La Grandesa de l'Home // you like it! (wanted or not)

(el què ací figura està directament relacionat,i és conseqüència, del debat aparegut al flog de l'Ander el 04/04/05 - foto Edward Norton a www.fotolog.net/wings_of_maybe entorn del fenòmen publicitari...---LECTURA DE TEXT I POSTS RECOMANADA.
Allò que deiem:

Aquí i avui potser no trobareu res de nou. Res que no sabessiu ja de la publicitat, vaja, i potser res d`interessant. Jo parlo d`un sentiment.
La publicitat no és dolenta com a tal, només és un reflex del món en què vivim, i no l`actual, sinó el nostre: la civilització humana. En altres èpoques històriques foren altres els mecanismes; avui, s`utilitza la imatge (com s`emprà el Pantocràtor de Taüll per atemorir) i la repeteció (com els grecs q s`educaven llegint les grans obres mitològiques). L`objectiu? Doncs sempre el mateix, induïr un SuperEgo determinat a un sector de la humanitat, o tota ella. Fins aquí, sembla lògic que, en l`entorn de llibertats simulades i economia capitalista actual el que es pretengui sigui crear certs patrons de conducta que generin noves necessitats en l`individi, si és que no les tenien ja, i llavors imposar que, d`alguna manera, el producte ofertat és l`únic capaç de satisfer-la. Una estratègia molt hàbil. He de reconèixer que, vist des de fora, em semblaria una obra d`art en matèria d`anàlisi psicològic, alienació de l`home i manipulació de la voluntat (jo sok així de monstre).

Però no voldria centrar-me en els motius i les raons de la Publicitat, d`això n`hi ha a la pàgina de l`Ander que he dit abans. [Llegiu-ne també el doble comentari d`en Marten/Moretó. Si en acabar no us l`estimeu, és que no heu sabut destriar la palla, no podeu comprendre la solitud de l`heroi, la tragèdia de l`home a la plaça del mercat. m`envaig del tema...kè insuportable és aquest buit,Martí..avui ho he entès: si algú pot comprendre`m,sens dubte ets tu. No marxis mai.

Tornem. Gràcies al Jordi per la foto. Centreu-la a la pantalla i mireu-la una estona. Ara. Sisplau, només 30 segons. Quina sensació heu tingut? A ell li encanta... i a qui no. A mi també m`agrada. És una tragèdia, i no pas teatre. Està feta per seduïr. Hauria de felicitar al dissenyador: ha aconseguit l`objectiu , però és un monstre. Indiferent a l`opinió que es pugi tenir de la Coke Light, la foto sedueix sense reserves, captiva ferotgement amb el missatge 100% sexual. La invitació clara a la felació no deixa espai a la crítica. Evoca perfectament aquest desig instintiu tan fort que no pot combatre`s. No hi ha llibertat d`elecció: la imatge et conmina a rendir-te. T`agrada, incondicionalment. Sisplau, com la DETESTO!!! Tinc ganes de plorar. No s`hi pot fer res. Ha guanyat ella. És inevitable. I més tràgic és com més la mires, com més t`adónes que no pots lluitar-hi. Una impotència infinita. I els amics en parlen, i feu broma, i critiqueu la publicitat i ridiculitzeu l`escena, però TU saps que això és el que pretenia, que està present i no pots combatre-ho. Esperes oblidar-ho. Passen les setmanes però la foto és vigent, torna a aparèixer, en una conversa, en una afloració del subconscient, el que sigui...com si els llavis de la noia s`haguèssin extès al teu codi genètic. Forma part de tu. I NO HO VOLIES, i no pots canviar-ho, i la puta imatge sempre torna, incansable, recordant-te la teva feblesa humana. Quina voluntat més dèbil. I el per què rondant pel cap? Compraràs més Coca-Cola? No pas. És com violència gratuïta, no duu enlloc. Una demostració ostentosa de poder. Et pot? No ho sé, a mi em mata. Em mata no poder combatre-ho, em mata no poder ignorar-ho, em mate perquè en soc conscient i no hi puc fer res. I em mata pensar quants cops m`hauran manipulat, i ni tans sols me n`haurè adonat. I tinc ganes de plorar,joder, de ràbia, d`impotència, de ser tan dèbil, jo k sé!, de no poder controlar-ho, pensar k no sok lliure...em fa mal.
Què irònic, massa orgullós per acceptar que el meu destí no és meu, que pertany a la sexualitat de l`anunci, i a tantes altres coses que jo no voldria. I saber que no pot destruir-se. I la foto, k t`agrada impulsivament, de manera irrefrenable(amaba al Gran Hermano).

