26 junio 2007

Donde Dios no tiene cabida


Como estudiante y ciudadano del siglo XXI, resulta desesperante la reiterada presencia de DIOS en la Historia de la Filosofia hasta el siglo XIX y en la Historia de la Ciencia hasta el siglo XVIII.

Si bien la aparición de Dios en el terreno filosófico es "fácil de esperar", no resulta coherente establecer relación alguna entre Dios y Ciencia. ¿Por qué? Porque la doctrina religiosa, irracional, no sigue las leyes de la lógica aristotélica, en las que se basa todo postulado científico.

Veamos el siguiente contraejemplo:

Dios es omnipotente -> Dios es capaz de realizar cualquier cosa -> en particular, Dios puede crear algo (A) que no pueda destruir siquiera él -> Dios no puede destruir A -> Dios no es omnipotente.

Contradicción! Luego, o bien Dios no es omnipotente, o bien la Omnipotencia de Dios escapa a la Lógica, piedra angular del método científico.



En consecuencia, creo pues que la doctrina religiosa, cualquiera que sea su orientación, NO es válida para extraer conocimientos OBJETIVOS de la realidad externa [naturaleza, evolución, análisis sociológico...] algo a priori tan obvio aquí y ahora, y sin embargo, desgraciadamente, no tanto, también ahora, en otras partes del mundo donde la Religión juega un papel que no le pertenece.


p.d: ¿A quién se le ocurriría demostrar un Teorema usando la Biblia? entonces...¿Por qué el Creacionismo se enseña como alternativa válida a Darwin?

28 mayo 2007

Fer-se gran


Arriba un moment en la vida de qualsevol matemàtic, en que es creua la línia, conscient de que no podrà tornar enrere. Arriba un moment, en el que ajuntant els records de totes les festes grans que has viscut, ja en tens més de deu minuts. En el que els teus amics de sempre comencen a estar al lado oscuro, a l'altra banda, donant classes! I te n'adones. T'adones que estàs creuant el llindar de la innocència. T'estàs fent gran. Amb prou feines te'n recordes del dia en que vas entrar, de la teva primera impressió en veure la bata de la Pons. Ja has fet tots els mètodes. Penses (il·lús), que per fi te'n podràs oblidar d'una vegada per totes. Parles dels Primis amb nostàlgia, esperant que algú dels que t'escolta n'hagi sentit a parlar. Ja saps què és el graf de la facultat, de fet, ja n'ets un node, de fet, ja hi tens més d'una aresta, de fet, ja en tens moltes més del que t'atreveixes a reconèixer. És en aquest moment, en el que el fòrum inicia la gran metamorfosi, i de ser una mera distribuïdora de bolis, el comences a veure com un lloc on es pot buscar feina, fins i tot et planteges tirar currículums! Però sobretot, és el moment en què - i aquest, en el fons, era l'objectiu de l'article - el moment en què, per sort o per desgràcia, et toca organitzar el viatge.

I aquesta, estimats lectors i lectores, no és pas una tasca fàcil, res més lluny. Perquè el moment en que els teus records de la festa gran superin els deu minuts, superaran les 27 hores! Perquè quan et fas gran i et tornes vell, aprens molt. Aprens, entre altres coses, el poder del mail. El mail, tan mono i inofensiu com sembla, és una eina letal quan es troba en les mans adequades. És tota una arma de destrucció massiva. I mai més ben dit, perquè massiva, massiva ho serà, i molt, capaç de rebentar la taxa de mails per segon que qualsevol cervell humà (i qualsevol bústia de correu que no estigui al MareNostrum) pot arribar a suportar. I el seu contingut, esmolat a més no poder, són com bombes nuclears de malrotllisme, capaces de fer posar de mala llet al mateixos teletubbies.

Però el mail no és res, que va, on realment et curteixes és a les reunions. Reunions pseudoinfinites, dissenyades únicament i exclusiva per a ensenyar-te de quin pal va la vida. Aprens a cridar. A cridar per fer callar, per fer-te escoltar, per discutir, en sol major i do menor, a cridar per cridar, en grup, contra algun grup, per als que et cauen bé, pels que no tant, para los que ríen, para los que lloran, para los piratas, para los wallys, para los altos, para los bajos, para ... Ui que se m'està anant... Aprens que tot s'ha de parlar, i reparlar, i discutir, i tornar a parlar, i quan arribes a aquest punt, a votar. Perquè tot es vota. Bé, digues-li votar... Perquè el món de les votacions del viatge és un intricat laberint del que sempre se'n surt malament, i, acaben desencadenant recargolades batalles mailistisques. Recordeu lo del paràgraf anterior?... pos eso.

