemed half filled by a bed with a white counterpane. There was a gas ring in the fender, and a shelf where food was kept, and on the landing outside there was a brown earthenware sink, common to several rooms. He remembered his mother's statuesque body bending over the gas ring to stir at something in a saucepan. Above all he remembered his continuous hunger, and the fierce sordid battles at meal-times. He would ask his mother naggingly, over and over again, why there was not more food, he would shout and storm at her (he even remembered the tones of his voice, which was beginning to break prematurely and sometimes boomed in a peculiar way), or he would attempt a snivelling note of pathos in his efforts to get more than his share. His mother was quite ready to give him more than his share. She took it for granted that he, 'the boy', should have the biggest portion; but however much she gave him he invariably demanded more. At every meal she would beseech him not to be selfish and to remember that his little sister was sick and also needed food, but it was no use. He would cry out with rage when she stopped ladling, he would try to wrench the saucepan and spoon out of her hands, he would grab bits from his sister's plate. He knew that he was starving the other two, but he could not help it; he even felt that he had a right to do it. The clamorous hunger in his belly seemed to justify him. Between meals, if his mother did not stand guard, he was constantly pilfering at the wretched store of food on the shelf.

One day a chocolate-ration was issued. There had been no such issue for weeks or months past. He remembered quite clearly that precious little morsel of chocolate. It was a two-ounce slab (they still talked about ounces in those days) between the three of them. It was obvious that it ought to be divided into three equal parts. Suddenly, as though he were listening to somebody else, Winston heard himself demanding in a loud booming voice that he should be given the whole piece. His mother told him not to be greedy. There was a long, nagging argument that went round and round, with shouts, whines, tears, remonstrances, bargainings. His tiny sister, clinging to her mother with both hands, exactly like a baby monkey, sat looking over her shoulder at him with large, mournful eyes. In the end his mother broke off three-quarters of the chocolate and gave it to Winston, giving the other quarter to his sister. The little girl took hold of it and looked at it dully, perhaps not knowing what it was. Winston stood watching her for a moment. Then with a sudden swift spring he had snatched the piece of chocolate out of his sister's hand and was fleeing for the door.

'Winston, Winston!' his mother called after him. 'Come back! Give your sister back her chocolate!'

He stopped, but did not come back. His mother's anxious eyes were fixed on his face. Even now he was thinking about the thing, he did not know what it was that was on the point of happening. His sister, conscious of having been robbed of something, had set up a feeble wail. His mother drew her arm round the child and pressed its face against her breast. Something in the gesture told him that his sister was dying. He turned and fled down the stairs' with the chocolate growing sticky in his hand.

He never saw his mother again.


1984. George Orwell

28 septiembre 2009

O Cesar o nada



Tu ets testimoni de la meva caiguda.

Recorda als futurs que un dia vaig brillar amb llum pròpia, que jo havia de ser el Flagell dels Déus i els Homes...

Espurnes que s'apaguen en la Nit, ara més fosca, ara més freda...



You will be witness of my fall.

Remind the newcomers that once I stood out on my own. Me, who was called to became Whip of Gods and Humans...

Sparks vanishing in the Night, even darker, even colder...

12 agosto 2009

New York 2: No todo el monte es oregano



Si hubiera nacido en Harlem, donde hice la foto, diría que nadie es profeta en su tierra.

Como no es así, parece que nunca llueve a gusto de todos. Es una manera muy curiosa de hacer política.



THE BLOOD OF JESUS AGAINST OBAMA.
MR. OBAMA SHOW US YOUR BIRTH CERTIFICATE
NO DEW NOR RAIN

ATLAH, World Missionary Church

10 agosto 2009

New York New York I



Una de las mejores citas que jamás leí sobre la ciudad más increible que he visto en mi vida. De La Insoportable Levedad del Ser, de Milan Kundera:

FRANCIS: — La belleza europea ha tenido siempre un cariz intencional. Había un propósito estético y un plan a largo plazo según el cual la gente edificaba durante decenios una catedral gótica o una ciudad renacentista. La belleza de Nueva York tiene una base completamente distinta. Es una belleza no intencional. Surgió sin una intención humana, algo así como una gruta con estalactitas. Por mas, que en sí mismas son feas, se encuentran casual mente, sin planificación, en unas combinaciones tan increíbles que relucen con milagrosa poesía.

SABRINA: — Una belleza no intencional. Sí. También podría decirse: la belleza como error.





I also want to share my experiencies with my English speakers friends. So here is my English translation of the text above. Please, feel free to correct me, so the idea would be definitely better expressed and I will improve my English :)

This is one of the best quotation I have ever read about the most incredible city I have ever seen in my entire live. It is from the Unbearable Lightness of Being, by Milan Kundera:

FRANCIS: — European beauty always had an intentional look. There was an aestethic purpose and a long-term plan under which people built for decades a gothic cathedral or a renaissance city. New York's beauty has a completely different basis. It's a non intentional beauty. It emerged without human wish, similar to a cave of stalactites. Despite the fact that they are ugly, they meet by chance, witthout planning, in such incredible combinations that they shine with miraculous poetry.

