Desde Praga con Amor (UNO)

Cansado de mí y mi afición por ponerle motes "cariñosos" a mis amigos en calidad de "Trabajador de la Verdad" (tal es mi profesión), y cito como ejemplos valedores a Martí Jueu, Ander Rompebragas, Pol del Feix 0 Titis Lujuria (lo de "titis" conste que es suyo), el tal Martí decidió bautizarme con un nuevo seudónimo, capaz de avergonzarme por mi atrevimiento y perseverancia. Díjome aquello de: "Héctor el Grande, Héctor el Glande". Bromas aparte, estoy seguro de que Martí escogió ese nombre tras contemplar el monumento que los praguenses realizaron en mi honor y que, muy humildemente, os muestro a continuación (y es verídico). Esta expuesto en pleno Stare Mesto, de visita obligada cuando viajen a Chequia.

Disfrútenlo.

Recuperación Histórica

Hoy me he levantado feliz. Motivos había unos cuántos, pero el hecho es que hoy me he levantado feliz, y colgar ahora esta foto es la consecuencia. Quizá porque he evocado otro momento especial, uno que en su dia no juzgué como tal.De este "momento" se cumplirán pronto 3 años (y sí, DIOS, cómo pasa el tiempo), y hoy día no seria capaz de imaginar mi vida sin ellos.

Referente a Ander, creo que hay poco que pueda añadir ahora, pues cualquiera que mantenga una mínima relación conmigo ha oído hablar de él, y puesto que no es mi pareja, puede deducirse de ahí nuestra estrecha relación. Según sus propias palabras: "Ja sas k tu ets el meu noviu: tots els marrons de la parella i sense sexe! Algun rar i poderós motiu fa k s’aguanti aket desequilibri inestable!" Doncs sí, sembla atzarós que siguem tan amics, i celebro aquest fet inexplicable, perquè sens dubte ets la persona amb qui sóc i em sento més lliure, com deies, amb qui puc treure el "pitjor" (i ambdós sabem què és el pitjor ;) de mi mateix sense cap mena de reserves. I és aquí on la frase d'en Kurt Cobain és més vigent (Un amigo es aquél que lo sabe todo sobre ti y aún así sigue siendo tu amigo). Però també és llibertat en sentit espiritual, és parlar en profunditat, sense pedanteries ni cultismes. És potser la sinceritat, i la teva absència de prejudicis, el teu caràcter afable i el teu tracte…No és casual que siguis l'única persona en el món a qui truco amb regularitat.

Martí (Marteno para los amigos) es, sencillamente, mi ídolo. Me dijo una vez, en tono irónico, que todo lo que sabía lo había aprendido de mí (en referencia a su humor negro), pero sin duda alguna es él quien ha cambiado mi visión del mundo. Sin entrar en detalles, diré que Martí es mi meta en la vida, a la vez que mi faktum inevitable. L'heroi Solitari, als marges del riu. Perque, com ja vaig dir fa temps aquí a la web, s'ha de ser molt especial (o estrany) per estimar-te Martí, per destriar la palla d'entre el Tot (i tu saps que a vegades en poses molta, que en això tens art ;) però si hi ha una representació física de l'ideal que jo busco en els meus personatges de ficció, sens dubte tu ets qui més s'hi apropa. En definitiva, gràcies Martí per mostrar-me el camí cap a l'exterior de la caverna, aquest camí que tan sovint oblido, i que tan fàcil recordo quan et miro als ulls, mentre dius despreocupadament, amb la teva fràgil innocència, allò de Catalunya està seca. Tant de bo mai perdis aquest esperit teu de nen esperançat. Trobaràs el teu lloc, i espero ser aleshores al teu costat, perquè m'ajudis a trobar el meu.

