Avui [que ja és ahir], he complert finalment un dels meus somnis, un d'aquells que vas enraderint pel tarannà habitual i que semblen abocats a no realitzar-se mai. 4 anys feia que ho voliem fer, i per fi va arribar el dia. De tan fantàstic, que ja volem repetir-ho. No tinc paraules per transmetre les múltiples sensacions d'aquesta hora viscuda. Però feia molt de temps que no em sentia tan feliç.
Paso a mi castellano, que es menos literario que mi catalán, porque una de las proezas de Marlon consiste en mostrar que la Filosofia no requiere de grandes palabras, ni construcciones complicadas. Y es que ayer asistimos [Ander y yo] a una clase de Marlon, personaje sin par, y esta ha sido una experiencia única. En un momento de la misma, me dijo Ander: "Somos unos afortunados", y así en verdad me sentía yo. Asimismo, fue precioso observar el desarrollo de la clase desde fuera: para 4 alumnos que lo escuchaban absortos, el resto pintarrajeaba distraídos sus libros. Ninguno hablaba: les interesara o no, sabían todos que la autoridad de Marlon no podían vulnerarla. Y debo admitir que, en ocasiones, el hombre se iba por las ramas, divagaba en cosas que, pese a ser interesantes [por ej,el modelo reproductivo de la orangutana], no respondían al hilo argumental de la "película" que explicaba. Y no es que no fuera interesante, pero en aquello era disperso. Sin duda, debido a la gran cantidad de cosas que intentaba explicar, en su intento por hacer comprensible la esencia de todo aquello. En un momento dado, veías que reaccionaba, y era entonces cuando hacía uno de sus célebres comentarios sexuales [los mismos de antaño, pero nunca repitiendo uno en el mismo año]. Entonces la gente alzaba la vista y reía. Había vendido la Filosofía para hacerla interesante. Triste, pero sabías que no podía ser de otro modo. En una ocasión él me lo dijo: que era triste, pero necesario, y eso lo hacía más triste, y su único consuelo eran los 4 que, como antaño, sí le escuchábamos.
Y este es el homenaje que quiero hacerle, porque viéndole ayer, como en mi tiempo, entendí que era un ser genial, y por genio, era un incomprendido. Y ayer me he sentido feliz, como en su día, por tener la oportunidad de poder comprenderlo, y a la vez triste, por todos aquellos que jamás lo entenderán. Porque presenta ese aspecto agresivo y fanfarrón, altanero, que en su día me impidió decirle cuanto me marcó, y sin embargo, tenía ese fondo tan emotivo y vulnerable.
Siempre recordaré cuando nos dijo: "¡ No tingueu cap dubte que, en el futur, us enrecordareu de mi, perquè sóc del millor, sinó el millor, que trobareu a la vida." Cabronazo, qué vacilón y qué razón tenía, y por decirlo él ya no podías decirselo tú. En contraposición, aquella vez que vino, cabizbajo, y nos leyó su poema de Sinera, que apenas recuerdo. Al acabar, se quedó mirando el papel con los ojos turbios. Levantó la cabeza, nos miró y dijo: "Sou uns cabrons". Y lo dijo con el tonillo habitual, y todos reímos, y sin embargo aquella vez sus palabras encerraban mucho más.
Sólo quería exponer aquí todas aquellas cosas que me gustaría contarle, pero que, por cómo es, dudo que algun dia lo haga. Al fin y al cabo, él era un genio incomprendido, y la única vez que se lo dije, fue para echarle en cara públicamente, un día que nos atacaba, que estaba proyectando sus frustraciones pasadas sobre nosotros, tras lo cual se rió diciendo "M'agrada que em foteu canya", me dijo que tenía cojones y era malo, y me puso un 10 en actitud. Nunca más hablamos del tema. Puto Marlon.
Pues eso, que ayer volví a oir sus frases certeras , cuando Ander se me acercaba y decía: "com la clava". Aquellas ideas sobre el mundo que alguna vez hemos pensado y que él resumía tan perfectamente. Dudo que encuentre nunca alguien que enseñe mejor la Filosofia. Y no porqué sea muy bueno [al fin y al cabo, ya he dicho que a veces se iba por las ramas, y que las referencias sexuales eran continuas, y por otro lado, que su capacidad explicativa menguaba cuanto más científico era el tema en cuestión, como ayer comprobámos cuando intentó hacer comprensible la Teoria de la Relatividad].
Sin duda alguna, es por su PASIÓN por el Conocimiento, y por su capacidad para inundarme de ella. La propia definición de Filo-Sophia es "Amor al Conocimiento", "Querer Saber", y Marlon destilaba esa sensación por los cuatro costados. Uno de sus máximas siempre fue que, si no tenía ninguna utilidad práctica, la Filosofia era entonces una Pasión Inútil, pero una pasión que podía llenarte el espíritu, ¡pero cuidado! - decía- ni te daba de comer, ni calmaba las ánsias de poder ni las ganas de follar. xDDD. Acababa diciendo: "És que jo sóc molt primari!".
Después de la clase, contemplando la calle desde el patio superior, y hablando de Marlon con Ander, me dijo él que, pese a que sólo fueron 2 años, Casp había sido la etapa más feliz de su vida. Seguramente Ander, también de la mía.