SABRINA: — A non-intentional beauty. Yes. It could be named beauty as a mistake, too.




30 marzo 2009

Globalització: AF






Galileu va enunciar al segle XVII la teoria dels vasos comunicants, segons la qual, quan connectem dos dipòsits que contenen un mateix líquid a diferent alçada, es produeix un transvasament del líquid, i el nivell d’un recipient baixa mentre el de l’altre puja fins a arribar a una situació d’equilibri on els nivells s’igualen.

De manera similar, la globalització augmenta i eixampla les connexions entre els dipòsits de riquesa econòmica i cultural dels països, possibilitant un transvasament de capitals, valors i coneixements com no s’ha vist mai a la història.
Més encara, el seu propòsit final és eliminar les barreres existents entre els països, per tal d’aconseguir un marc comú únic ,un implúvium on tots hi aportem, i d’on tothom hi pugui beure.

I és que la globalització és un fenomen unificador que transcendeix situacions locals, transformant-les en plantejaments de caràcter mundial. És un procés complex, que afecta les relacions entre països però també comprèn molts aspectes de la vida quotidiana de les persones. Al llarg d’aquest debat els mostrarem com les diferents vessants de la globalització milloren la qualitat de vida dels ciutadans.

1. En primer lloc, la vessant econòmica. Fa 250 anys, la humanitat, excepte alguns privilegiats, era globalment pobre. Amb la Revolució Industrial, aquesta situació va canviar a Occident, però la resta del món no se’n va beneficiar.
Com veurem més endavant, la globalització acaba amb el proteccionisme i les pràctiques oportunistes, fa partícip a la resta del món dels avanços tecnològics, i això té com a conseqüència clara en els principals índexos que mesuren la qualitat de vida.
A tall d’exemple, l’any 1970 al Nord d’Àfrica 200 nens de cada 1000 naixements morien abans de complir els 5 anys. En canvi, el 2006 aquesta xifra havia baixat fins a 50 morts per cada 1000 naixements, reduint-se l’índex de mortalitat en un 75 %

2. En segon terme, la innovació tecnològica i l’aparició d’Internet han permés el sorgiment de mitjans de comunicació globals. Avui dia, en qualsevol moment qualsevol ciutadà pot informar-se de què està succeint a l’altra banda del món. Com més informació disponible tenim, millor formació i més coneixements adquirim. Així, la globalització fomenta l’esperit crític, símbol indispensable de la civilització.
Organitzacions com Greenpeace o Amnistia Internacional deuen gran part del seu renovat èxit a la globalització de la informació. L’any 2002 aquesta última va evitar que Amina Lagual, una noia nigeriana, fos condemnada a la lapidació per adulteri gràcies a una campanya de pressió social via Internet que va reunir més de 3,5 milions de firmes.

3. Finalment, es dóna un procés de globalització cultural, heterogeni, que no implica l’eradicació de la cultura pròpia, sinó la modernització de les estructures socials dels països mitjançant l’aprenentatge i compartició de noves idees i coneixements, la transmissió de valors i, en definitiva, la composició creativa de noves formes culturals que prenen elements de la cultura tradicional del país així com d’altres propis d’influències externes.
L’ablació, o extirpació del clitoris, és una tradició imperant al continent africà des de fà segles. Seguint les directrius de les ONU el govern d’Eritrea ha prohibit aquesta pràctica cruel.

Com diu Anthony Giddens, professor del London Business School, “cal que ens lliurem dels hàbits i prejudicis del passat per construir el futur”

Perquè la globalització és una eina. Una eina creada per nosaltres i per a nosaltres. És en un món globalitzat, on té sentit aplicar solucions globals per a problemes de dimensió internacional.

Vivim en un període de transició històrica, on els canvis que es produeixen no afecten només a una zona concreta del món, sinó que s’estenen a tot el globus. Encara estem aprenent, però els primers fruits han madurat.

La globalització econòmica ha generat riquesa alhora que ha reduït fronteres, i ha millorat la sanitat, l’educació i l’esperança de vida. Els nous mitjans de comunicació han fomentat l’esperit crític de la humanitat, i la globalització cultural ha divulgat coneixements i expandit valors més justos.

No podem oblidar que ens trobem al segle més democràtic de la història.

08 marzo 2009

De la Lectura



"Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa - un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot.

I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva."

Alan Benett





"The best moments in reading are when you come across something - a thought, a feeling, a way of looking at things - which you had thought special and particular to you. And now, here it is, set down by someone else, a person you have never met, someone even who is long dead.

And it is as if a hand has come out, and taken yours."