Finalment arribem al cas més sucós. La figura central rep el nom d’Albert, tot i que, en el seu dia, jo el bategés Billy. Va ser el meu company del Treball de Recerca, i això no significaria gaire sinó fos perquè el TR era sobre Tolkien, i sabent tots el que per mi significa parlar del Mestre, transforma aquelles nits davant el PC en un agradable record de la persona amb qui les vaig compartir. Però l’altre nit l’Albert em va dir, crec recordar, que havia de deixar d’estar a la defensiva. I el que és cert és que ha plogut moltíssim de l’Albert de la foto al Billy d’avui dia. I en aquests canvis, reconec que era ell a qui em referia quan, entre bromes però amb regust amarg, deia allò de “La JERC m’ha robat un amic”. I així ho sentia, cada cop que sabia de tu com d’un conegut llunyà de qui fa anys que no en tens notícia. Com, poc a poc, es diluïa la teva presència en el temps, i vaja, tampoc vaig fer res per canviar-ho, i no sabria dir perquè. Em sap greu haver-me perdut aquests anys de la teva vida, Albert, però m’alegro que, potser per atzar, potser per l’Eulàlia, després de tanta pluja t’hagi trobat novament, acabada la tempesta. Tant de bo no ens extraviem novament.

Philosophia Parte Prima

Aquests són dos fragments que he seleccionat d'un llibre que he llegit recentment, fantàstic regal d'aniversari, el qual, crec, mai hagués llegit si ell no me l'hagués presentat. Gracias, Pedro.

El llibre duu per títol "Si esto es un hombre", de Primo Levi, i de la seva grandesa no parlaré ara. Té la virtut, potser com el film d'Amen, de narrar una temàtica sense caure en l'evidència del victimisme. Segur que és això el que, en definitiva, el fa tan gran.

Els texts, però, fan referència al'esperit humà: un petit estudi psicològic en la línia sartriana sota un marc del tot extraordinari. Ja era hora que aparegués una xic de Filo per aquí.

Todo el mundo descubre, tarde o temprano, que la felicidad perfecta no es posible, pero pocos hay que se detengan en la consideración opuesta de que lo mismo ocurre con la infelicidad perfecta. Los momentos que se oponen a la realización de uno y otro estado límite son de la misma naturaleza: se derivan de nuestra condición humana, que es enemiga de cualquier infinitud. Se opone a ello nuestro eternamente insuficiente conocimiento del guturo; y ello se llama, en un caso, esperanza y en el otro, incertidumbre del mañana. Se opone a ello la seguridad de la muerte, que pone límite a cualquier gozo, pero también a cualquier dolor. Se oponen a ellos las inevitables preocupaciones materiales que, así como emponzoñan cualquier felicidad duradera, de la misma manera apartan nuestra atención continuamente de la desgracia que nos oprime y convierten en fragmentaria, y por lo mismo en soportable, su conciencia.

[...]
Porque así es la naturaleza humana, las penas y los dolores que se sufren simultáneamente no se suman por entero en nuestra sensibilidad, sino que se esconden, los menores detrás de los mayores, según una ley de perspectiva muy clara. Es algo providencial y que nos permite vivir en el campo. Y también es ésta la razón por la cual con tanta frecuencia, en la vida en libertad, se oye decir que el hombre es insaciable: mientras, más que de una incapacidad humana para el estado de bienestar absoluto, se trata de un conocimiento siempre insuficiente de la naturaleza compleja del estado de desgracia, por lo cual a causas que son múltiples y ordenadas jerárquicamente se les da un solo nombre, el de la causa mayor, hasta que ésta llegue a desaparecer, y entonces uno se asombra dolorosamente al ver que detrás de una hay otra; y en realidad, muchas otras.

Primo Levi

Ell, en aquest cas concret, es referia a l'hivern i a la gana.

¿Amor? Amor no...caprici.

I es altre cop nit fosca i tèrbola quan, com si d’una atracció inevitable es tractés, recau en els mateixos somnis, en les mateixes esperances que, ja veié un cop eren això, només somnis, i res més.

Impulsat per un sentiment d’angoixa que l’envaeix i el supera, no déu, i no pot, resistir-se a la temptació de tornar a caure en el mateix parany on ja ho fiu temps ençà, no molt llunyà, suficient per creure que no passaria més, atès que dels errors s’aprèn, i els creia desapareguts de sa vida.
Per desgràcia, aclucant els ulls, imaginant una altra forma que el dugués allà on desitjava, només negà una realitat que s’esforçava en perseguir-lo.

I en la nova matinada, de bellesa tan subtil que ni raig de lluna gosava sa presència, en un espai de temps indefinit, fruit d’hores mortes i sentiments perduts que afloraven dels seus amagatalls, revelant una pertorbadora presència, comprengué la immensitat d’una desgràcia que no podia ser anomenada.