A les reunions també descobreixes un estrany efecte òptic inexplicable. Dóna la sensació que d'unes trenta-cinc persones que som les del viatge, doncs que ocupem espai de quinze a les reunions. Us ho juro, sigui la reunió que sigui, convocada per qui sigui, sempre sembla que siguem uns quinze (bé, o menys). Potser és que sóm molt prims, o molt densos, o ens tapem els uns als altres, qui sap. El que està claríssim és que ens assemblem moltíssim, però moltíssim moltíssim, perquè fins i tot sempre sembla que siguem els mateixos quinze... Ja us ho dic, un efecte òptic increible!

I encara diria més, estic completament convençut que Einstein feia reunions d'aquestes quan va descobrir la teoria de la relativitat, que el temps depèn del sistema de referència en que es pren: duren unes quatre hores, però sembla que en durin vint! I al final, el dia que en fas una que dura menys de quatre hores, se't fa curt. Tant curt, que ho trobes a faltar, et sents buit quan no estàs reunit amb ells. Però afortunadament, sempre hi ha algú que es preocupa per tu, se n'ha adonat d'aquesta angoixa interior que sents, i ha enviat un mail convocant una altra reunió per l'endemà. Recordeu lo del paràgraf anterior a l'anterior a l'anterior?... pos eso.

Però no tot és dolent en el viatge, ni molt menys. Aprens a fer pastissos. I ... bé, aprens a fer pastissos.

Ah, i la festa gran, on realment descobreixes els límits de la resistència humana! On aprens a passar-te la millor festa de l'any darrera la barra currant com un negre mentre tots els teus amics són a l'altra banda passant-s'ho teta tajes com una cuba. I després d'una setmana de feina, després de vint-i-set hores non-stop, resulta que no en tens ni puta idea de que fer amb els dos-cents litres de fanta que han sobrat. I tens ganes de plorar, i d'anar a dormir, bueno, sobretot d'anar a dormir. T'enfades. No pots més. I et cagues en tot i en tothom. I decideixes que se t'han tret les ganes d'anar de viatge.

I aleshores, és quan aprens el més important de tot el que aprendràs en tot aquest procés. I és que un dia, quedaràs per sopar amb la gent del viatge, i en vindran uns quants, i anireu als toreros, i us tajareu, i anireu al pakis, i us tajareu, i anireu als enfants, i us passareu la nit ballant i rient, i fent el boig i us ho passareu teta, i trobareu a faltar als que no han pogut venir, i us abraçareu amb els que si que han pogut, i pensareu, pos clar que vull anar de viatge amb ells, joder! I totes les reunions hauran valgut la pena...

Arnau

12 abril 2007

Riña


Estación de San Andrés Condal, Barcelona. 19.34. Llovizna y frío.

Los pasajeros bajan del tren destino Granollers y se amontonan pacientemente en el andén, a la espera de su turno para ascender por la escalera hacia el puente. Los más lentos se posicionan a la derecha, mientras el carril izquierdo queda libre a los briosos. Suena el cierre de puertas del tren.

Un negro acelerado se precipita sobre el andén desde la escalera, presto a coger el tren. Pese a no ser alto, su embergadura imponente, que asemeja un Marcellus Wallace samoano, le hace dificil avanzar entre el populacho. Repentinamente, alguien le barra el paso, produciéndose una colisión; Yusuf, horondo moro barbado, no se deja amilanar por un extraño, y no aparta su camino.

El samoano tropieza, y queda encarado con el árabe. Miradas violentas. El primero mascuya un sonido gutural, algo así como "¿qué pasa contigo?" cuya contestación no es sino un rugido "uuuh" del berebere.

Ipso facto, cual Zidane enfadado, le propina el negro un cabezazo. Chorrea sangre la nariz. La cena está servida.