Alan Benett

17 enero 2009

Girona en prime time



Reiem, cantàvem i jugàvem alegres, nens irresponsables, lliures, desitjosos de ser nens, sense saber que, ben aviat, la L de l'autoscola se'ns retiraria per decret marcial i hauriem de regir-nos per les Lleis de la Convivència...


[Traumes infantils, volumen 2. Hectorcín contra el Mundo]

Calle indefinida. Ciudad de Girona. Gironès. Excursión familiar en un domingo de otoño. Edad aproximada:8.

Es un dia soleado y la hora de comer se acerca. La familia ha decidido comprar pollos a l'ast para tomarlos en una zona de esparcimiento, muy bucólica, junto al Estany de Banyoles.

Mientras mi padre y mi tío compran, mi hermana -que tendría dos añitos- y yo, nos quedamos al cargo de mi madre y mi tía, en un parque cercano, al lado del coche Renault 21 (rojo).



Puesto que el Sol está radiante y no hace frío, pese a ser octubre, decido quedarme en el coche jugando a la Game Boy (o similar). Típica escena de frustración materna.

Al estar dentro del coche, “vigilándolo”, las llaves están conmigo, junto al volante.
De repente, un mal augurio me recorre el espinazo: “¿Y si alguien pretende robar el coche ? ” ¿Cómo lo impido yo, que soy sólo un niño? Es necesario proteger el coche de los ladrones...dicho y hecho, subo todas las ventanillas [las de delante, accionando la llave en el contacto] y cierro los seguros de las puertas. Ahora puedo estar tranquilo. Sigo jugando a la Game Boy.

Quince minutos más tarde, me canso del coche y quiero salir a jugar. Llamo a voces a mi madre, que no me oye porque está al otro lado del parque; “No puedo dejar el coche así, con las llaves puestas, a merced de los ladrones”.

Se me ocurre que, si consigo salir del coche y mantener los seguros activados, los ladrones no podrán entrar. Bajo la ventanilla trasera, subo manualmente el seguro trasero, abro desde fuera [esto lo hacía siempre porque mi padre no permitía abrir el coche desde dentro en los asientos de atrás..hecha la ley, hecha la trampa]. Abierta la puerta, vuelvo a subir la ventanilla, cierro el seguro, cierro la puerta, y me voy a los columpios.

Diez minutos más, y se descubre el pastel. Las llaves han quedado dentro, y no hay forma humana de acceder al coche sin destrozar el cristal. La Guardia Urbana no puede ayudarnos.
Una empleada de una Caixa cercana nos ofrece una salita para comernos los pollos.

Mi padre decide ir en tren a Barcelona a por las llaves de repuesto. 4h más tarde volvemos a casa, tras un apacible domingo en familia.

La caravana masiva en la A-7 del diumenge vespre no perdona.

05 julio 2008

Economista Moral


Las mismas personas que menosprecian la Lógica generalmente advertirán al lector contra la Economia Política. Es insensible, le dirán. Reconoce los hechos más desagradables. Por mi parte, lo más insensible que conozco es la ley de la gravedad: rompe el cuello de la persona más buena y más afable sin escrúpulos, si ésta se olvida por un momento de no tener cuidado. El viento y las olas también son muy insensibles. ¿Aconsejaría a los que van al mar que no tuvieran en cuenta el viento y las olas o, por el contrario, que los utilizaran y encontraran la forma de guardarse de sus peligros?
Mi consejo es que estudie a los grander autores de la Economía Política y se aferre firmemente a lo que encuentre de verdad en ellos; y esté seguro de que si usted no es ya egoísta o despiadado, la Economía Política no hará que lo sea.


John Stuart Mill

22 junio 2008

Castillos de Arena



Siempre me gustó la playa. Siempre, hasta que me hice adolescente y, entre otras imbecilidades, empezaron a molestarme los granitos de arena, los vertidos en el agua sucia, las colillas a medio enterrar...y preferí quedarme en el sofá a ver Las Gemelas de Sweet Valley. [¡ya ves tú!]

Pero de pequeñín me gustaba mucho [la playa]. Uno de mis mayores entretenimientos era construir castillos de arena. No es que se me diera bien, pero yo siempre le puse mucho empeño: mis castillos no eran artísticos pero sí robustos: con sus fuertes muros y su gran foso, la bandera [algun papelote de Calippo] permanecía inalcanzable al invasor. Cuando acababa uno, me ponía con el siguiente, ya más pequeñito [pues no era la Capital] y los interconectaba, y seguía hasta...

...a lo más tardar aquí llegaba el punto traumático. Nunca disfruté destrozando mis obras, y nunca lo hice. El agua hacía acto de presencia y derrumbaba parte de las conexiones, o medio castillo, y mi afán constructor debía esperar a la reparación del accidente..ay..pobre de mí, nunca conseguía retomar mi obra: a partir de aquí todo era frustración, llantos y pataletas en un fallido intento por conservar los castillos del Reino. Uno tras otro caían bajo el yugo marino, y las reconstrucciones sobre arena mojada no eran sinó como los últimos coletazos del Imperio Romano antes de desaparecer.