Si en algun moment, abstret en reflexions que només l’entristien, s’omplí un mar de llàgrimes de cristall sota el seu rostre, fou més que un plor desconsolat, que mostrés la feblesa que sentia. Un apagat gemec, llançat al silenci de la nit, que expressés l’amargor d’un enteniment que no tenia paraules. Era la punta d’un iceberg en un gèlid oceà, el símbol d’una propera perdició.

Amb els ulls envermellits, car la impotència del moment li causava una angúnia penetrant, tornà a creure, més per necessitat, que l’escletxa de llum s’obria al fons del llarg passadís, i intentà fer unes passes sense saber on dirigir-les.

Sense possibilitat d’emergir, atacant des dins: per sempre més, la processó seguiria desfilant per l’interior de ses entranyes.

Tímid intent literari

Llovizna. Incesante caída sobre lonas de tela: mojadas, frías.

Ese frío, salvaje, desgaja el rostro en pequeños fragmentos.

Los ojos, nublados ; la mirada, perdida.

Perdida en horizonte, adivinando una respuesta que no llega,

que se anhela y no se tiene.

El interior, de vidrio cristalino, empañado por el vaho,

insufrible protección del espacio vacío, apagado, ya NADA, hiriente vacuidad.

Lejos, alumbra una luz nacarada, brillante,

ostensible muestra inútil de poder, camina hacía una violácea rendición.

Nacarado violáceo muere en gris, y gris sin llama, evoca tristeza.

La luz se apaga.

Camino a las nieblas, sentimientos caídos en él, insondable olvido

que de todo se nutre. El verde esperanza no llega.

Fuera sigue lloviendo débilmente.

Y el frío desgarra la carne, indefensa y suave.

Allegro

La poesia,MoD, la poesia i els sentiments. Podria rebatre, potser, una idea, però no l'expressió d'un sentiment.La pàtria, l'etern dilema romàntic de la pàtria, que ens porta irremisiblement a Milán Kundera i..su insoportable levedad del Ser.
Perquè l'home no ÉS sinó té arrels, un ferm desfonsament, cadenes a la llibertat, i en canvi, com més lliure, més lleuger, més inocu i més volàtil, menys HOME. Eterna tragèdia sorgida d'una curiosa paradoxa...aquesta balança condemnada a un infeliç equilibri per no caure en cap dels dos abismes....


Aixxx Pol, com n'és de trista la filosofia vista des de l'home sentit. I com en sóc, de trist i melangiós, i com em vaig prometre que no faria més poesia, que no feia sinó entristir-me. Però has vingut tu,Portador de Tristesa. I com n'és de BELLA, la tristesa, fruit de la tragèdia humana, i com aquesta mateixa tragèdia genera en mi una atracció sobrenatural per caure a l'abisme (esta vertiginosa,irrefrenable sensación de morir en el vacío).
Podria, en un atac d'ira,pensar un PER QUÈ? Per què, Pol, vas aparèixer? Però potser és que jo ja et buscava. Buscava la tristesa de les teves paraules, la tràgedia en les teves paraules, la bellesa de les teves paraules.
I tot plegat? Perquè la meva, com potser la teva, és una causa perduda, una lluita inútil!Tan maca per la impotència, per la futilesa dels actes del protagonista. I quina és, aquesta tragèdia en tres actes?
Que tengo sed de infinito, y hambre de eternidad, y saber que no podran ser saciadas.



P.D: M'alegra pensar que, potser ara, he trobat algú que pot comprendre qué sento quan forço la soledat, quan el cel es negre i les veus callen, resumit tan perfectament en aquesta frase de Unamuno. Gràcies Pol, per ser amb mi.

Pobre Judas

Siempre torpes en la comprensión y precipitados en el juicio.

Con ustedes el inigualable Judas Iscariote, del film Jesus Christ Superstar, Heraldo de los Incomprendidos y Príncipe de las Causas Perdidas –que son mis favoritas, como ya dijo Bunbury en su día.