Empieza un baile de derechazos, mientas futilmente un amigo del árabe intenta separarlos. Le abofetean la cara. Hay tortas para todos.
La gente empieza a apartarse con temor. Se embisten con fiereza, y el hombre de ébano da con sus huesos contra el tren, que aún no ha partido, mientras su maletín cae raudo a la vía, arrojando papelajos por toda la estación. Tras reponerse, Marcellus vuelve a la carga con su testa, sin duda su mejor arma ...tras varios guantazos y empujones, empieza el tambaleo macabra, propio de púgiles o animales heridos. Caen un par de viejas al suelo, y la gente intenta refugiarse de la trifulca tras la escalera. Alguien grita "seguridad". Nadie repara en las viejas. Los gritos se hacen populares, y se distingue un "te voy a matar" ... las viejas siguen en el suelo.

Otro minuto de caricias, y llega el Cuerpo de Servicio, porras en mano, a poner paz. El negro tiene el ojo hinchado, también negro, y el egipcio gordito tiene ya la barba roja, empapada en sangre. Al amigo de este, pacificador frustrado, le han roto la chaqueta...

Parte el tren de la estación...

De haber dominado ambos la noble lengua del Catalán, nada de esto hubiera pasado. Tampoco con Franco. xDDD

Héctor J.Bernal [basado en hechos reales]

27 marzo 2007

Fase Anal

Reiem, cantàvem i jugàvem alegres, nens irresponsables, lliures, desitjosos de ser nens, sense saber que, ben aviat, la L de l'autoscola se'ns retiraria per decret marcial i hauriem de regir-nos per les Lleis de la Convivència...


[Traumes infantils, volumen 1. Hectorcín contra el Mundo]

Parc dels Pinetons, La Garriga. Excursió escolar. Tardor. Edat aproximada: 5.

4pm. Hora de recollir després d'un dia d'esbarjo i tornar a casa. Els profes, zoòlegs, ens reuneixen per jugar, segons diuen, al JOC MÉS DIVERTIT DE TOTS. L'expectació és màxima, i tots deixem els nostres "i vale que llavors jo me salvava..." i ens concentrem, excitats, a rebre la bona nova.

4.15pm. El professor fa saber el famós joc: es tracta de recollir tota la merda del Parc que hem escampat. El joc, com gairebé tot el que procedeix de l'escola, és desmotivant :(
Per re-motivar-nos, ens fa cridar la següent consigna (per què agrada tant cantar?) :

Profe: Perquè, allò que abans era NET, ho deixarem...
Animalumnes: NEEEEEEEEEEEET
Profe: I allò que estava BRUT, ho deixarem...
Animalumnes(excepte un): NEEEEEEEEEEEET
-mentrestant,
l'Alumne en discòrdia: BRUUUUUUUUT!

4.16 pm. Profe: Què passa Héctor? Altre cop l'estàs liant?
Alumne en discòrdia: Aviam, perquè he de netejar jo allò que no és meu, si ja m'he cuidat de netejar la meva part.
Profe: PERQUÈ HO DIC JO!
Alumne en discòrdia: I a mi què? No em dóna la gana de recollir si no he embrutat jo.

[val a dir en favor de l'alumne, que Ell s'havia preocupat de llençar "sus enseres" dp de dinar, mentre altres compartien alegrement la seva merda amb la resta :)

4.30 pm. L'Héctor torna assegut sol, castigat, a l'autocar, indignat i plorós, perquè a més l'han obligat a netejar, "la merda dels altres".

5.15 pm. La tragèdia augmenta quan els seus pares, lluny de secundar-lo, el renyen pel mal comportament, i recolzen l'autoritat escolar.

MORALINA: Emmerda tot lo que vulguis. Tots recullen per igual :S

06 marzo 2007

Lleterades i Martí

Imatge del Divendres 2 de Març al Billy's, local on serveixen la Llet de Pantera més famosa de tota Barcelona [com arribar-hi: contactar amb en Billy Viladot, aka El Chanquete].

Tampoc és que sigui una gran foto, i a més no hi som tots [a banda de la Diana, falten la Kt -estava vomitant o potser era qui feia la foto? xDD i els dos jerkis: el simpàtic Andreu i el vacilón Hawaii, amb qui en Martí i la Kt van creuar més que paraules.]