Quizá por esto nunca fui nacionalista. Ningún Castillo perdura eternamente.

26 junio 2007

Donde Dios no tiene cabida


Como estudiante y ciudadano del siglo XXI, resulta desesperante la reiterada presencia de DIOS en la Historia de la Filosofia hasta el siglo XIX y en la Historia de la Ciencia hasta el siglo XVIII.

Si bien la aparición de Dios en el terreno filosófico es "fácil de esperar", no resulta coherente establecer relación alguna entre Dios y Ciencia. ¿Por qué? Porque la doctrina religiosa, irracional, no sigue las leyes de la lógica aristotélica, en las que se basa todo postulado científico.

Veamos el siguiente contraejemplo:

Dios es omnipotente -> Dios es capaz de realizar cualquier cosa -> en particular, Dios puede crear algo (A) que no pueda destruir siquiera él -> Dios no puede destruir A -> Dios no es omnipotente.

Contradicción! Luego, o bien Dios no es omnipotente, o bien la Omnipotencia de Dios escapa a la Lógica, piedra angular del método científico.



En consecuencia, creo pues que la doctrina religiosa, cualquiera que sea su orientación, NO es válida para extraer conocimientos OBJETIVOS de la realidad externa [naturaleza, evolución, análisis sociológico...] algo a priori tan obvio aquí y ahora, y sin embargo, desgraciadamente, no tanto, también ahora, en otras partes del mundo donde la Religión juega un papel que no le pertenece.


p.d: ¿A quién se le ocurriría demostrar un Teorema usando la Biblia? entonces...¿Por qué el Creacionismo se enseña como alternativa válida a Darwin?

28 mayo 2007

Fer-se gran


Arriba un moment en la vida de qualsevol matemàtic, en que es creua la línia, conscient de que no podrà tornar enrere. Arriba un moment, en el que ajuntant els records de totes les festes grans que has viscut, ja en tens més de deu minuts. En el que els teus amics de sempre comencen a estar al lado oscuro, a l'altra banda, donant classes! I te n'adones. T'adones que estàs creuant el llindar de la innocència. T'estàs fent gran. Amb prou feines te'n recordes del dia en que vas entrar, de la teva primera impressió en veure la bata de la Pons. Ja has fet tots els mètodes. Penses (il·lús), que per fi te'n podràs oblidar d'una vegada per totes. Parles dels Primis amb nostàlgia, esperant que algú dels que t'escolta n'hagi sentit a parlar. Ja saps què és el graf de la facultat, de fet, ja n'ets un node, de fet, ja hi tens més d'una aresta, de fet, ja en tens moltes més del que t'atreveixes a reconèixer. És en aquest moment, en el que el fòrum inicia la gran metamorfosi, i de ser una mera distribuïdora de bolis, el comences a veure com un lloc on es pot buscar feina, fins i tot et planteges tirar currículums! Però sobretot, és el moment en què - i aquest, en el fons, era l'objectiu de l'article - el moment en què, per sort o per desgràcia, et toca organitzar el viatge.

I aquesta, estimats lectors i lectores, no és pas una tasca fàcil, res més lluny. Perquè el moment en que els teus records de la festa gran superin els deu minuts, superaran les 27 hores! Perquè quan et fas gran i et tornes vell, aprens molt. Aprens, entre altres coses, el poder del mail. El mail, tan mono i inofensiu com sembla, és una eina letal quan es troba en les mans adequades. És tota una arma de destrucció massiva. I mai més ben dit, perquè massiva, massiva ho serà, i molt, capaç de rebentar la taxa de mails per segon que qualsevol cervell humà (i qualsevol bústia de correu que no estigui al MareNostrum) pot arribar a suportar. I el seu contingut, esmolat a més no poder, són com bombes nuclears de malrotllisme, capaces de fer posar de mala llet al mateixos teletubbies.

Però el mail no és res, que va, on realment et curteixes és a les reunions. Reunions pseudoinfinites, dissenyades únicament i exclusiva per a ensenyar-te de quin pal va la vida. Aprens a cridar. A cridar per fer callar, per fer-te escoltar, per discutir, en sol major i do menor, a cridar per cridar, en grup, contra algun grup, per als que et cauen bé, pels que no tant, para los que ríen, para los que lloran, para los piratas, para los wallys, para los altos, para los bajos, para ... Ui que se m'està anant... Aprens que tot s'ha de parlar, i reparlar, i discutir, i tornar a parlar, i quan arribes a aquest punt, a votar. Perquè tot es vota. Bé, digues-li votar... Perquè el món de les votacions del viatge és un intricat laberint del que sempre se'n surt malament, i, acaben desencadenant recargolades batalles mailistisques. Recordeu lo del paràgraf anterior?... pos eso.

