El llibre duu per títol "Si esto es un hombre", de Primo Levi, i de la seva grandesa no parlaré ara. Té la virtut, potser com el film d'Amen, de narrar una temàtica sense caure en l'evidència del victimisme. Segur que és això el que, en definitiva, el fa tan gran.
Els texts, però, fan referència al'esperit humà: un petit estudi psicològic en la línia sartriana sota un marc del tot extraordinari. Ja era hora que aparegués una xic de Filo per aquí.Todo el mundo descubre, tarde o temprano, que la felicidad perfecta no es posible, pero pocos hay que se detengan en la consideración opuesta de que lo mismo ocurre con la infelicidad perfecta. Los momentos que se oponen a la realización de uno y otro estado límite son de la misma naturaleza: se derivan de nuestra condición humana, que es enemiga de cualquier infinitud. Se opone a ello nuestro eternamente insuficiente conocimiento del guturo; y ello se llama, en un caso, esperanza y en el otro, incertidumbre del mañana. Se opone a ello la seguridad de la muerte, que pone límite a cualquier gozo, pero también a cualquier dolor. Se oponen a ellos las inevitables preocupaciones materiales que, así como emponzoñan cualquier felicidad duradera, de la misma manera apartan nuestra atención continuamente de la desgracia que nos oprime y convierten en fragmentaria, y por lo mismo en soportable, su conciencia.
[...]
Porque así es la naturaleza humana, las penas y los dolores que se sufren simultáneamente no se suman por entero en nuestra sensibilidad, sino que se esconden, los menores detrás de los mayores, según una ley de perspectiva muy clara. Es algo providencial y que nos permite vivir en el campo. Y también es ésta la razón por la cual con tanta frecuencia, en la vida en libertad, se oye decir que el hombre es insaciable: mientras, más que de una incapacidad humana para el estado de bienestar absoluto, se trata de un conocimiento siempre insuficiente de la naturaleza compleja del estado de desgracia, por lo cual a causas que son múltiples y ordenadas jerárquicamente se les da un solo nombre, el de la causa mayor, hasta que ésta llegue a desaparecer, y entonces uno se asombra dolorosamente al ver que detrás de una hay otra; y en realidad, muchas otras.
Primo Levi
Ell, en aquest cas concret, es referia a l'hivern i a la gana.
3 comentarios:
És duríssim sentir-se trist i infeliç quan consideres que el que t'envolta va mínimament en els seus "cauces".
És una tristesa que sembla que no pot nombrar-se ni justificar-se de manera suficient. És curiós observar que quan dius "estic trist", la primera pregunta que et faran és "perquè?" La tristesa sembla que hagi de tenir un motiu. I, amb la mala reputació que té, intentar explicar-li a algú que estàs trist (o sempre has sigut una mica trist) sense cap motiu aparent és un fracàs anunciat. I tal com exposa aquest fantàstic text, és un estat d'ànim sempre present (de la mateixa manera que la felicitat, per sort)
Quan les coses et van bé (les més visibles)és una mica com els dies assenyalats, en els que un se sent amb una certa obligació de sentir-se alegre i optimista.
Aquesta obligació, quan veus que no aconsegueixes satisfer-la, et fa sentir com si fossis un nen malcriat que només busca ficar-se en problemes o cridar l'atenció.
Tot i així, jo recordo sentir sentiments immensos, que et multipliquen per infinit. I no eren subjectes de condicions, si t'oblides del futur i les conseqüéncies per un moment, si deixes reposar les pors i les desconfiances, si creus en un sentit de la vida i la cómoda postura (i torbadora al mateix temps) de que tens el camí marcat, en aquest cas, només per poder-te'n oblidar un segon. En una metàfora, aquell moment en qué tanques els ulls amb el vent a la cara i l'aire fresc i alguna persona o cap present, però sent'hi o ningú, una sensació, és la sensació el que importa, una sensació de volar, de ser infinit en un món finit, on la màgia ets tu. Aquest moment dóna una felicitat extrema, que preval per sobre de totes les coses si no la qüestiones si la deixes lliscar amb llibertat, i tu deixes de ser tu.
Aviso però, que obrir els ulls després és un acte vandàlic que la saturada realitat rebel.la dins teu amb gran agressivitat. Perdonau-la, hi qui diu que val la pena, jo encara ho estic deliberant. Algú ho sap?
ps. i viceversa.
És duríssim sentir-se trist i infeliç quan consideres que el que t'envolta va mínimament en els seus "cauces".
(estik dakord am ell i krek k s una de les vessants més freqüents i dures del´món occidental n k vivim)
ma encantat el primo levi (seskriu axi oi? no faré veure k l konexia, k nkara sra pitjor)
Publicar un comentario