La poesia,MoD, la poesia i els sentiments. Podria rebatre, potser, una idea, però no l'expressió d'un sentiment.La pàtria, l'etern dilema romàntic de la pàtria, que ens porta irremisiblement a Milán Kundera i..su insoportable levedad del Ser.
Perquè l'home no ÉS sinó té arrels, un ferm desfonsament, cadenes a la llibertat, i en canvi, com més lliure, més lleuger, més inocu i més volàtil, menys HOME. Eterna tragèdia sorgida d'una curiosa paradoxa...aquesta balança condemnada a un infeliç equilibri per no caure en cap dels dos abismes....
Aixxx Pol, com n'és de trista la filosofia vista des de l'home sentit. I com en sóc, de trist i melangiós, i com em vaig prometre que no faria més poesia, que no feia sinó entristir-me. Però has vingut tu,Portador de Tristesa. I com n'és de BELLA, la tristesa, fruit de la tragèdia humana, i com aquesta mateixa tragèdia genera en mi una atracció sobrenatural per caure a l'abisme (esta vertiginosa,irrefrenable sensación de morir en el vacío).
Podria, en un atac d'ira,pensar un PER QUÈ? Per què, Pol, vas aparèixer? Però potser és que jo ja et buscava. Buscava la tristesa de les teves paraules, la tràgedia en les teves paraules, la bellesa de les teves paraules.
I tot plegat? Perquè la meva, com potser la teva, és una causa perduda, una lluita inútil!Tan maca per la impotència, per la futilesa dels actes del protagonista. I quina és, aquesta tragèdia en tres actes?
Que tengo sed de infinito, y hambre de eternidad, y saber que no podran ser saciadas.
P.D: M'alegra pensar que, potser ara, he trobat algú que pot comprendre qué sento quan forço la soledat, quan el cel es negre i les veus callen, resumit tan perfectament en aquesta frase de Unamuno. Gràcies Pol, per ser amb mi.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
5 comentarios:
Qué n'és curiosa la vida Eisenreich! Tu et vas prometre no tornar a fer poesia... i jo no paro de convidar a les muses per a que exerceixin de llevadores de tots els sentiments i angoixes que en mi es gesten des de fa ja massa temps.
En certa manera t'entenc. Les causes perdudes són els elements primigenis que construeixen les nostres guerres interiors. De vegades aquestes guerres t'empenyen dins l'abisme i et fan sentir un ésser inútil i desgraciat.
Tots hem conegut, en algun moment de la nostra vida, a algú que ens estimaríem més no haver conegut però sense qui no podríem passar. Suposo que ara m'entens.
puc intentar?
intentar el soroll de les fulles seques trencant-se
intentar res per arriscar-ho tot.
No sé qué faig, no sé qui parla,
qui agafa les pauses i les basardes
i les tanca, les trenca i les trenca,
com el soroll de les fulles seques.
Qué en queda de mi?
qué en queda
de tu?
ho sento? me n'alegro?
un paisatge blanc
que jo no intento omplir
però
ho faig
al no intentar-ho.
al intentar res, al intentar tot.
perdona'm si no sóc
pintor.
L'altre dia vaig fer a una molt bona amiga un regal: li vaig donar una llàgrima. Vessada de la tristesa, només podia comportar tristesa i, com que ella també estava trista, potser no era la millor manera d'animar-la. Però, sense trobar-hi la part negativa, la tristor, hi tobà una pau increíblement sincera. I des d'aleshores, almenys fins potser al matí següent, el seu cor deixà de plorar.
Atribuir a un altre la malhaurança personal no em sembla legítim. Em ve al cap aquell passatge de Nietzsche (Genealogia) sobre la transmutació dels valors, que podria adaptar per un "la meva sofrença es transforma mentiderament en la sofrença que un altre m'ha encomanat". Cadascú és culpable del seu romanticisme. Al cap i a la fi, Baudelaire no és més que un al·licient, un potenciador d'aquest estat d'esperit. I en el meu cas, el romanticisme, el qual té un inherent component tràgic, és només un trànsit cap a la plenitud pragmàtica, cap a un savoir faire quotidià immanent. Però a tal efecte encara hi falta algun ingredient...
P
Spleen Patètic
(A tu, Priamíada, el de les ràpides paraules)
Amb escreix jo exaltaria
La teva follia
I argüiria
Dolça melangia
De nit i de dia.
Amb escreix confiaria
En la teva companya
Si tingués garantia
Que la teva gosadia
No et portaria
A la tonteria
De fer-me ferida
Amb l'eterna mania
De la teva autonomia
Que duu unida
La tendència esquiva
D'oblidar la telefonia
Que vol ser bijectiva.
Amb escreix,camarada,
progènie,vida
No dubtar mai voldria
De la teva bonhomia
Treure'm l'espina
Que em rosega per dintre
Quan en tu penso
De nit o de dia.
Publicar un comentario