Aquest és el meu fragment preferit de la millor pel·lícula de 2005: Sin City. Tant m'agrada el plantejament, que estic fent una versió pròpia de l'escena. Però fins que aquesta vegi la llum, ens conformarem amb la versió fílmica. Car és extret directament d'aquest, potser es troben a faltar imatges, però crec que les paraules són prou sinergètiques. Sens dubte el que més m'agrada és el fràgil equilibri del text, que camina, indecís, entre la vessant romàntica i la canalla.
Se estremece con el viento como la última hoja de un árbol que se muere.
Dejo que oiga mis pasos.
Se queda rígida un instante.
“¿Quieres un cigarrillo?”
“Claro, gracias… ¿Te aburren tanto como a mí?”
“No he venido a divertirme. He venido….por ti. Llevo días observándote. Eres muy…deseable. No es tu rostro, ni tu físico, ni tu voz…. son tus ojos. Las cosas que veo en tus ojos.”
“¿Y qué ves en mis ojos?”
“Una serenidad salvaje. No quieres huir. Afrontarás lo que tienes que afrontar...pero no quieres hacerlo sola.”
“No......no quiero hacerlo yo sola.”
El viento se eleva electrizante. Ella es dulce y cálida, casi etérea.
Su perfume es una dulce promesa que hace aparecer lágrimas en mis ojos. Le digo que no se preocupe. Que la salvaré de todo cuanto la asuste, y que la llevaré muy lejos.
Le digo que.. la quiero…
El silenciador hace del disparo un susurro, y la abrazo fuerte hasta que se desvanece. Ya nunca sabré de que huía. Cobraré el cheque por la mañana.
4 comentarios:
Gran película ciertamente.
Gran escena ciertamente.
Pero yo me quedo con la frase:
"Eh tio! me gusta tu gabardina"
(¿era exactamente así?)
Ok, Titis me confirma que la frase era:
"Llevas una gabardina cojonuda, tío."
Que gran frase!
La frase de Marv que has puesto es mi frase preferida. Sin embargo, a mi me gusta por la coletilla:
"Llevas una gabardina cojonuda, tío. No dejes que se manche de sangre"
xDD
Aquesta escena (no he vist la pel·lícula, -perdoneu la meva incultura cinematogràfica- i per tant no puc parlar amb tot el rigor que m'agradaria, (espero que això canviï aviat, perquè m'agradaria que em convidessis a veure-la Héctor), tot i que d'altra banda, d'aquesta manera, també puc parlar amb més objectivitat) tinguent present només el diàleg i sense saber res més de la història, mostra dos temes d'una llarga tradició: primerament matar per estimar massa i en segon terme la pura vacuïtat que pot arribar a existir en una persona.
Quina gran contradicció és la de matar algú perquè l'estimes massa. Fins a quin punt el concepte de "matar-lo perquè l'estimes" s'allunya del "matar-lo perquè l'odies"? Potser la pregunta hauria de formular-la d'una altra manera: Fins a quin punt el concepte de "matar-lo perquè l'estimes" s'aproxima al del "matar-lo perquè l'odies"? Conceptualment crec que hi ha un abisme entre l'un i l'altre. Matar perquè estimes és essencialment de rel platònica mentre que el segon concepte té una vessant molt fosca. Matar per estimar és segons com fins i tot romàntic, tot i que a efectes pràctics, des de la perspectiva de la legislació, suposo que encara deu ser un agreujant, si t'estant jutjant d'assassinat, dir que vas matar a la víctima perquè l'estimaves que si en canvi dius que la vas matar perquè l'odiaves o per venjança, tot i que no hauria de ser així. Hom podria considerar el següent argument: Estimo tant a aquesta persona, que li prenc la vida perquè no pateixi més, perquè es conservi pura, perquè, d'aquesta manera, passo per davant la seva essència que no pas el meu egoisme de mantenir-la al meu costat, en vida, la qual cosa, l'únic que aconsegueixo jo és embrutir-la i deshonrar-la. Heus aquí quina mostra d'amor!
Pel que fa a la segona consideració, la de la vacuïtat que pot arribar a existir en una persona, l'escena de la pel·lícula em suggereix el tòpic de fins a quin punt pots arribar a conèixer allò que li passa pel cap a una persona i en definitiva, que aquest abisme insalvable només té una solució: la confiança.
Publicar un comentario