Arriba un moment en la vida de qualsevol matemàtic, en que es creua la línia, conscient de que no podrà tornar enrere. Arriba un moment, en el que ajuntant els records de totes les festes grans que has viscut, ja en tens més de deu minuts. En el que els teus amics de sempre comencen a estar al lado oscuro, a l'altra banda, donant classes! I te n'adones. T'adones que estàs creuant el llindar de la innocència. T'estàs fent gran. Amb prou feines te'n recordes del dia en que vas entrar, de la teva primera impressió en veure la bata de la Pons. Ja has fet tots els mètodes. Penses (il·lús), que per fi te'n podràs oblidar d'una vegada per totes. Parles dels Primis amb nostàlgia, esperant que algú dels que t'escolta n'hagi sentit a parlar. Ja saps què és el graf de la facultat, de fet, ja n'ets un node, de fet, ja hi tens més d'una aresta, de fet, ja en tens moltes més del que t'atreveixes a reconèixer. És en aquest moment, en el que el fòrum inicia la gran metamorfosi, i de ser una mera distribuïdora de bolis, el comences a veure com un lloc on es pot buscar feina, fins i tot et planteges tirar currículums! Però sobretot, és el moment en què - i aquest, en el fons, era l'objectiu de l'article - el moment en què, per sort o per desgràcia, et toca organitzar el viatge.
I aquesta, estimats lectors i lectores, no és pas una tasca fàcil, res més lluny. Perquè el moment en que els teus records de la festa gran superin els deu minuts, superaran les 27 hores! Perquè quan et fas gran i et tornes vell, aprens molt. Aprens, entre altres coses, el poder del mail. El mail, tan mono i inofensiu com sembla, és una eina letal quan es troba en les mans adequades. És tota una arma de destrucció massiva. I mai més ben dit, perquè massiva, massiva ho serà, i molt, capaç de rebentar la taxa de mails per segon que qualsevol cervell humà (i qualsevol bústia de correu que no estigui al MareNostrum) pot arribar a suportar. I el seu contingut, esmolat a més no poder, són com bombes nuclears de malrotllisme, capaces de fer posar de mala llet al mateixos teletubbies.
Però el mail no és res, que va, on realment et curteixes és a les reunions. Reunions pseudoinfinites, dissenyades únicament i exclusiva per a ensenyar-te de quin pal va la vida. Aprens a cridar. A cridar per fer callar, per fer-te escoltar, per discutir, en sol major i do menor, a cridar per cridar, en grup, contra algun grup, per als que et cauen bé, pels que no tant, para los que ríen, para los que lloran, para los piratas, para los wallys, para los altos, para los bajos, para ... Ui que se m'està anant... Aprens que tot s'ha de parlar, i reparlar, i discutir, i tornar a parlar, i quan arribes a aquest punt, a votar. Perquè tot es vota. Bé, digues-li votar... Perquè el món de les votacions del viatge és un intricat laberint del que sempre se'n surt malament, i, acaben desencadenant recargolades batalles mailistisques. Recordeu lo del paràgraf anterior?... pos eso.
A les reunions també descobreixes un estrany efecte òptic inexplicable. Dóna la sensació que d'unes trenta-cinc persones que som les del viatge, doncs que ocupem espai de quinze a les reunions. Us ho juro, sigui la reunió que sigui, convocada per qui sigui, sempre sembla que siguem uns quinze (bé, o menys). Potser és que sóm molt prims, o molt densos, o ens tapem els uns als altres, qui sap. El que està claríssim és que ens assemblem moltíssim, però moltíssim moltíssim, perquè fins i tot sempre sembla que siguem els mateixos quinze... Ja us ho dic, un efecte òptic increible!
I encara diria més, estic completament convençut que Einstein feia reunions d'aquestes quan va descobrir la teoria de la relativitat, que el temps depèn del sistema de referència en que es pren: duren unes quatre hores, però sembla que en durin vint! I al final, el dia que en fas una que dura menys de quatre hores, se't fa curt. Tant curt, que ho trobes a faltar, et sents buit quan no estàs reunit amb ells. Però afortunadament, sempre hi ha algú que es preocupa per tu, se n'ha adonat d'aquesta angoixa interior que sents, i ha enviat un mail convocant una altra reunió per l'endemà. Recordeu lo del paràgraf anterior a l'anterior a l'anterior?... pos eso.
Però no tot és dolent en el viatge, ni molt menys. Aprens a fer pastissos. I ... bé, aprens a fer pastissos.
Ah, i la festa gran, on realment descobreixes els límits de la resistència humana! On aprens a passar-te la millor festa de l'any darrera la barra currant com un negre mentre tots els teus amics són a l'altra banda passant-s'ho teta tajes com una cuba. I després d'una setmana de feina, després de vint-i-set hores non-stop, resulta que no en tens ni puta idea de que fer amb els dos-cents litres de fanta que han sobrat. I tens ganes de plorar, i d'anar a dormir, bueno, sobretot d'anar a dormir. T'enfades. No pots més. I et cagues en tot i en tothom. I decideixes que se t'han tret les ganes d'anar de viatge.
I aleshores, és quan aprens el més important de tot el que aprendràs en tot aquest procés. I és que un dia, quedaràs per sopar amb la gent del viatge, i en vindran uns quants, i anireu als toreros, i us tajareu, i anireu al pakis, i us tajareu, i anireu als enfants, i us passareu la nit ballant i rient, i fent el boig i us ho passareu teta, i trobareu a faltar als que no han pogut venir, i us abraçareu amb els que si que han pogut, i pensareu, pos clar que vull anar de viatge amb ells, joder! I totes les reunions hauran valgut la pena...
Arnau