A les reunions també descobreixes un estrany efecte òptic inexplicable. Dóna la sensació que d'unes trenta-cinc persones que som les del viatge, doncs que ocupem espai de quinze a les reunions. Us ho juro, sigui la reunió que sigui, convocada per qui sigui, sempre sembla que siguem uns quinze (bé, o menys). Potser és que sóm molt prims, o molt densos, o ens tapem els uns als altres, qui sap. El que està claríssim és que ens assemblem moltíssim, però moltíssim moltíssim, perquè fins i tot sempre sembla que siguem els mateixos quinze... Ja us ho dic, un efecte òptic increible!

I encara diria més, estic completament convençut que Einstein feia reunions d'aquestes quan va descobrir la teoria de la relativitat, que el temps depèn del sistema de referència en que es pren: duren unes quatre hores, però sembla que en durin vint! I al final, el dia que en fas una que dura menys de quatre hores, se't fa curt. Tant curt, que ho trobes a faltar, et sents buit quan no estàs reunit amb ells. Però afortunadament, sempre hi ha algú que es preocupa per tu, se n'ha adonat d'aquesta angoixa interior que sents, i ha enviat un mail convocant una altra reunió per l'endemà. Recordeu lo del paràgraf anterior a l'anterior a l'anterior?... pos eso.

Però no tot és dolent en el viatge, ni molt menys. Aprens a fer pastissos. I ... bé, aprens a fer pastissos.

Ah, i la festa gran, on realment descobreixes els límits de la resistència humana! On aprens a passar-te la millor festa de l'any darrera la barra currant com un negre mentre tots els teus amics són a l'altra banda passant-s'ho teta tajes com una cuba. I després d'una setmana de feina, després de vint-i-set hores non-stop, resulta que no en tens ni puta idea de que fer amb els dos-cents litres de fanta que han sobrat. I tens ganes de plorar, i d'anar a dormir, bueno, sobretot d'anar a dormir. T'enfades. No pots més. I et cagues en tot i en tothom. I decideixes que se t'han tret les ganes d'anar de viatge.

I aleshores, és quan aprens el més important de tot el que aprendràs en tot aquest procés. I és que un dia, quedaràs per sopar amb la gent del viatge, i en vindran uns quants, i anireu als toreros, i us tajareu, i anireu al pakis, i us tajareu, i anireu als enfants, i us passareu la nit ballant i rient, i fent el boig i us ho passareu teta, i trobareu a faltar als que no han pogut venir, i us abraçareu amb els que si que han pogut, i pensareu, pos clar que vull anar de viatge amb ells, joder! I totes les reunions hauran valgut la pena...

Arnau

12 abril 2007

Riña


Estación de San Andrés Condal, Barcelona. 19.34. Llovizna y frío.

Los pasajeros bajan del tren destino Granollers y se amontonan pacientemente en el andén, a la espera de su turno para ascender por la escalera hacia el puente. Los más lentos se posicionan a la derecha, mientras el carril izquierdo queda libre a los briosos. Suena el cierre de puertas del tren.

Un negro acelerado se precipita sobre el andén desde la escalera, presto a coger el tren. Pese a no ser alto, su embergadura imponente, que asemeja un Marcellus Wallace samoano, le hace dificil avanzar entre el populacho. Repentinamente, alguien le barra el paso, produciéndose una colisión; Yusuf, horondo moro barbado, no se deja amilanar por un extraño, y no aparta su camino.

El samoano tropieza, y queda encarado con el árabe. Miradas violentas. El primero mascuya un sonido gutural, algo así como "¿qué pasa contigo?" cuya contestación no es sino un rugido "uuuh" del berebere.

Ipso facto, cual Zidane enfadado, le propina el negro un cabezazo. Chorrea sangre la nariz. La cena está servida.

Empieza un baile de derechazos, mientas futilmente un amigo del árabe intenta separarlos. Le abofetean la cara. Hay tortas para todos.
La gente empieza a apartarse con temor. Se embisten con fiereza, y el hombre de ébano da con sus huesos contra el tren, que aún no ha partido, mientras su maletín cae raudo a la vía, arrojando papelajos por toda la estación. Tras reponerse, Marcellus vuelve a la carga con su testa, sin duda su mejor arma ...tras varios guantazos y empujones, empieza el tambaleo macabra, propio de púgiles o animales heridos. Caen un par de viejas al suelo, y la gente intenta refugiarse de la trifulca tras la escalera. Alguien grita "seguridad". Nadie repara en las viejas. Los gritos se hacen populares, y se distingue un "te voy a matar" ... las viejas siguen en el suelo.

Otro minuto de caricias, y llega el Cuerpo de Servicio, porras en mano, a poner paz. El negro tiene el ojo hinchado, también negro, y el egipcio gordito tiene ya la barba roja, empapada en sangre. Al amigo de este, pacificador frustrado, le han roto la chaqueta...

