Perquè sentir-se trist sense tenir un bon motiu no em fa sentir millor.
Perquè el Superhome és tan irreal com els herois de l’Antiga Grècia o els contes per a nens.
Perquè ni la Religió ni Déu han omplert mai aquest buit tan profund.
Perquè les postures nihilistes no poden construir una vida.
Perquè la Poesia que a mi em realitza és un art subtil que sublima amb les desgràcies de l’esperit.
Perquè la Filosofia no aporta felicitat; és conseqüència de la seva absència.
Perquè la Veritat mai ha importat, però a tothom li encanta omplir-se’n la boca amb ella.
Perquè una existència frívola no pot apaivagar totes les fogueres nocturnes.
Perquè la clau de la Felicitat, deien, és acceptar les coses tal com són.
Perquè acceptar les coses tal com són requereix un conformisme que sempre m’ha mancat.
Perquè per ser feliç cal APRENDRE a ser feliç, i jo sempre he congeniat amb els romàntics.
Perquè mai he sabut conservar les amistats, i tampoc he après a assumir-ne la pèrdua.
Perquè cal ser estúpid per avenir-se amb tothom, o superficial, o hipòcrita, i mai he tingut aquestes qualitats.
Perquè acceptar-se un mateix implica defugir tota opinió externa, i “llibertat” és un antònim per a “societat”.
Perquè fa falta un gran caos per parir una estrella.
4 comentarios:
Caldria afegir que el pessisme tampoc és un estil de vida aconsellable.
vet ací un atzucac.
Les tragèdies són i seran imatges reflexades d'una victória, i en el temps es converteixen en mofa per un mateix. Ningú mor amb una tragèdia, sinó al final de la seva existència.
Eisenreich, permet-me que t’anomeni priamíada. Potser la guerra de Troia fou una tragèdia, però del que tu parles, no et confonguis, és d’un drama. La diferència és essencial. Podries justificar què hi ha de tragedia en tot el que dius? Anomenar tragèdies als drames em sembla un subterfugi, una manera de dir “però no estic tan malament, eh?”.
Per conquerir una tragedia, primer s’ha de ser rei, o príncep, de Dinamarca o de Micenes, que t’usurpin el tro, que et robin la dona, que et follis a ta mare la reïna sense adonar-te… Però començar a veure que el món no és com ens l’han explicat no em sembla motiu de tragèdia –ni de drama, de fet. En certa manera, crec que el que realment voldries és ser rei, o príncep, perquè el fet que et raptessin la dona o un minotaure violés ta germana assolís algun ressò sideral.
Però no Hèctor. Hem nascut on som. Acceptem-ho d’una vegada. L’eco ens el podem fer dins de nosaltres mateixos, sense implicar el proïsme. Crec que d’existir alguna virtut, deu ser aquesta.
Estoy de acuerdo en que el Nihilismo no puede ser una meta, pero es una buena opción cuando no se tiene ni idea de por donde tirar.
Cuando nada te importa, cuando mandarías todo a la mierda, cuando el vacio te rodea y la oscuridad te acompaña día y noche... entonces sueles ver una luz a lo lejos, una estrella que el brillo del Sol había ocultado.
En el fondo seguiras persiguiendo una estrella, pero será la que TU escogiste y no la que te tocó.
Publicar un comentario