Para quien no haya vista la obra, es importante decir que este Judas es radicalmente distinto al que presentan las Sagradas Escrituras (nadie pensare que soy un sacrílego ;)

Un hombre de principios y moral firme, seguidor y amigo de Jesús, contempla atónito como todos sus objetivos se desvanecen, sus causas tornan imposibles y sus iniciativas vanas. Sus mitos se derrumban y se refleja esa impotencia en su rostro y en grito desgarrado, derrotas en su alma. Un idealista envuelto en una historia que le viene grande. Y la decepción. Esa decepción en sus ojos al ver la ceguera de los otros, el fanatismo, y sobretodo, el cambio abrumador en su mejor amigo, su ídolo, su Maestro, cuando éste deja de ser hombre y empieza a creerse Dios.

Hasta aquí sus motivaciones.

Sus opciones son limitadas, y nuevamente, como pasara con Roy Batty, pobre Roy, Judas también está condenado de antemano. Ese “faktum” inevitable, ese destino maldito inevitable al que está abocado el antihéroe. Nadar contra corriente y sentir los músculos desgarrarse, y la impotencia martillear las sienes. ¡¡Esa desesperación por cambiar lo imposible!! Y el corazón apretando por dentro, al comprender la futilidad de nuestros actos.
Porque...¿Tienen sus acciones el efecto que él quería? Obviamente no. Desgraciado, saber qué quiere no es suficiente. Títere en manos de los Dioses, por más que haga es el Malo, Pérfido Traidor, y sin embargo sólo halla la paz cuando muere.
Curioso es un malo con remordimientos...quizá el juicio era apresurado, ¿no?

Con ustedes Judas, la oveja descarriada.

¿Pero qué persigue REALMENTE este Judas? No soy quien para responder algo así. Por ello incluyo la Canción de Judas (a modo de monólogo). Mi deseo es que la canción pudiera transmitir todo aquello que no pueden mis palabras, pero creo que será casi imposible si el lector no ha visto la película. Hay que oír a Judas para vivir, para entender su dolor. Quien busque respuestas, puede que en ella halle alguna. Pobre Judas.

My mind is clearer now : at last all too well
I can see where we all soon will be.
If you strip away the myth from the man
you will see where we all soon will be.
Jesus!

You’ve started to believe
the things they say of you.
You really do believe
This talk of God is true??
And all the good you’ve done
will soon get swept away
You’ve begun to matter more
than the things you say

Listen Jesus I don’t like what I see
All I ask is that you listen to me
And remember : I’ve been your right hand man all along.

You have set them all on fire
They think they’ve found the new Messiah
And they’ll hurt you when they find they’re wrong!
I remember when this whole thing began :
no talk of God then, we called you a man.
And believe me, my admiration for you hasn’t died
But every word you say today
gets twisted round some other way
and they’ll hurt if they think you’ve lied!
[…]

Listen Jesus. Do you care for your race?
Don’t you see we must keep in our place?
We are occupied!! Have you forgotten how put down we are?
I’m frighten by the crowd
for we are getting much too loud
And they’ll crush us if we go too far
If we go too far!

Listen Jesus to the warning I give
Please remember that I want us to live
But it’s sad to see our chances weakening with every hour.
All your followers are blind
Too much heaven on their minds!
It was beautiful but now It’s sour
Yes It’s all gone sour...............

Listen Jesus to the warning I give!
Please remember that I want us to live!
Listen, listen to me!

La Grandesa de l'Home // you like it! (wanted or not)

(el què ací figura està directament relacionat,i és conseqüència, del debat aparegut al flog de l'Ander el 04/04/05 - foto Edward Norton a www.fotolog.net/wings_of_maybe entorn del fenòmen publicitari...---LECTURA DE TEXT I POSTS RECOMANADA.
Allò que deiem:

Aquí i avui potser no trobareu res de nou. Res que no sabessiu ja de la publicitat, vaja, i potser res d`interessant. Jo parlo d`un sentiment.
La publicitat no és dolenta com a tal, només és un reflex del món en què vivim, i no l`actual, sinó el nostre: la civilització humana. En altres èpoques històriques foren altres els mecanismes; avui, s`utilitza la imatge (com s`emprà el Pantocràtor de Taüll per atemorir) i la repeteció (com els grecs q s`educaven llegint les grans obres mitològiques). L`objectiu? Doncs sempre el mateix, induïr un SuperEgo determinat a un sector de la humanitat, o tota ella. Fins aquí, sembla lògic que, en l`entorn de llibertats simulades i economia capitalista actual el que es pretengui sigui crear certs patrons de conducta que generin noves necessitats en l`individi, si és que no les tenien ja, i llavors imposar que, d`alguna manera, el producte ofertat és l`únic capaç de satisfer-la. Una estratègia molt hàbil. He de reconèixer que, vist des de fora, em semblaria una obra d`art en matèria d`anàlisi psicològic, alienació de l`home i manipulació de la voluntat (jo sok així de monstre).

Però no voldria centrar-me en els motius i les raons de la Publicitat, d`això n`hi ha a la pàgina de l`Ander que he dit abans. [Llegiu-ne també el doble comentari d`en Marten/Moretó. Si en acabar no us l`estimeu, és que no heu sabut destriar la palla, no podeu comprendre la solitud de l`heroi, la tragèdia de l`home a la plaça del mercat. m`envaig del tema...kè insuportable és aquest buit,Martí..avui ho he entès: si algú pot comprendre`m,sens dubte ets tu. No marxis mai.

Tornem. Gràcies al Jordi per la foto. Centreu-la a la pantalla i mireu-la una estona. Ara. Sisplau, només 30 segons. Quina sensació heu tingut? A ell li encanta... i a qui no. A mi també m`agrada. És una tragèdia, i no pas teatre. Està feta per seduïr. Hauria de felicitar al dissenyador: ha aconseguit l`objectiu , però és un monstre. Indiferent a l`opinió que es pugi tenir de la Coke Light, la foto sedueix sense reserves, captiva ferotgement amb el missatge 100% sexual. La invitació clara a la felació no deixa espai a la crítica. Evoca perfectament aquest desig instintiu tan fort que no pot combatre`s. No hi ha llibertat d`elecció: la imatge et conmina a rendir-te. T`agrada, incondicionalment. Sisplau, com la DETESTO!!! Tinc ganes de plorar. No s`hi pot fer res. Ha guanyat ella. És inevitable. I més tràgic és com més la mires, com més t`adónes que no pots lluitar-hi. Una impotència infinita. I els amics en parlen, i feu broma, i critiqueu la publicitat i ridiculitzeu l`escena, però TU saps que això és el que pretenia, que està present i no pots combatre-ho. Esperes oblidar-ho. Passen les setmanes però la foto és vigent, torna a aparèixer, en una conversa, en una afloració del subconscient, el que sigui...com si els llavis de la noia s`haguèssin extès al teu codi genètic. Forma part de tu. I NO HO VOLIES, i no pots canviar-ho, i la puta imatge sempre torna, incansable, recordant-te la teva feblesa humana. Quina voluntat més dèbil. I el per què rondant pel cap? Compraràs més Coca-Cola? No pas. És com violència gratuïta, no duu enlloc. Una demostració ostentosa de poder. Et pot? No ho sé, a mi em mata. Em mata no poder combatre-ho, em mata no poder ignorar-ho, em mate perquè en soc conscient i no hi puc fer res. I em mata pensar quants cops m`hauran manipulat, i ni tans sols me n`haurè adonat. I tinc ganes de plorar,joder, de ràbia, d`impotència, de ser tan dèbil, jo k sé!, de no poder controlar-ho, pensar k no sok lliure...em fa mal.
Què irònic, massa orgullós per acceptar que el meu destí no és meu, que pertany a la sexualitat de l`anunci, i a tantes altres coses que jo no voldria. I saber que no pot destruir-se. I la foto, k t`agrada impulsivament, de manera irrefrenable(amaba al Gran Hermano).