Parte el tren de la estación...

De haber dominado ambos la noble lengua del Catalán, nada de esto hubiera pasado. Tampoco con Franco. xDDD

Héctor J.Bernal [basado en hechos reales]

27 marzo 2007

Fase Anal

Reiem, cantàvem i jugàvem alegres, nens irresponsables, lliures, desitjosos de ser nens, sense saber que, ben aviat, la L de l'autoscola se'ns retiraria per decret marcial i hauriem de regir-nos per les Lleis de la Convivència...


[Traumes infantils, volumen 1. Hectorcín contra el Mundo]

Parc dels Pinetons, La Garriga. Excursió escolar. Tardor. Edat aproximada: 5.

4pm. Hora de recollir després d'un dia d'esbarjo i tornar a casa. Els profes, zoòlegs, ens reuneixen per jugar, segons diuen, al JOC MÉS DIVERTIT DE TOTS. L'expectació és màxima, i tots deixem els nostres "i vale que llavors jo me salvava..." i ens concentrem, excitats, a rebre la bona nova.

4.15pm. El professor fa saber el famós joc: es tracta de recollir tota la merda del Parc que hem escampat. El joc, com gairebé tot el que procedeix de l'escola, és desmotivant :(
Per re-motivar-nos, ens fa cridar la següent consigna (per què agrada tant cantar?) :

Profe: Perquè, allò que abans era NET, ho deixarem...
Animalumnes: NEEEEEEEEEEEET
Profe: I allò que estava BRUT, ho deixarem...
Animalumnes(excepte un): NEEEEEEEEEEEET
-mentrestant,
l'Alumne en discòrdia: BRUUUUUUUUT!

4.16 pm. Profe: Què passa Héctor? Altre cop l'estàs liant?
Alumne en discòrdia: Aviam, perquè he de netejar jo allò que no és meu, si ja m'he cuidat de netejar la meva part.
Profe: PERQUÈ HO DIC JO!
Alumne en discòrdia: I a mi què? No em dóna la gana de recollir si no he embrutat jo.

[val a dir en favor de l'alumne, que Ell s'havia preocupat de llençar "sus enseres" dp de dinar, mentre altres compartien alegrement la seva merda amb la resta :)

4.30 pm. L'Héctor torna assegut sol, castigat, a l'autocar, indignat i plorós, perquè a més l'han obligat a netejar, "la merda dels altres".

5.15 pm. La tragèdia augmenta quan els seus pares, lluny de secundar-lo, el renyen pel mal comportament, i recolzen l'autoritat escolar.

MORALINA: Emmerda tot lo que vulguis. Tots recullen per igual :S

06 marzo 2007

Lleterades i Martí

Imatge del Divendres 2 de Març al Billy's, local on serveixen la Llet de Pantera més famosa de tota Barcelona [com arribar-hi: contactar amb en Billy Viladot, aka El Chanquete].

Tampoc és que sigui una gran foto, i a més no hi som tots [a banda de la Diana, falten la Kt -estava vomitant o potser era qui feia la foto? xDD i els dos jerkis: el simpàtic Andreu i el vacilón Hawaii, amb qui en Martí i la Kt van creuar més que paraules.]


Però alerta, no és una foto qualsevol! Hi ha dos detalls sublims: el primer, la mà innocent que suaument toca les abdominals del Feix i que, unida al seu somirure, demostren que hi ha algunes coses que no canvien mai ;)

El segon és el bunyol sota el pectoral del Feix mateix. Allò tan indescriptible no és sinó el cap d'en Martí, en posició del tot artificial que, mig estirat pels terres, emulava algun tipus d'escultura sublim que, desgraciadament, la foto no va poder captar. El resultat, però, no queda gens malament, perquè el conjunt de mans dirigint-se cap al seu coll inexistent susciten algun tipus de pràctica macabra sobre el seu tors que, certament, no és inverosímil.

Així doncs, felicitats Martí, tu sempre ets l'heroi de la festa! Sisplau, no et suicidis. La teva vida (encara) és valuosa, si més no fins que l'Ander trobi nòvia i ens deixi tirats a tots tres [sí, a tu Unicorn Blau també xD]

19 febrero 2007

Argument per a una Tragèdia

Perquè sentir-se trist sense tenir un bon motiu no em fa sentir millor.


Perquè l’evolució de raons i passions sempre ha estat desequilibrada, i les primeres governades per les segones.


Perquè el Superhome és tan irreal com els herois de l’Antiga Grècia o els contes per a nens.


Perquè , desencisat, he entès que la Política sempre s’ha alimentat dels Somnis dels pobles, i amb prou feines n’ha complert els d’uns pocs escollits.

Perquè ni la Religió ni Déu han omplert mai aquest buit tan profund.


Perquè les postures nihilistes no poden construir una vida.