La Caça dels Blade Runner

OBS: he decidit ampliar la durada del tema atès l`èxit relatiu que ha tingut el mateix,i el fet que hi hagi gent que volia dir la seva i no ho ha pogut fer. Tot i així,la meva reflexió la guardo per més endavant (encara la maduro).Voldria deixar clar,però,que el pobre Roy Batty NO és un Malo Malísimo (jo atribueixo a aquest concepte el típic dolent Disney-exceptuant l`Scar del Rei Lleó!!!- i/o els dolents àrabs/ex-soviètics de les pelis d`acció nordamericanes.D`altra banda, és important fer notar k l`Ander estava equivocat dient q el meu ideal màxim és la RAÓ (NO és així,sóc molt sentimental, i els meus personatges,tot i dolents, TAMBÉ ho són, de sentimentals i NO deixen la moral de banda per un objectiu! El que passa és que tenen una moral diferent,k acostuma a ser difícil de veure o entendre!).Finalment afegeixo q potser tot això de l`atracció es deu al fet que jo mai m`he sentit pertanyent a res,ubicat enlloc,sempre sol enmig de,i aparentment en contra...però d`això ja en parlarem un altre dia.

Així, tornem a Blade Runner (k nem parlat poc) i sobretot allà on vam deixar en Roy, pobre Roy, amb un breu comentari per recrear l`emoció de l`ambient:

Els replicants tenen prohibida l`entrada a la Terra sota pena de mort (la caça dels Blade Runners). En Batty i els altres volen trobar el seu Creador. Ell arriba a la Terra cercant respostes als seus enigmes, a l`incertesa que representa la seva pròpia existència. La paradoxa és que arrisca la seva vida per trobar-ne sentit a aquesta! Però els replicants estan formats perfectes,a imatge de l`ésser humà, però no estan creats per durar. Les respostes del Déu fan d`aquesta lluita per sobreviure una causa perduda (d`aquestes que a mi tan m`agraden). No queda espai per l`esperança.

Potser la Divinitat que els ha donat la vida és la barrera a la immortalitat i la llibertat d`esperit, però matant el seu Creador tampoc s`esvaeix el faktum (destí funest inevitable), perquè si el totpoderós, vulnerable, pot morir, llavors també el replicant. I com pot ser lliure si la mort ja és al llindar de la porta?

Jo vull viure més, Pare! deia a l`enginyer. I d`aquí l`amor a la vida.

"Jo vull viure!" // L'Odisea dels Replicants

"Yo he visto cosas que
vosotros no creeríais.
He visto atacar naves en llamas
más allá de Orión.
He visto rayos C brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tanhäusser.
Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia.
Es hora de morir "

Roy Batty.

Sempre havia pensat que, si m`atrevia a obrir una petita finestra al món, ho faria amb aquestes paraules de Blade Runner. Afegeixo que ho faig amb un indici de temor, però no avancem esdeveniments.

En Batty és un dels meus personatges preferits de la realitat paral•lela que conforma el món de la imaginació ; suposo que aniran apareixent tots els integrants de la Llista, i potser algú sabrà dir-me el per què em sento tan atret (i identificat) cap a aquest tipus d’èssers, sempre antagonistes, que aconsegueixen desmarcar-se, encara que només sigui per un petit espai de temps, d’aquest perfil de Malo Malíssimo que impera arreu.

Concretament, en Batty és aquest dolent que hom tem, salvatge, fred, maquiavèlic...kill machine... en canvi,OH SORPRESA (per l’espectador mig), aquest èsser tan despreciable té sentiments...vol una història, necessita formar records artificials per recrear un passat que no té, sentir-se viu... tenir una existència similar a la humanitat! Quina paradoxa, voler assemblar-se a qui et desitja mort!
Tant se l’estima, la vida, que en els seus darrers instants l’acaba apreciant més que ningú altre (“more than anybody else living”)

Crec que les seves paraules són, expliciten molt bé tot el que per mi significa en Batty i la seva lluita. Decididament no era en Deckard (H.Ford) el personatge més rellevant de la pel•lícula...
Fins aviat.

P.D: Crec que en una cita com aquesta la versió anglesa és molt millor (la naturalesa tan dinàmica i concreta de l’idioma la fa ideal en aquest tipus de casos, més encara si és l’idioma original). Però a banda d’això de la construcció estètica i la cadència, hi ha UN detall que per a mi fa la versió original incomparable en qualitat a la traducció. Aquí la deixo, potser algú que em conegui sabrà trobar-lo:

“I’ve seen things you people wouldn’t believe.
Attack ships on fire off the shoulder of Orion.
I watched C-beams glitter in the dark near the Tanhausser gate.
All those moments will be lost in time, like tears in rain.
Time to die.”