7 comentarios:
és un post espléndid, me l'he imprés.
pol, qué es diu?
gràcies
Jo també he estat alumne d'en Marlon però la veritat és que no li tinc l'apreci que li tenen l'Ander i l'Héctor. Jo no crec que sigui tan increïble com dieu i ja sé que ara em teureu el tema que el professor de català, en Pere Marcet, aquest home sí que no era res de l'altre món. Ja sé que és un fatxenda i tot el que vosaltres vulgueu, però jo m'ho passava bé amb les seves provocacions de coneixement i saviesa, a vegades dubtosa, a vegades no. Però jo no el deixo pels núvols com vosaltres feu amb en Marlon. A mi en Pere, em va obrir els ulls a les llengües i la literatura, mentre que en Marlon, no va aconseguir fer-me obrir el cor a la literatura tal i com us ha fet a vosaltres. A mi sincerament, no em va arribar gaire endins. Les classes que feia eren caòtiques, era despistat i personalment, crec que no s'implicava gaire amb els alumnes i amb la seva assignaturoa. I amb això no vull dir que no li importés a ell, però crec que li era igual si els altres s'interessaven per la filosofia. També és cert que els alumnes tampoc no hi posaven la seva part, però vaja, per a mi, en Marlon va ser un professor com un altre, divertit, això sí, i que me les va fer passar putes a vegades, això també. He de reconèixer que és peculiar, però suposo que també se'l feia. I ja per acabar, jo mai a la vida li vaig dir Marlon. Sempre m'he dirigit a ell com a Andreu.
Potser no és el millor professor de filosofia possible, xò potser és que per a mi, en marlon va arribar en el moment just, i va actuar com un dels desencadenants (juntament am Martí i Hector) del gust per aket tipus de temes.
Com vaig dir aquell dia, Casp, tot i ser una etapa de només dos anys i tenir una gran part de la massa alumnesca poc interessant per mi, va ser la que considero millor etapa del viscut fins ara.
Jo, una de les coses que més admiro den Marlon és el fet de demostrar que no fa falta parlar de "sincategoremes retrovírics" i paraules de 20 sílabes (que després signifiquen "taula") per poder parlar de temes profunds. El profe de filosofia, com a tal, sembla tenir certa predisposició a nar de vaciletes. (En marcet, tot i ser de català, no parava d'usar "idiosincràsia" per omplir aquella boca tan gran que té.) En Marlon és un filòsof de bar. Ho prefereixo així.
No per ser filòsof de bar, l'home en sabia menys, ni tenia menys passió pel coneixement, simplement era una forma poc usual de filòsof, la més propera, sincera i crua.
Per aquests motius i molts d'altres,l'altre dia, quan l'escoltava, era feliç, pq m'havia retrobat am "el meu profe de filosofia".
He sentit parlar tant d'aquest home que gairebé és com si el conegués.
De tota manera, el post era una excusa perquè confirmis que la que escriu sóc jo, i no un ramat de camells.
Cuida't Héctor! :-)
Anna
soc alumne de primer de bat i he llegit aquest post, realment bó. jo fa poquet que el tinc com a professor de filosofia però em sembla esplèndid, és una pena que, tal i com diu ell, "aquest és l'últim any que estic en aquesta maleïda casa", però suposo que dec ser afortunada. espero que tot li vagi bé.
una abraçada
no sé ni com he arribat a aquí, però m'ha agradat moltíssim aquest post...
Vaig tenir el Marlon l'any passat
i crec que ha estat el millor professor de la meva vida... Explicant el temari era d'allò més dolent, cal reconèixer-ho, però he après molt més amb aquest individu barroer, que com dèieu fa una filosofia "de bar" que no pas com el Pere Marcet i els seus aires narcisistes. però, gràcies a Déu aquest any tinc a la Ruth, a qui també considero una gran professora. Això sí, res a veure amb el professor de filosofia de 2n, el Carmona, el pitjor professor (de filosofia i de tot en general) que he tingut a la meva vida
PS: referent a l'últim post, és el que diu cada any, a nosaltres tb ens ho va dir i encara li queden uns anys pels 65
no hi ha cap recull de frases d'aquest personatge?
casp forever, jeje
em fa gràcia el que diu que en marcet diu idiosincràsia, com si fos una paraula estranya!
en marlon ha mort, no innova, és sempre el mateix, aprens un trimestre i després t'estanques perquè no dóna més de si. vosaltres mateixos ho dieu: sempre el mateix discurs, amb aquells apunts picats a màquina de l'any 3000 abans de crist.
és graciós, sobretot quan té davant un públic impressionable, com ho són els adolescents de 16 i 17 anys. graciós i prou. amb un públic d'adults no tindria cap mena d'èxit. queixós d'un món que contínuament critica, i ell? què hi aporta? queixes i més queixes. és destructiu. és un showman i res més.
en marcet diu idiosincràsia, uhh, d'acord, però aquest sí que sap de què parla. ha llegit més del que poden llegir cent persones en un segle. pel coneixement que té, encara és humil. demana-li ajuda i et dóna tot el que té i més. és proper, i si se'l coneix una mica es descobreix que d'altivesa gens, que és més tímid que res.
el primer és destructiu i el segon és creatiu. els qui no tenen capacitat d'idees pròpies s'aferren a la filosofia del marlon perquè és la més còmoda: anar en plan destroyer i no proposar alternativa. els més amples de mires s'aferren a en marcet perquè el que proposa és crear idees noves, aprendre a pensar positivament.
Publicar un comentario