Els meus sentiments envers Amélie sempre han estat confusos.
Fílmicament, és genial. A més, la història és tendra i encisadora: convida a somiar amb un món millor.
Però no puc estar-me de pensar que m'estan prenent el pèl.
El Paris d'Amélie no existeix. No ha existit mai.
És un món de fantasia (perversament presentada, jo diria), un conte de fades per a adults. Un Paris indulgent i somiador, apassionat i compassiu, on fer feliç als altres és la clau per a la pròpia felicitat, tot apreciant les petites joies de la vida i els seus grans absurds.
Podria dir-se que Amélie ens vol ensenyar a créixer emocionalment, a millorar les nostres relacions humanes i aprendre a agraïr les petites coses bones a la vida.
El 2009, Amélie Poulain té un nou consell per a que siguis més feliç.
4 comentarios:
En quant al París que presenta Jean-Pierre Jeunet, estic d'acord, no és el París de veritat i encara diria més, és tot el contrari!
Però no em puc estar de dir que si algú vol realitat, que no vagi al cine, o almenys que no vegi les pel·lícules del Jeunet.
I per acabar, no em puc estar de dir que la que ens diu que siguem feliços fent olor de "5" no és l'Amelie... Seria més aviat l'Audrey...
Ai... soc una mal educada...
I BON DIA!!! :D
Se diga lo que se diga,el cine francés es un cine psicológico,donde se pretende profundizar en la mente y en el mundo que circunda al personaje,mediante primeros planos,y tiempos lentos,invitando al expectador a ser él,el auténtico protagonista,algo así como una novela con introspectiva psicológica,y el mérito de este tipo de hacer cine es que el mayor número de veces lo consigue.Por ejemplo:"El marido de la peluquera","La cena de los idiotas","About de soufle"(no recuerdo exactamente el nombre en francés,pero es muy conocida),"Mi tío",.Siendo Amelie la quinta esencia del cine francés en los últimos tiempos.
Esa es al menos mi opinión.Salud.
Publicar un comentario