¿Amor? Amor no...caprici.

I es altre cop nit fosca i tèrbola quan, com si d’una atracció inevitable es tractés, recau en els mateixos somnis, en les mateixes esperances que, ja veié un cop eren això, només somnis, i res més.

Impulsat per un sentiment d’angoixa que l’envaeix i el supera, no déu, i no pot, resistir-se a la temptació de tornar a caure en el mateix parany on ja ho fiu temps ençà, no molt llunyà, suficient per creure que no passaria més, atès que dels errors s’aprèn, i els creia desapareguts de sa vida.
Per desgràcia, aclucant els ulls, imaginant una altra forma que el dugués allà on desitjava, només negà una realitat que s’esforçava en perseguir-lo.

I en la nova matinada, de bellesa tan subtil que ni raig de lluna gosava sa presència, en un espai de temps indefinit, fruit d’hores mortes i sentiments perduts que afloraven dels seus amagatalls, revelant una pertorbadora presència, comprengué la immensitat d’una desgràcia que no podia ser anomenada.

Si en algun moment, abstret en reflexions que només l’entristien, s’omplí un mar de llàgrimes de cristall sota el seu rostre, fou més que un plor desconsolat, que mostrés la feblesa que sentia. Un apagat gemec, llançat al silenci de la nit, que expressés l’amargor d’un enteniment que no tenia paraules. Era la punta d’un iceberg en un gèlid oceà, el símbol d’una propera perdició.

Amb els ulls envermellits, car la impotència del moment li causava una angúnia penetrant, tornà a creure, més per necessitat, que l’escletxa de llum s’obria al fons del llarg passadís, i intentà fer unes passes sense saber on dirigir-les.

Sense possibilitat d’emergir, atacant des dins: per sempre més, la processó seguiria desfilant per l’interior de ses entranyes.

Tímid intent literari

Llovizna. Incesante caída sobre lonas de tela: mojadas, frías.

Ese frío, salvaje, desgaja el rostro en pequeños fragmentos.

Los ojos, nublados ; la mirada, perdida.

Perdida en horizonte, adivinando una respuesta que no llega,

que se anhela y no se tiene.

El interior, de vidrio cristalino, empañado por el vaho,

insufrible protección del espacio vacío, apagado, ya NADA, hiriente vacuidad.

Lejos, alumbra una luz nacarada, brillante,

ostensible muestra inútil de poder, camina hacía una violácea rendición.

Nacarado violáceo muere en gris, y gris sin llama, evoca tristeza.

La luz se apaga.

Camino a las nieblas, sentimientos caídos en él, insondable olvido

que de todo se nutre. El verde esperanza no llega.

Fuera sigue lloviendo débilmente.

Y el frío desgarra la carne, indefensa y suave.