La Caça dels Blade Runner

OBS: he decidit ampliar la durada del tema atès l`èxit relatiu que ha tingut el mateix,i el fet que hi hagi gent que volia dir la seva i no ho ha pogut fer. Tot i així,la meva reflexió la guardo per més endavant (encara la maduro).Voldria deixar clar,però,que el pobre Roy Batty NO és un Malo Malísimo (jo atribueixo a aquest concepte el típic dolent Disney-exceptuant l`Scar del Rei Lleó!!!- i/o els dolents àrabs/ex-soviètics de les pelis d`acció nordamericanes.D`altra banda, és important fer notar k l`Ander estava equivocat dient q el meu ideal màxim és la RAÓ (NO és així,sóc molt sentimental, i els meus personatges,tot i dolents, TAMBÉ ho són, de sentimentals i NO deixen la moral de banda per un objectiu! El que passa és que tenen una moral diferent,k acostuma a ser difícil de veure o entendre!).Finalment afegeixo q potser tot això de l`atracció es deu al fet que jo mai m`he sentit pertanyent a res,ubicat enlloc,sempre sol enmig de,i aparentment en contra...però d`això ja en parlarem un altre dia.

Així, tornem a Blade Runner (k nem parlat poc) i sobretot allà on vam deixar en Roy, pobre Roy, amb un breu comentari per recrear l`emoció de l`ambient:

Els replicants tenen prohibida l`entrada a la Terra sota pena de mort (la caça dels Blade Runners). En Batty i els altres volen trobar el seu Creador. Ell arriba a la Terra cercant respostes als seus enigmes, a l`incertesa que representa la seva pròpia existència. La paradoxa és que arrisca la seva vida per trobar-ne sentit a aquesta! Però els replicants estan formats perfectes,a imatge de l`ésser humà, però no estan creats per durar. Les respostes del Déu fan d`aquesta lluita per sobreviure una causa perduda (d`aquestes que a mi tan m`agraden). No queda espai per l`esperança.

Potser la Divinitat que els ha donat la vida és la barrera a la immortalitat i la llibertat d`esperit, però matant el seu Creador tampoc s`esvaeix el faktum (destí funest inevitable), perquè si el totpoderós, vulnerable, pot morir, llavors també el replicant. I com pot ser lliure si la mort ja és al llindar de la porta?

Jo vull viure més, Pare! deia a l`enginyer. I d`aquí l`amor a la vida.

"Jo vull viure!" // L'Odisea dels Replicants

"Yo he visto cosas que
vosotros no creeríais.
He visto atacar naves en llamas
más allá de Orión.
He visto rayos C brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tanhäusser.
Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia.
Es hora de morir "

Roy Batty.

Sempre havia pensat que, si m`atrevia a obrir una petita finestra al món, ho faria amb aquestes paraules de Blade Runner. Afegeixo que ho faig amb un indici de temor, però no avancem esdeveniments.

En Batty és un dels meus personatges preferits de la realitat paral•lela que conforma el món de la imaginació ; suposo que aniran apareixent tots els integrants de la Llista, i potser algú sabrà dir-me el per què em sento tan atret (i identificat) cap a aquest tipus d’èssers, sempre antagonistes, que aconsegueixen desmarcar-se, encara que només sigui per un petit espai de temps, d’aquest perfil de Malo Malíssimo que impera arreu.

Concretament, en Batty és aquest dolent que hom tem, salvatge, fred, maquiavèlic...kill machine... en canvi,OH SORPRESA (per l’espectador mig), aquest èsser tan despreciable té sentiments...vol una història, necessita formar records artificials per recrear un passat que no té, sentir-se viu... tenir una existència similar a la humanitat! Quina paradoxa, voler assemblar-se a qui et desitja mort!
Tant se l’estima, la vida, que en els seus darrers instants l’acaba apreciant més que ningú altre (“more than anybody else living”)

Crec que les seves paraules són, expliciten molt bé tot el que per mi significa en Batty i la seva lluita. Decididament no era en Deckard (H.Ford) el personatge més rellevant de la pel•lícula...
Fins aviat.

P.D: Crec que en una cita com aquesta la versió anglesa és molt millor (la naturalesa tan dinàmica i concreta de l’idioma la fa ideal en aquest tipus de casos, més encara si és l’idioma original). Però a banda d’això de la construcció estètica i la cadència, hi ha UN detall que per a mi fa la versió original incomparable en qualitat a la traducció. Aquí la deixo, potser algú que em conegui sabrà trobar-lo:

“I’ve seen things you people wouldn’t believe.
Attack ships on fire off the shoulder of Orion.
I watched C-beams glitter in the dark near the Tanhausser gate.
All those moments will be lost in time, like tears in rain.
Time to die.”