Però alerta, no és una foto qualsevol! Hi ha dos detalls sublims: el primer, la mà innocent que suaument toca les abdominals del Feix i que, unida al seu somirure, demostren que hi ha algunes coses que no canvien mai ;)

El segon és el bunyol sota el pectoral del Feix mateix. Allò tan indescriptible no és sinó el cap d'en Martí, en posició del tot artificial que, mig estirat pels terres, emulava algun tipus d'escultura sublim que, desgraciadament, la foto no va poder captar. El resultat, però, no queda gens malament, perquè el conjunt de mans dirigint-se cap al seu coll inexistent susciten algun tipus de pràctica macabra sobre el seu tors que, certament, no és inverosímil.

Així doncs, felicitats Martí, tu sempre ets l'heroi de la festa! Sisplau, no et suicidis. La teva vida (encara) és valuosa, si més no fins que l'Ander trobi nòvia i ens deixi tirats a tots tres [sí, a tu Unicorn Blau també xD]

19 febrero 2007

Argument per a una Tragèdia

Perquè sentir-se trist sense tenir un bon motiu no em fa sentir millor.


Perquè l’evolució de raons i passions sempre ha estat desequilibrada, i les primeres governades per les segones.


Perquè el Superhome és tan irreal com els herois de l’Antiga Grècia o els contes per a nens.


Perquè , desencisat, he entès que la Política sempre s’ha alimentat dels Somnis dels pobles, i amb prou feines n’ha complert els d’uns pocs escollits.

Perquè ni la Religió ni Déu han omplert mai aquest buit tan profund.


Perquè les postures nihilistes no poden construir una vida.


Perquè la Poesia que a mi em realitza és un art subtil que sublima amb les desgràcies de l’esperit.


Perquè la Filosofia no aporta felicitat; és conseqüència de la seva absència.


Perquè la Veritat mai ha importat, però a tothom li encanta omplir-se’n la boca amb ella.


Perquè una existència frívola no pot apaivagar totes les fogueres nocturnes.


Perquè buscar arreu les segones lectures no és clau de felicitat, i perquè mai n’he tingut prou només amb les primeres.


Perquè la clau de la Felicitat, deien, és acceptar les coses tal com són.


Perquè acceptar les coses tal com són requereix un conformisme que sempre m’ha mancat.


Perquè per ser feliç cal APRENDRE a ser feliç, i jo sempre he congeniat amb els romàntics.


Perquè trobar esperits afins és més difícil que la recerca de l’Atlàntida.


Perquè mai he sabut conservar les amistats, i tampoc he après a assumir-ne la pèrdua.


Perquè cal ser estúpid per avenir-se amb tothom, o superficial, o hipòcrita, i mai he tingut aquestes qualitats.


Perquè acceptar-se un mateix implica defugir tota opinió externa, i “llibertat” és un antònim per a “societat”.


Perquè ja no crec en l’home, i alhora, no es pot viure sense creure-hi.


Perquè fa falta un gran caos per parir una estrella.

06 enero 2007

Abiert@ hasta el amanecer

Hablamos de ello en un bar hace un par de semanas: si yo tuviera novia, sin duda éste seria mi regalo de cumpleaños preferido, ¿cuál?

Un "bailecito inocente" como este de Salma Hayek ante Tarantino en "La Teta Enroscada",
metáfora del Deseo Prohibido, la Lujuria y el pecado carnal en una stripper mexicana [que por cierto se llama Satánico Pandemónium...jejeje]

[premio Excelso a la Escena más Erótica de los 90].


A los que habéis visto la escena, ¿lhubiérais preferido una escena con Hayek desnuda? [por ejemplo, en Desperado, que por cierto está censurada en U.S.A]
¡Yo me quedo con su bikini y su serpiente! ;) y que conste que a mi Hayek, pues tampoco me entusiasma...que yo crecí idolatrando a Meg Ryan... ¡y así me va! :)


P.D: Al final resulta que la chica [la bailarina] sí era una arpía... ¡si es que hay que fiarse de las primeras impresiones! xDDD.

P.D2: He recuperado un diálogo de la peli
Pandemónium[Hayek]: (sometiendo a Clooney) "Bienvenido a la esclavitud"
Clooney: "No, gracias, ya he estado casado"