Perquè la Poesia que a mi em realitza és un art subtil que sublima amb les desgràcies de l’esperit.


Perquè la Filosofia no aporta felicitat; és conseqüència de la seva absència.


Perquè la Veritat mai ha importat, però a tothom li encanta omplir-se’n la boca amb ella.


Perquè una existència frívola no pot apaivagar totes les fogueres nocturnes.


Perquè buscar arreu les segones lectures no és clau de felicitat, i perquè mai n’he tingut prou només amb les primeres.


Perquè la clau de la Felicitat, deien, és acceptar les coses tal com són.


Perquè acceptar les coses tal com són requereix un conformisme que sempre m’ha mancat.


Perquè per ser feliç cal APRENDRE a ser feliç, i jo sempre he congeniat amb els romàntics.


Perquè trobar esperits afins és més difícil que la recerca de l’Atlàntida.


Perquè mai he sabut conservar les amistats, i tampoc he après a assumir-ne la pèrdua.


Perquè cal ser estúpid per avenir-se amb tothom, o superficial, o hipòcrita, i mai he tingut aquestes qualitats.


Perquè acceptar-se un mateix implica defugir tota opinió externa, i “llibertat” és un antònim per a “societat”.


Perquè ja no crec en l’home, i alhora, no es pot viure sense creure-hi.


Perquè fa falta un gran caos per parir una estrella.

06 enero 2007

Abiert@ hasta el amanecer

Hablamos de ello en un bar hace un par de semanas: si yo tuviera novia, sin duda éste seria mi regalo de cumpleaños preferido, ¿cuál?

Un "bailecito inocente" como este de Salma Hayek ante Tarantino en "La Teta Enroscada",
metáfora del Deseo Prohibido, la Lujuria y el pecado carnal en una stripper mexicana [que por cierto se llama Satánico Pandemónium...jejeje]

[premio Excelso a la Escena más Erótica de los 90].


A los que habéis visto la escena, ¿lhubiérais preferido una escena con Hayek desnuda? [por ejemplo, en Desperado, que por cierto está censurada en U.S.A]
¡Yo me quedo con su bikini y su serpiente! ;) y que conste que a mi Hayek, pues tampoco me entusiasma...que yo crecí idolatrando a Meg Ryan... ¡y así me va! :)


P.D: Al final resulta que la chica [la bailarina] sí era una arpía... ¡si es que hay que fiarse de las primeras impresiones! xDDD.

P.D2: He recuperado un diálogo de la peli
Pandemónium[Hayek]: (sometiendo a Clooney) "Bienvenido a la esclavitud"
Clooney: "No, gracias, ya he estado casado"

26 diciembre 2006

Das Parfum


Diria que, com ahir, Nadal, mai haviem trobat tan buit els Enfants aquests... és una paradoxa ben curiosa que, si ple, per motius obvis el local esdevé agobiant, però no deixa de sorprendre que, si buit, tampoc el clima és propici per a ballar... vaja, tot i així la nit va ser profitosa i diria que vam poder parlar de tot allò que, amb el Pol present, no hauria estat pas fàcil tractar ;) xDDD

Per cert, que com vam dir, incloc la descripció inicial d "El Perfum". Una de les millors descripcions de la literatura universal. Ah, i en ambdues llengües.
PER QUÈ? Doncs perquè volia suscitar el següent Debat: aquest llibre és un clar exemple on la Llengua Catalana literària es mostra allunyada del nostre Català usual [tret del del Pol, potser]. Sensació que, altrament, no m'ha sobrevingut llegint-lo en Castellà. Sense cercar culpables [o sí], llegiu i jutgeu l'evidència.

Tot vostre:


"En la época que nos ocupa reinaba en las ciudades un hedor apenas concebible para el
hombre moderno. Las calles apestaban a estiércol, los patios interiores apestaban a orina, los
huecos de las escaleras apestaban a madera podrida y excrementos de rata, las cocinas, a col
podrida y grasa de carnero; los aposentos sin ventilación apestaban a polvo enmohecido; los
dormitorios, a sábanas grasientas, a edredones húmedos y al penetrante olor dulzón de los
orinales. Las chimeneas apestaban a azufre, las curtidurías, a lejías cáusticas, los mataderos, a sangre coagulada. Hombres y mujeres apestaban a sudor y a ropa sucia; en sus bocas
apestaban los dientes infectados, los alientos olían a cebolla y los cuerpos, cuando ya no eran
jóvenes, a queso rancio, a leche agria y a tumores malignos. Apestaban los ríos, apestaban las
plazas, apestaban las iglesias y el hedor se respiraba por igual bajo los puentes y en los
palacios. El campesino apestaba como el clérigo, el oficial de artesano, como la esposa del
maestro; apestaba la nobleza entera y, si, incluso el rey apestaba como un animal carnicero y la reina como una cabra vieja, tanto en verano como en invierno, porque en el siglo XVIII aún no se había atajado la actividad corrosiva de las bacterias y por consiguiente no había ninguna acción humana, ni creadora ni destructora, ninguna manifestación de vida incipiente o en decadencia que no fuera acompañada de algún hedor."

