"Jo no sé d'on vinc ni cap a on vaig; jo sóc aquell qui ni sap ni d'on ve ni cap a on va" - gemega l'home modern... D'aquesta modernitat estàvem malalts, - de la pau ambigua, del compromís covard, de la virtuosa manca de netedat del sí i del no moderns. Aquesta tolerància i largeur [llargeusa] del cor, que tot ho "perdona" perquè tot ho "comprèn", per a nosaltres és xaloc.
¡Abans viure enmig del glaç que enmig de les virtuts modernes i altres vents del sud! ... Érem prou valents, no teníem miraments ni envers nosaltres ni envers els altres: però el que no vam saber, durant molt de temps, va ser on anar amb la nostra valentia. Ens vam tornar tenebrosos, se'ns va dir fatalistes.
El nostre fatum [destí] - era l'abundància, la tensió, l'acumulació de forces. Teníem set de llamps i d'accions, no podíem estar més llunt de la felicitat dels esquifits, de la "resignació" ...
En el nostre aire hi havia una tempesta; la naturalesa que som va enfosquir-se - perquè no teníem cap camí.
Fórmula de la nostra felicitat: un sí, un no, una línia recta, un objectiu...
Friedrich Nietzsche
4 comentarios:
Feliç de veure el blog refrescat. Feliç de veure que si no em tornes el llibre és perquè encara el tens obert. Feliç de sentir de tu, encara que sigui pixeladament. Però vindran temps millors i com va dir aquell (que no era Companys) tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer! Salut priamíada! Amunt els cors!
Una setmana després, un té la sensació de veure l'etern retorn de l'idèntic...
i l'héctor no truca al seu únic blogador...
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
En verdad es fácil ser (o creerse) feliz cuando tenemos un camino, y una meta al final del mismo hacia la cual dirigirnos. Durante mucho tiempo, yo la tuve. La fijé en mi mente, la defendí con celo, la conseguí. Sin realmente perseguirla, alcancé la gloria, mi gloria. Sentimiento efímero; mi meta quedó lograda, y el camino que tanto trabajo me había costado andar, quedó atrás.
Entonces llega el desconcierto. Y necesitas nuevos objetivos, pues no soy utópica y es cierto que es necesario fijarse metas para no acabar deambulando sin rumbo.
Hay quien sigue el camino que le ha sido trazado, sin preguntarse hacia dónde va. Eludiendo decisiones incómodas, marioneta en manos ajenas, la felicidad es una ilusión, aunque a menudo, las ilusiones son más tangibles que la realidad. Otros ven claramente el destino hacia el cual quieren encaminar sus pasos, pero desconocen el camino que les llevará a él... ¿Necesitamos concordar ambas, meta y camino, para ser felices? Ojalá no, pues la tarea es muy difícil. Si basamos nuestra vida en estos términos, al alcanzar el objetivo, recorrido el camino, quizás encontraremos, no la gloria perseguida, sino la nada.
Hay muchos caminos la vida, asegúrate de que los que vayas escogiendo, hagan que el mero viaje pudiera convertirse en meta.
Caminante, no hay camino,
sino estelas en la mar...
Encara no m'ho crec
i ja torno a ser un satèl·lit
que fa voltes
en línia recta
T'has fet desaparèixer
i jo he perdut sa corba i s'anastèsia
i he plorat
Necessito un centre
de gravetat
necessito un atles
d'espirals
Publicar un comentario