Diria que, com ahir, Nadal, mai haviem trobat tan buit els Enfants aquests... és una paradoxa ben curiosa que, si ple, per motius obvis el local esdevé agobiant, però no deixa de sorprendre que, si buit, tampoc el clima és propici per a ballar... vaja, tot i així la nit va ser profitosa i diria que vam poder parlar de tot allò que, amb el Pol present, no hauria estat pas fàcil tractar ;) xDDD
Per cert, que com vam dir, incloc la descripció inicial d "El Perfum". Una de les millors descripcions de la literatura universal. Ah, i en ambdues llengües.
PER QUÈ? Doncs perquè volia suscitar el següent Debat: aquest llibre és un clar exemple on la Llengua Catalana literària es mostra allunyada del nostre Català usual [tret del del Pol, potser]. Sensació que, altrament, no m'ha sobrevingut llegint-lo en Castellà. Sense cercar culpables [o sí], llegiu i jutgeu l'evidència.
Tot vostre:
"En la época que nos ocupa reinaba en las ciudades un hedor apenas concebible para el
hombre moderno. Las calles apestaban a estiércol, los patios interiores apestaban a orina, los
huecos de las escaleras apestaban a madera podrida y excrementos de rata, las cocinas, a col
podrida y grasa de carnero; los aposentos sin ventilación apestaban a polvo enmohecido; los
dormitorios, a sábanas grasientas, a edredones húmedos y al penetrante olor dulzón de los
orinales. Las chimeneas apestaban a azufre, las curtidurías, a lejías cáusticas, los mataderos, a sangre coagulada. Hombres y mujeres apestaban a sudor y a ropa sucia; en sus bocas
apestaban los dientes infectados, los alientos olían a cebolla y los cuerpos, cuando ya no eran
jóvenes, a queso rancio, a leche agria y a tumores malignos. Apestaban los ríos, apestaban las
plazas, apestaban las iglesias y el hedor se respiraba por igual bajo los puentes y en los
palacios. El campesino apestaba como el clérigo, el oficial de artesano, como la esposa del
maestro; apestaba la nobleza entera y, si, incluso el rey apestaba como un animal carnicero y la reina como una cabra vieja, tanto en verano como en invierno, porque en el siglo XVIII aún no se había atajado la actividad corrosiva de las bacterias y por consiguiente no había ninguna acción humana, ni creadora ni destructora, ninguna manifestación de vida incipiente o en decadencia que no fuera acompañada de algún hedor."
I ací en Català.
"A l'època a la qual ens referim regnava a les ciutats una fetor a penes concebible per a nosaltres, homes moderns. Els carrers pudiem a fems, els patis interiors pudien a orins, els bucs de les escales pudien a fusta podrida i a excrements de rata, les cuines, a col podrida i a greix de moltó; les cambres sense ventilació feien pudor de resclosit, les alvoces pudien a llençols llardosos, a edredons humits i a la punyent olor dolássa dels orinals. Les xemeneis pudien a sofre, les adoberies pudien a lleixius corrosius, els escorxadors, a sang coagulada. Els homes pudien a suor i a roba bruta; en llurs boques pudien les dents corrumpudes, llur alè pudia a ceba i llurs cossos, quan ja no eren joves, a tumors, a llet agra i a formatge ranci. Pudien els rius , pudien les places, pudien les esglèsies, pudia sota els ponts i dins els palaus. El pagès pudia com el capellà, l'oficial d'artesà com l'esposa del mestre; pudia tota la noblesa, i fins i tot pudia el rei, pudia com una fera, i la reina pudia com una cabra vella tant a l'estiu com a l'hivern. Perquè al segle divuit encara no havia estat deturada la corrosiva activitat dels bacteris, i a causa d'això no hi havia cap ocupació humana, sia creadora sia destructora, cap manifestació de vida en gestació o en decadència que no anés acompanyada d'alguna fetor."