I ací en Català.

"A l'època a la qual ens referim regnava a les ciutats una fetor a penes concebible per a nosaltres, homes moderns. Els carrers pudiem a fems, els patis interiors pudien a orins, els bucs de les escales pudien a fusta podrida i a excrements de rata, les cuines, a col podrida i a greix de moltó; les cambres sense ventilació feien pudor de resclosit, les alvoces pudien a llençols llardosos, a edredons humits i a la punyent olor dolássa dels orinals. Les xemeneis pudien a sofre, les adoberies pudien a lleixius corrosius, els escorxadors, a sang coagulada. Els homes pudien a suor i a roba bruta; en llurs boques pudien les dents corrumpudes, llur alè pudia a ceba i llurs cossos, quan ja no eren joves, a tumors, a llet agra i a formatge ranci. Pudien els rius , pudien les places, pudien les esglèsies, pudia sota els ponts i dins els palaus. El pagès pudia com el capellà, l'oficial d'artesà com l'esposa del mestre; pudia tota la noblesa, i fins i tot pudia el rei, pudia com una fera, i la reina pudia com una cabra vella tant a l'estiu com a l'hivern. Perquè al segle divuit encara no havia estat deturada la corrosiva activitat dels bacteris, i a causa d'això no hi havia cap ocupació humana, sia creadora sia destructora, cap manifestació de vida en gestació o en decadència que no anés acompanyada d'alguna fetor."

24 diciembre 2006

Gorgeous!

Aloha Fuckowskis!

Ara que és Nadal, periode de vacances alegres per a gairebé tothom, època de reclusió i penitència per a nosaltres, els de sempre [UPC-ins and co.], només volia dedicar-vos un dolç "Que us bombin" a tots aquells que...vaja... a tothom :)

Ací, una magnífica imatge nadalenca dels cosinets materns que invita a pensar...jo, jo vull tornar a la E.S.O. xD!!!!

18 noviembre 2006

Declaració de principis

- Mirem-nos cara a cara. Som hiperboris, - sabem prou bé com vivim d'apartats. "Ni per terra ni per aigua no trobaràs el camí que mena als hiperboris": Píndar ja sabia això de nosaltres. Més enllà del nord, del glaç, de la mort - la nostra vida, la nostra felicitat... Nosaltres hem descobert la felicitat, nosaltres sabem el camí, hem trobat la sortida de mil·lennis sencers de laberint. ¿Qui més l'ha trobat - ¿L'home modern, potser?

"Jo no sé d'on vinc ni cap a on vaig; jo sóc aquell qui ni sap ni d'on ve ni cap a on va" - gemega l'home modern... D'aquesta modernitat estàvem malalts, - de la pau ambigua, del compromís covard, de la virtuosa manca de netedat del sí i del no moderns. Aquesta tolerància i largeur [llargeusa] del cor, que tot ho "perdona" perquè tot ho "comprèn", per a nosaltres és xaloc.

¡Abans viure enmig del glaç que enmig de les virtuts modernes i altres vents del sud! ... Érem prou valents, no teníem miraments ni envers nosaltres ni envers els altres: però el que no vam saber, durant molt de temps, va ser on anar amb la nostra valentia. Ens vam tornar tenebrosos, se'ns va dir fatalistes.

El nostre fatum [destí] - era l'abundància, la tensió, l'acumulació de forces. Teníem set de llamps i d'accions, no podíem estar més llunt de la felicitat dels esquifits, de la "resignació" ...

En el nostre aire hi havia una tempesta; la naturalesa que som va enfosquir-se - perquè no teníem cap camí.

Fórmula de la nostra felicitat: un sí, un no, una línia recta, un objectiu...


Friedrich Nietzsche

27 agosto 2006

Y UNO APRENDE














[Zion National Park, Utah]

Después de un tiempo,
uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano
y encadenar un alma.

Y uno aprende
que el amor no significa recostarse
y una compañía no significa seguridad.

Y uno empieza a aprender...
que los besos no son contratos
y los regalos no son promesas.


Y uno empieza a aceptar sus derrotas
con la cabeza alta y los ojos abiertos.

Y uno aprende a construir
todos sus caminos en el hoy
porque el terreno de mañana
es demasiado inseguro para planes...
y los futuros tienen esa forma de caerse en la mitad.

Y, después de un tiempo,
uno aprende que, si es demasiado,
hasta el calor del sol quema.

Así que uno planta su propio jardín
y decora su propia alma
en lugar de esperar que alguien le traiga flores.

Y uno aprende que realmente puede
aguantar,
que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende...

Y con cada adiós uno aprende.

Jorge Luis Borges














[Bryce Canyon, Utah]