Argument per a una Tragèdia

Perquè sentir-se trist sense tenir un bon motiu no em fa sentir millor.

Perquè l’evolució de raons i passions sempre ha estat desequilibrada, i les primeres governades per les segones.

Perquè el Superhome és tan irreal com els herois de l’Antiga Grècia o els contes per a nens.

Perquè , desencisat, he entès que la Política sempre s’ha alimentat dels Somnis dels pobles, i amb prou feines n’ha complert els d’uns pocs escollits.

Perquè ni la Religió ni Déu han omplert mai aquest buit tan profund.

Perquè les postures nihilistes no poden construir una vida.

Perquè la Poesia que a mi em realitza és un art subtil que sublima amb les desgràcies de l’esperit.

Perquè la Filosofia no aporta felicitat; és conseqüència de la seva absència.

Perquè la Veritat mai ha importat, però a tothom li encanta omplir-se’n la boca amb ella.

Perquè una existència frívola no pot apaivagar totes les fogueres nocturnes.

Perquè buscar arreu les segones lectures no és clau de felicitat, i perquè mai n’he tingut prou només amb les primeres.

Perquè la clau de la Felicitat, deien, és acceptar les coses tal com són.

Perquè acceptar les coses tal com són requereix un conformisme que sempre m’ha mancat.

Perquè per ser feliç cal APRENDRE a ser feliç, i jo sempre he congeniat amb els romàntics.

Perquè trobar esperits afins és més difícil que la recerca de l’Atlàntida.

Perquè mai he sabut conservar les amistats, i tampoc he après a assumir-ne la pèrdua.

Perquè cal ser estúpid per avenir-se amb tothom, o superficial, o hipòcrita, i mai he tingut aquestes qualitats.

Perquè acceptar-se un mateix implica defugir tota opinió externa, i “llibertat” és un antònim per a “societat”.

Perquè ja no crec en l’home, i alhora, no es pot viure sense creure-hi.

Perquè fa falta un gran caos per parir una estrella.