Desde Praga con Amor (UNO)

Cansado de mí y mi afición por ponerle motes "cariñosos" a mis amigos en calidad de "Trabajador de la Verdad" (tal es mi profesión), y cito como ejemplos valedores a Martí Jueu, Ander Rompebragas, Pol del Feix 0 Titis Lujuria (lo de "titis" conste que es suyo), el tal Martí decidió bautizarme con un nuevo seudónimo, capaz de avergonzarme por mi atrevimiento y perseverancia. Díjome aquello de: "Héctor el Grande, Héctor el Glande". Bromas aparte, estoy seguro de que Martí escogió ese nombre tras contemplar el monumento que los praguenses realizaron en mi honor y que, muy humildemente, os muestro a continuación (y es verídico). Esta expuesto en pleno Stare Mesto, de visita obligada cuando viajen a Chequia.

Disfrútenlo.

Recuperación Histórica

Hoy me he levantado feliz. Motivos había unos cuántos, pero el hecho es que hoy me he levantado feliz, y colgar ahora esta foto es la consecuencia. Quizá porque he evocado otro momento especial, uno que en su dia no juzgué como tal.De este "momento" se cumplirán pronto 3 años (y sí, DIOS, cómo pasa el tiempo), y hoy día no seria capaz de imaginar mi vida sin ellos.

Referente a Ander, creo que hay poco que pueda añadir ahora, pues cualquiera que mantenga una mínima relación conmigo ha oído hablar de él, y puesto que no es mi pareja, puede deducirse de ahí nuestra estrecha relación. Según sus propias palabras: "Ja sas k tu ets el meu noviu: tots els marrons de la parella i sense sexe! Algun rar i poderós motiu fa k s’aguanti aket desequilibri inestable!" Doncs sí, sembla atzarós que siguem tan amics, i celebro aquest fet inexplicable, perquè sens dubte ets la persona amb qui sóc i em sento més lliure, com deies, amb qui puc treure el "pitjor" (i ambdós sabem què és el pitjor ;) de mi mateix sense cap mena de reserves. I és aquí on la frase d'en Kurt Cobain és més vigent (Un amigo es aquél que lo sabe todo sobre ti y aún así sigue siendo tu amigo). Però també és llibertat en sentit espiritual, és parlar en profunditat, sense pedanteries ni cultismes. És potser la sinceritat, i la teva absència de prejudicis, el teu caràcter afable i el teu tracte…No és casual que siguis l'única persona en el món a qui truco amb regularitat.

Martí (Marteno para los amigos) es, sencillamente, mi ídolo. Me dijo una vez, en tono irónico, que todo lo que sabía lo había aprendido de mí (en referencia a su humor negro), pero sin duda alguna es él quien ha cambiado mi visión del mundo. Sin entrar en detalles, diré que Martí es mi meta en la vida, a la vez que mi faktum inevitable. L'heroi Solitari, als marges del riu. Perque, com ja vaig dir fa temps aquí a la web, s'ha de ser molt especial (o estrany) per estimar-te Martí, per destriar la palla d'entre el Tot (i tu saps que a vegades en poses molta, que en això tens art ;) però si hi ha una representació física de l'ideal que jo busco en els meus personatges de ficció, sens dubte tu ets qui més s'hi apropa. En definitiva, gràcies Martí per mostrar-me el camí cap a l'exterior de la caverna, aquest camí que tan sovint oblido, i que tan fàcil recordo quan et miro als ulls, mentre dius despreocupadament, amb la teva fràgil innocència, allò de Catalunya està seca. Tant de bo mai perdis aquest esperit teu de nen esperançat. Trobaràs el teu lloc, i espero ser aleshores al teu costat, perquè m'ajudis a trobar el meu.

Finalment arribem al cas més sucós. La figura central rep el nom d’Albert, tot i que, en el seu dia, jo el bategés Billy. Va ser el meu company del Treball de Recerca, i això no significaria gaire sinó fos perquè el TR era sobre Tolkien, i sabent tots el que per mi significa parlar del Mestre, transforma aquelles nits davant el PC en un agradable record de la persona amb qui les vaig compartir. Però l’altre nit l’Albert em va dir, crec recordar, que havia de deixar d’estar a la defensiva. I el que és cert és que ha plogut moltíssim de l’Albert de la foto al Billy d’avui dia. I en aquests canvis, reconec que era ell a qui em referia quan, entre bromes però amb regust amarg, deia allò de “La JERC m’ha robat un amic”. I així ho sentia, cada cop que sabia de tu com d’un conegut llunyà de qui fa anys que no en tens notícia. Com, poc a poc, es diluïa la teva presència en el temps, i vaja, tampoc vaig fer res per canviar-ho, i no sabria dir perquè. Em sap greu haver-me perdut aquests anys de la teva vida, Albert, però m’alegro que, potser per atzar, potser per l’Eulàlia, després de tanta pluja t’hagi trobat novament, acabada la tempesta. Tant de bo no ens extraviem novament.